Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics:

       vet aquí que un ésser tan
fràgil, físicament, com és Stephen W. Hawking, ha aconseguit el quasi miracle de posar d’acord els
capitostos de les tres branques que es declaren “religions del Llibre”. Això ha
estat possible, en donar-se a conèixer alguns extractes d’un llibre a punt
d’editar-se, The grand design, escrit en col·laboració amb el també físic Leonard Mlodinov. En ell es diu, i no pas com
opinió personal sinó que amb fonaments teòrics, que Déu no ha estat necessari
per crear l’Univers. “Atès que existeix una llei com la de la gravetat, és
possible afirmar que l’univers va poder crear-se a si mateix —i de fet així va
ser creat— del no res”, és el paràgraf que tan nerviosos els ha
posat

       He de dir que els meus
coneixements sobre física, teòrica o no, són pràcticament nuls, per la qual cosa
no sé quina serà la reacció de la comunitat científica davant del llibre en
qüestió, però com que sí que tinc bons coneixements d’història, he trobat molt
lògica i normal la reacció d’unes institucions, les religioses, que al llarg del
temps s’han sistemàticament oposat, i
no pas amb arguments teòrics i prou, a l’avenç del coneixement. De manera que, i
això és important, sense la seva sovint nefasta acció, de ben segur que la
humanitat estaria molt més avançada en una pila de camps. En benefici de tots;
creients del que sigui, agnòstics i ateus.

       Ara bé, si passem del
general al particular, la pregunta és ¿perquè ha molestat tant la conclusió a
la que han arribat els dos físics? Unes conclusions que, de moment, ben poca
transcendència tindran més enllà del món científic, més enllà del concret sector
que especula amb una matèria tan abstrusa per la majoria dels mortals, entre els
que em compto, com és la física teòrica.

       La primera cosa que destaca
d’aquesta reacció, és que malgrat que El gran disseny té dos autors, i
pel que he llegit, Mlodinov no és menys
conegut que Hawking (encara que sí menys mediàticament famós, per raons òbvies), el
causant de l’emprenyamenta ha estat
aquest darrer. I perquè això? Doncs perquè és l’autor d’una obra de divulgació,
Breu història del temps (1988), el darrer paràgraf de la qual diu
referint-se a l’origen de l’Univers: “Si descobrim una teoria completa
(…) Aleshores tots, filòsofs, científics i gent corrent serem capaços
de [poder discutir] perquè existeix l’univers i perquè existim nosaltres.
Si trobéssim una resposta a això, seria el triomf definitiu de la raó humana,
perquè aleshores coneixeríem el pensament de Déu”. I ara va el paio, diuen
els capitostos “del Llibre”, i se’n desdiu. I perquè diuen això? Demano
jo.

       Per començar fixem-nos que
el paràgraf està en condicional: “si descobrim una teoria completa…”, i
pel que sembla ell i Mlodinov han
descobert (o cregut descobrir, perquè la ciència a diferència de les
supersticions, és molt prudent en les seves asseveracions) una teoria completa,
que exclou a Déu. I és clar, ells que havien apuntat Hawking al seu bàndol per la cita final del
llibre anterior, s’han emprenyat.

       Ara bé, quan Hawking parlava de Déu ¿de quina mena de Déu parlava? Dels de
les religions del Llibre? El dels cristians? El dels musulmans? El dels jueus?,
que, siguem seriosos, no és el mateix. I si ens fixem en l’àmbit cristià, que és
el que òbviament millor coneixem, de quin del de les seves nombroses sectes:
catòlics, luterans, anglicans, cuàquers,
mormons… que tampoc sempre és el mateix. Ara bé, i perquè no de Visnhu?. O Zeus? O 
Marduk? que originalment va
formar part d’una trinitat, més una deessa Ishtar, verge i mare, i que va finalment va
acabar sent quasi únic. I no estic desviant la qüestió, simplement recordant que
en la història de la humanitat hi ha hagut, i segueixen havent, una pila de déus. Ara bé, ¿i si Hawking escrivint Déu s’hi referia
bàsicament a una força creadora primigènia, que ara ha quedat superada de la
mateixa manera que ja fa temps que va quedar superada la Gènesi bíblica, fins i
tot per a la gran majoria de cristians?

       De fet la qüestió, el debat
sobre un fet ara per ara inexplicable: què hi havia abans de produir-se el big bang? –la ciència sols ha pogut
arribar que a aquesta impressionant mil milèssima de segon– és de preveure que
creixerà, i força, a partir de la publicació d’El gran disseny.
Publicació que paradoxalment, sense l’escàndol que penso es produirà en el món
del creacionisme, del disseny intel·ligent, no tindria cap transcendència
immediata en un món que ja té prou problemes
immediats.

       Però no poden oblidar que la
història demostra que una gran part dels avenços en el coneixement han topat amb
la petulant postura, filla d’una barreja de por i de poder, de les esglésies.
Amb un lloc d’honor per a la catòlica. I dic petulància, perquè si tinguessin
dos dits de front i fossin mínimament conscients de quina ha estat la seva
actuació històrica, i segueix sent-ho ara mateix, davant la ciència i l’avenç
del coneixement, actuarien amb moltíssim més
capteniment.

       Abans he escrit que la
ciència, a diferència de les supersticions, és prudent, i no assegura res del
que no tingui proves demostrables. I sempre partint de la base que qualsevol
afirmació que faci avui és provisional i, paradoxalment, punt de partida perquè un posterior avenç
demostri els punts febles del que ara es presenta. Però la superstició, per més
que es disfressi de seriós aparell teològic (curiosa ciència aquesta, resulta
que teològicament els designis de Déu són inescrutables, i la teologia es
dedica… a escrutar-los). és basa en mantenir dogmàticament, i quan ha pogut a
sang i foc, falsedats absolutament inconcebibles.

       La primera contradicció, la
qual demostra la seva inconcebible capacitat d’assumir la realitat, està en què
el, segons ells, gran creador, no sols
no ha explicat als homes la realitat de la seva creació, sinó que els ha sumit,
¿expressament? en la més absoluta
ignorància. I és així que davant els avenços del coneixement, el seus portaveus
a la Terra, han fet sovint el més absolut ridícul oposant-s’hi en nom de la
divinitat creadora.

       Aquí tenim que l’estúpida
defensa de la literalitat de la Bíblia, va ser un dels elements de
negació de l’heliocentrisme. La prova de
que no era la Terra la que girava al voltant del Sol, era que Déu no havia
aturat el girar de la Terra per tal que els israelites poguessin assassinar
tranquil·lament tots els habitants de Jericó, i així apoderar-se’n d’unes terres
que ell havia regalat al seu poble (història per cert també molt actual), sinó que el que
havia aturat era el Sol. I no s’hi val que ara es digui que aquesta, i altres
històries bíbliques, eren fruït d’un temps. Perquè, aleshores, quina
credibilitat té tota la resta?

       I com que estem parlant de
l’Univers, permeteu-me parlar d’alguns moments estel·lars de la humanitat que no
figuren com a tals en els llibres d’història, massa plens de grans victòries,
heroiques derrotes, etcètera.

       La història de Galileu, és
prou coneguda. Copèrnic ja havia
demostrat, que era la Terra la que girava al voltant del Sol i no a la inversa.
Però, prudentment, aquesta demostració es va publicar, i en llatí, tot just
després de mort. Aviat va començar a tenir adeptes, l’Església dubtava, fins que
Galileu li va donar un sòlid suport, en italià. O sigui a l’abast de tothom…
Però el que el va dur davant la Inquisició, no va ser tant l’heliocentrisme en si mateix, com l’argumentació de què
la Bíblia parlava de Déu, però no de teories científiques, per la qual
cosa no era una guia per comprendre el món. Quan la Bíblia s’oposava a la
raó, venia a dir, era el llibre qui
s’equivocava. I això ja no era admissible de cap de les maneres. Galileu va
acabar encarcellat de per vida a casa seva, però Déu va patir un primer retrocés seriós. Tant, que l’Església aviat va
acceptar l’heliocentrisme, però fins fa molts pocs anys no va perdonar
Galileu.

       I així comença una història
que ha arribat fins els nostres dies: aquí tenim l’absurda oposició a la
investigació amb cèl·lules mare, que pot ajudar a eliminar malalties, salvar
vides, per part dels qui al llarg de la seva història han usat la mort de
l’heretge, de l’enemic com definitiva i eficaç fórmula de liquidar disputes
teològiques. I de fet accepta la pena de mort ara mateix. 

       Ja a la 22 carta,
comentava l’oposició del bisbe de París a acceptar que Champollion havia desxifrat l’escriptura
jeroglífica egípcia… En nom del bíblic Diluvi Universal. També és divertida,
per no dir trista, la postura oficial, de catòlics i protestants per un igual,
quan van començar a trobar-se proves de què havien existit uns animals
descomunals, els dinosaures. Animals que era evident que no hi cabien a l’Arca
de Noè…

       Bé, potser que m’he desviat
una miqueta de la qüestió de la que volia parlar. De l’imparable retrocés de Déu
davant la ciència. He comentat el cas de Galileu, que sempre va ser un bon
creient, però que va intentar posar les coses al seu lloc. Un parell de segles
després va aparèixer Newton, qui va explicar científicament perquè sol, planetes
i estels, funcionen per ells sols gràcies a la llei de gravetat. Però Newton,
també creient, va necessitar de Déu per a explicar l’origen de tot. D’un ”gran
rellotger”, que havia creat una màquina perfecta, la va posar en marxa, i ja
està. I la va fer tan perfecta que un cop en marxa, per tota l’eternitat, no se
sap si el rellotger se’n va anar a dormir. També per tota l’eternitat.

       Poc després arriba Laplace, de qui es diu que quan després
d’haver presentat a Napoleó la seva Mecànique celeste aquest li va demanar com
era que en el llibre no es feia cap referència a Déu, va respondre, cito de
memòria: “Sire, Déu és una hipòtesi
que no m’ha calgut usar”. És un nou retrocés. Déu ja no és el gran
rellotger, sinó una hipòtesi descartada. I Laplace era creient, però també home de
ciència. I arribem a Darwin, també home
creient, però que també va escombrar tots els orígens divins dels humans,
“reduïts” ara a ser part d’un procés d’evolució del que no sabem cap a on anirà.
Sabeu aquell acudit que afirma que per
fi s’ha trobat la baula perduda entre els micos i els humans: som
nosaltres.

       I Einstein encara dubta.
Assumeix l’existència de Déu, el qual no juga a daus, segons la seva famosa, i
penso que ambigua, frase. És a dir, no accepta l’existència de l’atzar. El que
al capdavall implica l’existència d’un pla previ, intel·ligent, per part d’algú.
Que no crec que sigui cap dels déus de les religions organitzades i codificades.
Com també Hawking, al 1988 segons el
paràgraf citat.

       Doncs bé. Si ara es fa
desaparèixer del tot qualsevol origen transcendental, sigui el gran creador
bíblic, el gran rellotger newtonià, la hipòtesi descartada laplaciana o l’ésser
que no juga a daus einsteinià, potser
que ens trobem, sense adonar-nos, davant d’un altre moment estel·lar de la
humanitat. Axí de
senzill.

       I amic i amigues, mentre que
passa això el Papa de Roma diu que l’ateisme és igual que el nazisme (recordeu
la més que ambigua actitud de Pius XII
davant els feixismes alemany, italià i
espanyol?). I que és molt pitjor no tenir fe que no tenir feina (esclar, ell té un patró etern!), i el bisbe de Tarragona crida a què els
metges no obeeixen les lleis sobre l’avortament… I ja veieu que no entro en
fets i qüestions francament miserables…

       Bé, amics i amigues, fins
aquí per avui, així que us deixo en la pau d’un cosmos que, personalment, no sé
si és finit o infinit. Així que fins a dilluns vinent.
Amicalment

                                               
Francesc Font

PD. La cosa, en aquest minusculíssim racó del cosmos que és
Catalunya, està que crema. La intervenció d’ahir de Zapatero, és de jutjat de guàrdia. Algú ho
havia de dir