El 17 d’agost, que a Bétera és el Gos

Ahir era el Gos a Bétera, el tercer dia de la festa major, la més grossa de l’any; però després d’allò de Barcelona, i després d’allò de Cambrils, i més coses que avui també passen al món, tornem a aquella realitat universal de la violència. De violència n’hi ha sempre al món, sempre, variada, intensa, cruel, que de colp t’afecta més directament i et deixa paralitzat, esmaperdut, com si ja no volgueres fer vida normal  almenys durant unes hores. Vicent va haver d’interrompre les vacances, enguany que semblava que xarràvem tant del futur i ens quedava tanta corda, encara, perquè el dèsset a Bétera és ben especial, després de la coetà del Gos, per explicar-nos les jugades de la festa, per fer balanç, per començar a ordenar com serà el nou curs, a partir de setembre, encara amb uns dies d’agost per endavant, per recuperar-nos, per viure’ls des de l’amistat que ens fa viure.

Tot es va estroncar quan Vicent ens va avisar que pujava corrent a Barcelona, en assabentar-se de l’atemptat, i nosaltres vam esperar-nos a veure què ens contaria, perquè com diu Pere Cardús, ja sabem com van les primeres hores d’informacions que són desinformació. Els amics ens vam concentrar a l’Albereda, però només la meitat, perquè l’altra meitat no tenia ganes de continuar la festa i no volgué baixar, i ens va esperar per sopar; deixaven passar el temps i el siroll informatiu. Vam veure la coetà, extraordinària com cada any, brutal, però més desanimats, callats, gairebé muts, i vam pujar al corral de l’Ateneu a sopar. De d’allà seguíem les notícies a través del telèfon i enraonàvem sobre la festa. Vint-i-quatre hores abans teníem convidats de Barcelona, Helena i Joan, que ja serien a casa. La festa, la música, la política, la independència, la llibertat, la democràcia, què farem els valencians a partir del 2 d’octubre, eren els temes feia quaranta-vuit hores. Però anit la conversa era desmaiada, amb comptagotes, més respirada i menys festiva, també perquè era el dia del Gos, i també perquè, encara que la vida continua, res ja no és igual, almenys durant uns dies continuarem vivint que res no és igual. L’estiu, els dies que queden de vacances, la conversa amb els amics, l’alfàbega… I després, des de casa, o des del mòbil, mentre tire una motxilla d’herbicida, seguesc la notícia a Vilaweb, i em sent tan orgullós de l’amistat, de la professió periodística, de viure, de continuar treballant per la democràcia i per la llibertat amb els meus, amb la mirada dels meus. La concentració a la porta de l’Ajuntament de Bétera, que Rosa m’havia volgut explicar que era a tota la comarca sencera, el Camp de Túria en favor de Barcelona i Catalunya, , el suport sincer, la solidaritat, l’ajut d’un país sencer, com un exemple. Res no és igual, després dels colps, ja no ho és, però ens sentim plens de goig per continuar. I continuem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *