Com que la política es basa en
el vot, i ara que el 99,99% ja està escrutat i és
difícil que hi hagi sorpreses, és hora de fer
l’anàlisi dels vots per veure si en podem treure alguna
conclusió. Respecte de l’apunt d’ahir, caldria afegir-hi
l’onzè escó que finalment ha aconseguit CiU i l’anunci
de dimissió del conseller Puigcercós. L’apunt (dic
d’ahir però de fet el vaig publicar passada la mitjanit), ha
rebut força comentaris. Us els agraeixo moltíssim. De
debò; i espero que continueu deixant-ne, encara que molts
sigueu crítics amb mi (o precisament per això).
M’agradarà anar-los repescant i comentant amb calma. Ara,
però, crec que és prioritària aquesta anàlisi.
PSC-PSOE
Al
conjunt del Principat, el PSC-PSOE ha obtingut uns 86.000 vots més.
Semblava difícil que poguessin superar la mobilització
que es va produir ara fa quatre anys en aquelles circumstàncies
tan extraordinàries, però ho han fet. D’on han sortit?
Crec que és obvi que han aconseguit fer arribar a moltes
persones que només hi havia dues opcions. S’hi han concentrat
tots els esforços: una campanya que deia clarament que, si no
anaves a votar, el PP tornava; un ús dels mitjans de
comunicació de masses en clau bipartidista, excloent sense cap
escrúpol la resta de representants, i un recurs sistemàtic
a un suposat vot útil. Tot plegat suposa un pas de gegant cap
a l’Espanya dual. De cara al 2012, el partit encara podria arreplegar
una mica més de vot útil. La bipolarització no
s’aturarà, i per tant, no només ICV i ERC (si és
que es presenta, que no ho crec pas) sinó també CiU
tendiran a ser engolits per aquesta voràgine. L’Espanya dual
es referma en la seva homogeneïtat. I això té
efectes, perquè aquí provocarà una reacció
de rebuig que reforçarà l’independentisme. És
especialment important tenir en compte com incideix això en
les voluntats federals d’ICV (afeblit i sense una IU forta que la
recolzi a Espanya) i del PSC (amb un PSOE que tindrà sempre
sempre com a excusa la falta de voluntat del PP. L’Espanya dual és
un nou cop de porta a l’Espanya federal. I quan el catalanisme
federalista descarti aquesta opció és més
versemblant que s’apunti a l’independentisme que no pas a cap altra
cosa. Tingueu en compte que l’estat dins l’Espanya federal és
la preferència majoritària a Catalunya segons el
Baròmetre d’Opinió Política. Per damunt de la
comunitat autònoma.
CiU
CiU
ha guanyat un escó i això els fa estar molt contents,
com és lògic. Fins i tot havent conservat els deu que
tenien es podia fer una lectura triomfalista pel fet d’haver resistit
la bipolarització molt millor que altres forces. En termes
absoluts, però, hi ha hagut una pèrdua d’uns 60.000
vots. La tendència que dibuixa el vot de CiU és
clarament a la baixa en eleccions al Congrés des que els anys
1993 i 1996 tocaven sostre (965.623 al 2000; 835.471 al 2004; 774.317
el 2008). Amb els resultats d’ahir es remunten als obtinguts el 1982
i 1986. El camí a l’alça coincideix amb l’articulació
de l’hegemonia nacionalista. El camí a la baixa, amb els
suports al PP. Ara el pacte amb el PP ja comença a quedar
lluny i s’hauria de notar un repunt, però no es produeix. Amb
aquestes dades i tendències a la mà, la qüestió
és veure quins factors poden ajudar CiU a capgirar novament la
tendència i quins altres la poden portar a baixar encara més.
Com deia abans, la pressió bipolaritzadora no desapareixerà
pas, i d’aquí a quatre anys, amb una ERC que probablement ni
es presentarà i amb una ICV-IU a punt de desaparèixer,
tota la pressió del vot útil es dirigirà als
nacionalistes de CiU. I el cas és que dins de CiU conviu un
votant que fa vot útil cap al PP i un altre que el fa cap al
PSOE, amb la qual cosa la resistència serà força
més complicada. D’aquí a quatre anys, CiU es podria
trobar amb un efecte molt semblant al que ara ha patit ERC. Els
republicans, comparat amb l’any 2000, han guanyat 100.000 vots, però
l’empenta del 2004, combinat amb el sistema de repartiment d’escons,
els ha fet passat de 8 a 3 en el que sembla una estavellada
monumental (fixeu-vos, però, que amb només tres dècimes
de diferència en percentatge, EAJ-PNB obté sis escons).
A CiU podria passar que, si es manté la tendència a la
baixa, 50.000 o 60.000 vots menys signifiquin passar, de cop i volta,
d’onze a vuit, per exemple.
La
pèrdua de vots de CiU obeeix, si fa no fa, als mateixos
criteris que la d’ERC. Els vots poden haver anat a l’abstenció,
al vot en blanc o al vot útil de PSC-PSOE. Però també
hi ha un sector que vota CiU en eleccions al Parlament i en canvi
opta per PP a les del Congrés, cosa que no passa a ERC. La
pregunta previsible és per quin motiu, si els criteris són
els mateixos, ERC ha perdut molts més vots que CiU. I la
resposta és que CiU (i els seus votants) té un projecte
polític per a Espanya, mentre que en ERC això és
molt més residual i conjuntural. Els votants de CiU s’han
cregut molt més la necessitat d’anar a votar que no pas els
d’ERC. Una altra pregunta, potser no tan previsible, és si
això, tenir un projecte polític per a Espanya, serà
bo per a CiU en els propers anys.
PP
Al
conjunt de l’Estat han guanyat uns 400.000 vots, cosa que vol dir que
segurament algun votant del PP es va quedar a casa o va votar PSOE
l’any 2004 veient com anava tot plegat, però que ara han
tornat a donar-los suport. Al Principat, en canvi, la pèrdua
de suport és també progressiva: 763.945 l’any 2000,
626.107 el 2004 i 604.964 el 2008. El vot espanyolista que es mou
entre PP i PSOE identifica cada cop més el PP com un partit
radical i el PSOE com uns angelets al costat dels altres. A
l’independentisme, això ja li va bé. Que el PSC-PSOE
vagi camí de convertir-se en el referent majoritari del vot
espanyolista a Catalunya és bo. Que el PP vagi camí de
llençar la tovallola catalana, també.
Esquerra
Poca
anàlisi cal fer davant de l’evidència. Passar de
638.902 vots a 289.927 és una evolució prou eloqüent.
Els factors que expliquen la pèrdua de suports són en
bona part els mateixos que he aplicat a CiU. La bipolarització
ha arrossegat també ERC, que com CiU ha estat sistemàticament
exclosa dels debats mediàtics. Hi ha hagut un vot que l’any
2004 veia en ERC, arran del setge a Carod, un partit útil per
expressar el rebuig al PP. Fa quatre anys, la gent estava engrescada
per fer saber a les institucions espanyoles que l’independentisme
havia arribat i que ens faríem sentir. Ara, després de
tot el que ha passat, part de l’electorat d’ERC passa de les
institucions espanyoles i creu que el partit no hi ha de fer res, a
Madrid. Això és bo per al procés sobiranista,
però paradoxalment és dolent per al partit si esperava
més suport. La gent ha optat per votar en blanc, per
abstenir-se o pel PSC-PSOE. D’altra banda, també hi ha un vot
de càstig en clau interna, de persones que volen canvis en el
partit. En resum, ERC no tenia cap element a favor seu i els
resultats ho han reflectit àmpliament. La direcció ja
ha reaccionat amb un parell de mesures de xoc: Puigcercós surt
del govern per dedicar-se al partit i el congrés s’avança
al juny. Hi ha una cosa que ja vaig explicar en un apunt
del 3 de juny de 2007, després de les municipals, i és
que no tots els partits saben què ha de fer per reaccionar, i
no tots poden fer-ho. A Esquerra se li demana més
independència i sap què ha de fer. En definitiva, si
d’algun partit tindrem ocasió de parlar des d’aquest bloc,
sens dubte és d’ERC (tant a través dels apunts com dels
inestimables comentaris de lectors i lectores).
ICV
ICV ha tingut
una evolució comparable a la d’ERC en les darreres eleccions
al Congrés. Els resultats obtinguts ahir han estat pitjors que
els de 2004, però millors que els de l’any 2000. Amb tot,
l’alè fètid de la bipolarització el senten al
clatell molt més que ERC. El 2012, el discurs del vot útil
els podria fer desaparèixer absolutament del mapa. Un cop més
es fa evident que el sistema polític català és
diferent de l’espanyol, que ICV surt molt perjudicada de la seva
participació en la política espanyola, però que
queda especialment tocada la proposta de model d’estat federal, per a
la defensa de la qual es comptava amb IU. Espero que a ICV també
n’extreguin les conclusions pertinents.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després de la devallada d’ERC (cosa previsible per tothom menys per ells) el Sr. Carod ha de fer un acta de valentia i fer una moció de censura al Sr. Montilla, i ho ha de fer ja. Només un partit com CiU al govern de la Generalitat ens podra ajudar ha tirar endevant el país després d’aquests resultats tan desoladors.
David Morgades (elracodemataro.blogspot.com)
Xavier, ens hauràs d’explicar això que dius de la desaparició d’Esquerra; tot i que de fet ja fa un temps va desaparèixer ERC i per tant no sembla gaire inversemblant.
Jo veig que dels més de 300.000 vots perduts per Esquerra més de cent mil han anat al PSC; uns cent mil a CiU i més de cent mil a l’abstenció. Aquesta triple caiguda de vots s’explica pels tres grans errors dels (dirigents) d’Esquerra (l’antiga ERC): (1) confondre’s amb el PSC dins la retòrica de ser un partit d’Esquerra: per a molts electors és millor votar al fort que no pas a la còpia en què s’ha convertit Esquerra (2) oblidar l’Eix nacional que els feia pròxims a CiU: la força de CiU aquests anys ha estat el referent símbòlic que marcava la diferència entre Catalunya i Espanya en l’àmbit electoral, encara que no ens agradi moltes coses de CiU i que no l’haguem votat mai ni ganes (3) pensar-se que els votants d’ERC no eren independentistes fent una mala lectura del que diuen els seus votants. Fa pocs dies va quedar clar que els idependentistes són ja el 55% de la població del Principat. Fa anys se’m van posar els pèls de punta quan vaig sentir l’Huguet explicant que havien descobert que bona part dels seus votants no eren independentistes, em vaig témer el que després ha passat. No van entendre que la població no pot ser mentalment independentista d’una sola peça però que aixó no vol dir que no pugui donar suport a un procés d’independència.
Jo vaig dir publicament en un blog que aquest 08 votaria Esquerra per compassió i ho vaig fer així, però també entenc els qui no els han votat per algun dels tres grans errors que dubto que esmenin mentre continuin (per posar només un exemple personal) censurant al seu portaveu “Esquerra Nacional” llibres de militants seus per odi o per por a la crítica raonada.
Quina barra que tens, xavier. O sigui que la diferència entre el bon resultat de CiU i el desastre d’ERC és que CiU té un projecte per Espanya? I no parles per res de la influència que hi ha tingut, indubtablement, la política de pactes d’ERC a la Generalitat? No en fas ni un sol esment! Ets uns ectari i no m’ho imaginava de tu.
El resultat és trist. El catalanisme i especialment l’independentisme hi ha sortit perdent. Això és molt lamentable.
Crec que cal reaccionar a temps. Crec que tard o d’hora caldrà plantejar-se que el pacte amb el PSC no ha portat els beneficis que es creia que duria. No sé si amb CiU es pot fer un projecte sobiranista de futur, però amb el PSC és impossible. Continuar amb el PSC gaires anys més vol dir esdevenir Catalunya definitivament una “regió-nació” de la “moderna” i optimista Espanya del PSOE.
Ens hi juguem el futur. Pensem en deu o quinze anys vista. Proposem projectes que engrequin la gent i ens reforcin com a nació que vol i ha de tenir un estat propi. A mi em costa molt poc pensar que això passa per un pacte amb CiU. No ho sé. Potser m’equivoco, però sé que el camí seguit aquests darrers anys no és el bo.
Guillem M.
L’anàlisi que fas és molt llarg i molt complet i val la pena llegir-lo, tot i així no crec que calgui donar més voltes a un fet clar i obvi, l’estratègia d’ERC ha sigut un error que pot sortir molt car. Tots els partits d’àmbit nacional estan en fora de joc, les relacions entre aquests partits són de pena, i mentrestant els senyors del PSOE campen per on volen. Tenim molta feina!
La qüestió és quan es va pel darrere dels vots i no per davant.
El forat negre d’Esquerra és que no ha sabut plantejar una oposició coherent i responsable com la que la va dur a augmentar de forma exponencial la seva representació, tot s’ha de dir amb l’ajud de les polítiques nefastes des del govern de l’Estat del PP.
Però amb la promiscuitat i la complicitat del govern del PSOE de Montilla els ha tingut sota control ‘de peix al cove’ però per l’esquerre i no ha pogut mantidre la coherència d’una oposició responsable de país capaç defendre tots els plantejaments com cal per continuar creixent i arreplegar tot el descontent inmens generat aquests darrers quatre anys i pense que poques vegades se li presentarà una oportunitat tan clara com la que han deixat escapar.
ERC acostuma a obtenir a les eleccions espanyoles al voltant del 70 % dels vot obtinguts a les eleccions catalanes immediatament anteriors (concretament un 68,80 si no incluïm en el càlcul els resultats del 2004 que van ser absolutament excepcionals). El vots obtinguts en aquestes eleccions representen el 69,63 % dels obtinguts a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006, la qual cosa està perfectament en línia amb el que ha succeït històricament. De no haver-se produit els fets que van donar lloc als excepcionals resultats del 2004, ERC hauria obtingut en aquelles eleccions uns 380.000 vots (4-5-diputats) enlloc dels 638.000 i la baixada fins a 3 no s’interpretaria com un gran daltabaix com està passant ara. El que si hauria d’haver preocupat als dirigints d’ERC es la baixada de 130.000 vots entre les eleccions catalanes del 2003 i las del 2006, un 23,5 % de perdua de vots sense motiu aparent, els hauria d’haver fet reflexionar sobre si anaven pel camí correcte.
Salutacions
No he sentit dir ningu que passara quan el constitucional es carregui lo que queda del Estatut. Jo crec que el tribunal al veure la baixada nacionalista no tindra manies.
D’altra banda crec que esquerra hauria de presentar un ultimatum al PSC. O forcen el PSOE a proporcionar un nou model de finansament o s’acaba el tripartit. Sortirien reforsats davant dels seus votants i deixarien en evidencia el PSC.
“…La
pregunta previsible és per quin motiu, si els criteris són
els mateixos, ERC ha perdut molts més vots que CiU. I la
resposta és que CiU (i els seus votants) té un projecte
polític per a Espanya, mentre que en ERC això és
molt més residual i conjuntural…”
Crec que el votant típic de CIu tampoc pensa massa en Espanya. Més aviat és la Catalunya, no massa exigent a nivell sobiranista, espantadissa, tancada en si mateixa, rural, en part cristiana, que té la sensació que: entre els “xarnegos” (tal com diuen ells) que manen a la Generalitat; entre la immigració que “a casa vingueren i de casa ens tragueren”; entre la por al PP espanyolista i un sentiment de rebuig molt fort al socialisme (són gent més aviat conservadora), la seva opció, sempre acava sent el partit del seu “gran pare”, en Jordi Pujol: EL GRAN PROTECTOR. Recordem que el lema de CIu era: Farem RESPECTAR Catalunya.
Crec que els estrategs de CIu saben molt bé com pensa el seu electorat matricial i que aquest cop han clavat el missatge. I aquest electorat si pensa en Espanya és per aplicar l’acció del peix al cove, el fenicisme a què en Pujol els tenia acostumats.
Per tant, en el fons, el motiu de vot a CIu és fruit d’un sentiment catalanista conservador, no de projecte per Espanya, no?
En canvi ERC no ha ofert el què el seu votant demanava. ERC potser no coneix a fons el format del seu votant. O potser és més heterogeni. No ho sé
Salut i independència!
“…La
pregunta previsible és per quin motiu, si els criteris són
els mateixos, ERC ha perdut molts més vots que CiU. I la
resposta és que CiU (i els seus votants) té un projecte
polític per a Espanya, mentre que en ERC això és
molt més residual i conjuntural…”
Crec que el votant típic de CIu tampoc pensa massa en Espanya. Més aviat és la Catalunya, no massa exigent a nivell sobiranista, espantadissa, tancada en si mateixa, rural, en part cristiana, que té la sensació que: entre els “xarnegos” (tal com diuen ells) que manen a la Generalitat; entre la immigració que “a casa vingueren i de casa ens tragueren”; entre la por al PP espanyolista i un sentiment de rebuig molt fort al socialisme (són gent més aviat conservadora), la seva opció, sempre acava sent el partit del seu “gran pare”, en Jordi Pujol: EL GRAN PROTECTOR. Recordem que el lema de CIu era: Farem RESPECTAR Catalunya.
Crec que els estrategs de CIu saben molt bé com pensa el seu electorat matricial i que aquest cop han clavat el missatge. I aquest electorat si pensa en Espanya és per aplicar l’acció del peix al cove, el fenicisme a què en Pujol els tenia acostumats.
Per tant, en el fons, el motiu de vot a CIu és fruit d’un sentiment catalanista conservador, no de projecte per Espanya, no?
En canvi ERC no ha ofert el què el seu votant demanava. ERC potser no coneix a fons el format del seu votant. O potser és més heterogeni. No ho sé
Salut i independència!