Cartes per a qui les vulgui llegir

    Amics i amigues:
recordareu que alguna vegada he expressat en aquestes cartes el meu escepticisme sobre l’economia —Economia, una curiosa ciència esotèrica, va ser el títol de l’11a. Escepticisme que va de lluny, per històries que no fan el cas.
    Ara bé, aquest escepticisme, no l’és tant sobre l’economia per ella mateixa —cal recordar que dos joves hegelians d’esquerres, de vocació filosòfica, Karl Marx, llicenciat en filosofia, i Friedrich Engels, qui seguia per lliure cursos de filosofia a la universitat de Berlín, van acabar coincidint en què si volien comprendre la societat, la realitat, i a partir d’aquí transformar-la, era imprescindible conèixer, i entendre, economia—, com sobre els qui la controlen i usen exclusivament que en benefici propi
    O sigui, que qualsevol que s’hi defineixi com malalt de vel·leïtats marxistes (avui dia, a aquest país s’ha de ser prudent en fer segons quines declaracions, perquè igual t’acusen no pas de subversiu perillós, com abans, sinó que d’antigalla anacrònica, que és molt pitjor), pot acceptar amb tranquil·litat, que l’economia és una ciència. No exacta, com tampoc ho són la medicina o la metereologia, posem per cas, però ciència al capdavall.
    Una ciència que com que actua sobre un cos viu, la societat, composat per diferents individus, classes, sectors, estaments… i en la que per tant hi ha diversitat d’interessos (alguns antagònics, per cert), està per tant subjecte a nombroses variables. És així que, i seguint amb el símil de la medicina, el diagnòstic que val per un pacient, no té perquè valdre per tothom que tingui els mateixos símptomes, ni el tractament que va bé en aquest, té perquè tenir els mateixos efectes en aquell altre. I és que, amigues i amics, la realitat és dialèctica, i contradictòria. Fins aqui, d’acord.
    En el gremi de la medicina, ja que he posat aquest exemple, no falten (com en qualsevol altra professió), ni els ximplets, ni els xarlatans, ni els corruptes, però és ben cert que en general (i de fa un temps ençà, començo a tenir una extensa experiència) està composat majoritàriament per persones sensates, que fan la seva feina tan bé com poden i saben i no, obeint disciplinadament  les ordres de l’amo, diagnostiquen hepatitis C a qui té artròsis, cervical o un trasplantament de ronyó a qui té hèrnia d’hiat.
    Però això no és així en el món de l’economia, en el que els diagnòstics que no s’ajusten a la realitat, ni pretenen fer-ho, són la norma. Descaradament greus per a una gran part de la població, i no menys descaradament favorables per a una molt concreta minoria. I no per causa de cap error, sinó de l’excessiu nombre d’individus absolutament mancats d’escrúpols, que amb gran capacitat de decisió operen amb tota impunitat en el sector.
    Això que acabo d’escriure, pot semblar una tòpica rebentada esquerranosa, però no. Tot just el proppassat més de maig, un economista no massa esquerranós ni radical, penso, James K. Galbraith —fill del gran John K. Galbraith— a qui el subcomitè Judicial del Senat dels EUA havia demanat el seu testimoni sobre què havia passat per arribar a la situació que s’havia arribat, va presentar un escrit que du el següent, i expressiu, títol: Perquè els economistes no van veure el frau financer. Vet aquí el primer paràgraf del testimoni: Els escric a vostès com a professional d’una disciplina dissortada. La teoria econòmica, tal com s’ensenya des dels anys 80, ha fracassat miserablement, en quan a entendre les forces determinants de la crisi financera.
    Demolidor, oi? Més ho és encara el conjunt del testimoni, que malgrat la brillant arrencada deixa prou palès que no és pas que la teoria econòmica hagi fracassat per si mateixa, —un error professional com podria ser pronosticar càncer benigne i resultar ser maligne— sinó que per voluntat expressa dels qui l’aplicaven. Pel seu desig d’obtenir els màxims beneficis possibles, tant pels qui teoritzen agosarades fòrmules d’espoli com pels qui han pagat per tal que  aquestes teories siguin teoritzides. O sigui, que segons Galbraith, l’origen del problema és que les forces determinants que han dut a la crisi financera, són una colla de gàngsters. I això no és pas una conclusió esbiaixada que tregui jo, sinó que ho diu, i ben explícitament, ell: ”A la Califòrnia dels 80, Charles Keating va veure que el contracte d’una caixa d’estalvis era una ‘llicència per robar’. En els 2000, les hipoteques subprime han estat un cas igual”.
    “Com pot comparar-se l’atracament a un banc, amb la fundació d’aquest mateix banc?”, va escriure l’amic Brecht cap allà els anys 20 a L’òpera de tres rals. Afirmació dissortadament oblidada per l’esquerra oficial, pseudoficial i paraoficial, que darrerre de populismes estèrils fa massa anys que va menysprear la veritable cultura d’esquerres.
    Bé, no faré una recensió d’aquest treball, que val la pena llegir-lo complert —ha estat reproduït en espanyol per la revista electrònica sinpermiso, i el podeu trobar a Google i altres cercadors, picant: Porqué los economistas no vieron el fraude financiero.—, però sí dire que moltes de les coses que es diuen en ell van més enllà dels EUA, i són aplicables, amb les variants locals que vulguem, a pràcticament totes les societats basades en el sacrosant llibertinatge de mercat. També dit capitalisme.
    Ara bé, un cop dit tot això, permeteu-me expressar el meu desacord, absolutament amistós, amb una part del paràgraf que encapçala el comunicat de Galbraith, perquè qui ha fracassat no és pas una teoria econòmica en si mateixa, sinó que quins ho han fet —miserablement des del punt de vista moral i social, amb força èxit des del de l’enriquiment d’ells i els sues amos—, han estat els economistes. No tots, esclar, però sí com a gremi, perquè darrere dels jocs d’enginyeria financera d’empreses, entitats, institucions i governs, hi ha individus concrets, gabinets d’experts formats a les millors universitats i escoles del món civilitzat. Gent que no és que hagi comès un error o dos, ben al contrari (i segueixen les contradiccions), ho han fet d’allò més bé ja que el seu objectiu era i segueix sent-ho, espoliar. I ho han aconseguit. I tant que ho han aconseguit!. Així de senzill.
    I espoliar en molts casos en el sentit més cruel i sagnant del terme, perquè això ve de lluny. Sols cal recordar en que una escola de pensament econòmic ultralliberal, la dita escola de Chicago encapçalada per Milton Friedman, està darrere de la criminal Operació Còndor. O sigui, darrere milers de torturats i assassinats a tot el con sud americà. També així de senzill. O sigui, que la cosa ve d’abans dels 80.
    Ara bé: no serà que el capitalisme, en quan a model econòmic, és tot just això, ¿crisi darrera crisi? ¿espoliació darrera espoliació dels d’abaix pels de dalt? No serà, vist els resultats objectius, que a diferència de les escoles de Medicina, en les que s’ensenya a guarir, i el que fa desprès el metge depèn de la seva consciència, les d’Economia ensenyen no a combatre les crisis, sinó que a crear-ne? A fabricar-les?
    Recordareu que l’any passat vaig començar una mena de sèrie sota el títol genèrica de Sensació de riquesa, la gran presa de pèl. Vaig aturar-me en poc abans del mític 68, que va amenaçar de ser la nova gran revolució, i va acabar sent l’inici de la gran embranzida del model capitalista modern… que ha dut al que ha dut. Bé, com que el reprendre immediatament, ja hi haurà temps d’entrar en el tema.
    Però ara enllaço amb altra carta, la 65a, del 2 de febrer d’enguany. Deia en ella, entre altres coses, que s’havia instal·lat no ja la idea, sinó que la convicció, de què per combatre la crisi, la reforma laboral en favor de la patronal, era indiscutible i inajornable, i que pràcticament ningú ja la qüestionava. Efectivament, ningú la qüestiona, em tot cas es qüestiona l’abast, però no —amb arguments concrets i contundents, i no pas consignes folklòriques tipus: que la crisi la paguin els rics—,  qui ha de pagar els plats trencats. I aquesta és la qüestió bàsica perquè sembla que hi ha un consens general en que qui els han de pagar no són pas els responsables, i beneficiaris, de què s’hagin trencat. I aquí tenim per una banda els continuats decrets laborals, i per altra unes masses amorfes a les que molt temo és més fàcil mobilitzar si es suspèn la tarifa plana dels mòbils, que si encara es degrada més la seva situació.
    És un tema que ja he tocat força, i que dissortadament tocarà seguir fent-ho, perquè la situació real, objectiva, concreta és dura. I aquí cal tornar al fracàs d’unes teories econòmiques, i torno a Galbraith, que en el millor dels casos no van saber entendre que eren tot just el camí obert al frau financer. Que no entenien que estaven creant gent suficientment preparada per dur a terme l’alegre espoliació del conjunt de les societats occidentals —les altres, estan sent espoliades des de fa més de dos-cents anys.
    I arribat aquí, cal fer algunes preguntes als economistes honestos, que els hi ha per més que fa massa anys calladets davant tot el que estava, i està, passant.: Qui ha dissenyat un fotiment de plans de pensions, presentats com més infal·libles que el papa de Roma, i que per tant han fet aigües gracies a una ensorrada ganeralitzada de les Borses, tot just a causa de les seves maniobres? Perquè bancs i caixes d’estalvi que tenen en nòmina gabinets d’experts, també han fet aigües i ha calgut abocar milions i milions per salvar-los? Milions i milions que s’han detret de les despeses socials. On, i a quines butxaques, han anat a parar aquests milions que han sortit dels fons de l’Estat, però no s’usen per injectar sang a les venes de l’economia? És veritat que en el xequeix fet no fa gaire als bancs europeus, els comptes del bancs espanyols estaven convenientment maquillats? Si ho és, ¿qui ha fet el maquillatge? Algun gabinet d’experts en enginyeria financera, tipus com el que va assessorar el govern Grec?
    Podria seguir, però el resultat dels plans dissenyats unes vegades per grans genis i altres per famosos gabinets d’experts en finances —al servei dels productes hipotecaris i de la fàcil creació de plusvàlues—, ha creat a Espanya una immensa corrupció financero-municipal que, com era de preveure per qualsevol amb dos dits de front (sempre i quan no estés assessorat per savis assessors) ha acabat en la fallida de moltíssims ajuntaments que ara, amb la benedicció ministerial de Salgado, preparan una nova, i encara més estúpida fugida cap endavant. Alhora que ha fet que 40.000 mil famílies catalanes hagin perdut el seu pis hipotecat, els seus estalvis, i estiguin endeutades amb bancs i caixes fins les orelles, i per períodes que poden arribar fins a més de trenta anys. No parlem dels més de quatre milions d’aturats gràcies a una suïcida política econòmica…
    I davant d’això ¿què es prepara? Reduccions salarials, congelació de pensions, possiblement que encara més atur… O sigui, que els de sota s’estreyin encara més la corretja. El president del Banc d’Espanya ho ha deixat ben clar: les mesures del govern, van en la bona direcció, ha dit, però encara són insuficients.
    Bé, amics i amigues, com que he superat amb escreix l’espai que normalment utilitzo, acabo aquí, i he de deixar de banda comentar aquell bonic espectacle del Parc de la Ciutadella —que a la Mercè, la meva senyora, ja sabeu—, li va recordar una reedició, em català, esclar, dels  Coros y Danzas de España en el Dia de San José Artesano.
    Així que, amicalment, fins a dilluns vinent.
                Francesc Font