Acabo avui aquest reguitzell de cartes sobre la pesada càrrega del totxo, i de com els ajuntaments van vendre la seva ànima al diable darrera la comoditat, primer pas cap a la corrupció, de basar el seu finançament en les taxes sobre la construcció.
Amics i amigues:
comprenc que potser m’estic fent una mica pesat amb aquesta història del totxo, per la qual cosa acabo avui amb ella. Per ara, però. I ho faig començant amb els records d’un dinar de Nadal. El 2006, o sigui, fa tres anys. Un típic dinar familiar, d’aquells que entre plat, i de manera distesa, es parla de tot sense concretar res, en un petit poblet, quasi rural, de l’Alt Camp.
Era un moment en el que tots el mitjans de comunicació, des de seriosos diaris fins les teles del marro rosat, passant per les revistes de coses cardíaques, parlaven i parlaven del que estava passant a Marbella. Ja sabeu: la folklòrica i l’alcalde, la Operacion Malaya, milers, o milions, d’euros que es transportaven en bosses d’escombraria i que es guardaven en un calaix de la tauleta de nit, xalets amb picassos i goyes decorant les parets d’un cuarto de bany… De tot això venien plens diaris, revistes i teles, ¿ho recordeu? No tant de com havia estat possible arribar a aquella situació. Molt menys de la imprescindible col·laboració dels departaments corresponents de la Junta d’Andalusia, del Col·legi d’Arquitectes, etcètera, etcètera.
I ja començaven a saltar altres escàndols: Estepona, Torrevella, Seseña… Sempre, però, tot presentat com fets aïllats. Sense connexió entre ells. No mencionant per a res la imprescindible col·laboració institucional. O sigui, deixant delicadament de banda que darrera de tot allò hi havia corrupcions de gran volada. El famós Pocero madrileny, va arribar a dir que era un escàndol que en aquest país no es pogués muntar una empresa amb cara i ulls (que entendrà Francisco Hernando per empresa amb cara i ulls?), sense haver de sucar algun polític.
Ara bé, ben mirat tot això quedava lluny de nosaltres, lluny de la dolça Catalunya pàtria del meu cor. A la costa poder que sí que hi havien coses no gaire presentables —per més que la TV3 les presentava plena d’orgull a una sèrie que duia per títol Catalunya des del mar, una impúdica exhibició de quilòmetres i quilòmetres de costa destruïda i sota tones i tones de totxos i totxanes—, però al conjunt del país… No. No era possible que al nostre país passes res d’allò que passava al País del Costat.
Però en aquell sopar familiar, amb gent d’allò més respectuosa amb les lleis, van començar a sortir històries. Que si una moderna urbanització, tocant al poble gràcies a un inesperat canvi en el Pla d’Organització Urbanística. Que si una mena de polígon industrial sense indústries a la vista. Que si un paleta que de cop i volta havia esdevingut gran empresari de la construcció, fins i tot més enllà de Catalunya… Res comparat amb Marbella o Seseña, esclar, però que en un poblet mig de pagès, a trenta o quaranta quilòmetres de la costa, cridava l’atenció. I més encara quan no ho explicaven escandalitzats, ben al contrari. Més aviat amb una certa recança perquè la loteria, i no pas la de Nadal, no els havia tocat a ells. O sols els havia tocat que una aproximació.
I un nano, nebot llunyà, noi de confiança en l’aspecte de manteniment de maquinària del paleta esdevingut gran constructor, va explicar tres o quatre històries veritablement exemplars (incloent aquella d’un permís d’obres per a fer una nova porta en un cobert pel tractor que havia esdevingut en un parell de xalets, que mencionava a la carta anterior). Esclar que tot allò no era massa legal, però, i aquí la gran excusa: donava feina a la gent. En havent acabat, recordo que vaig dir: ¿I quan això petí, què? I el nano, que malgrat el lloc on es troba, té quatre idees clares, més que no pas els grans que hi havia allà, em va respondre: Ja podem posar-nos a córrer. Textual.
I això em va obrir els ulls. I vaig començar a interessar-me pel tema més enllà dels grans escàndols Cinca enllà. I em vaig trobar que al voltant de la construcció i del negoci immobiliari, hi havia una densa xarxa de corrupció. Enormes en segons quins àmbits, més modestos en altres, però existent. I que els ajuntaments, la gran majoria, s’havien adaptat a aquell model de finançament a través dels permisos de construcció a cor que vols. Model que, sense voler ser mal pensat, alguna engruna econòmica es perdia en el camí que hi ha entre el compte fosc del constructor o promotor, i la caixa forta municipal.
I així, cercant cercant —i en bona part d’aquesta recerca sols calia que no tancar el diari un cop llegides les pàgines d’esports, i fer també un cop d’ull al que es deia a les d’Economia—, vaig trobar-me amb uns bancs i caixes que anaven de casa en casa no pas demanant diners, sinó que repartint-los. Generosament. Les raons d’aquesta generositat eren que un cop esdevingut un bledar en terreny urbanitzable, amb un espectacular increment del valor, el banc o caixa facilitava crèdits als promotors per tal que construissin alguna cosa. Després, quan ja la cosa estava en marxa, no construïda sinó que simplement en marxa, cercava compradors, sobre plànol, als que facilitava diners, via hipoteca, per comprar la cosa, els mobles i fins i tot canviar-se el cotxe si calia. O sigui, l’entitat financera s’assegurava, via hipoteca que signava per quaranta o cinquanta anys el feliç comprador de la cosa, la recuperació dels diners que havia prestat al constructor o promotor. Aquestes hipoteques no eren subprimes, però ara s’ha vist que quasi quasi.
Dit així, sembla una grollera exageració, quan no és sinó que una senzilla simplificació. Dos professors d’Economia de signe ben diferent, Luis de Sebastian i Antoni Subirà, esquerranós l’un i conservador l’altre com ja sabreu, van coincidir en aquest punt a un debat d’Àgora: bancs i caixes cercaven prestar diners amb el mateix entusiasme que pocs anys abans cercaven captar-los. I en aquesta dinàmica, les agències havien nascut com bolets. I la pressió envers els empleats per tal que aconseguissin hipoteques, va arribar a ser tremenda. I la construcció es va disparar absorbint diners i més diners…
El resultat està a la vista. Obres aturades, bancs i caixes endeutats. Aquestes darreres fins el punt que han de fusionar-se, tancar agències i fotre centenars d’empleats al carrer… amb diners prestats per l’Estat per cert, i ajuntaments que no saben com sortir-se’n, perquè quan obren la caixa sols troben que teranyines. I reclamacions d’empreses a les que fa mesos que no paguen els seus serveis. En el programa mencionat, Subirà que ja va dir que el crac estava a dies vista, va fer una amarga reflexió a De Sebastian: “a aquests que han creat aquesta bombolla, els hem ensenyat tu i jo…”
Unes dades. El 2007 les llicències d’obres a Espanya van ser cap a 700.000 habitatges, xifra que es va repetir l’any següent. Doncs bé, aquestes xifres, per a una població de 42 milions d’habitants, era superior a la d’Alemanya, França i Itàlia juntes, 160 milions. Clar, que bona part d’aquests suposats habitatges no eren tal, sinó que apartaments, algunes vegades en llocs turístics d’allò més congestionats, altres en deserts quasi saharians, perquè la cosa va arribar a ser tan bèstia que el negoci no era construir, el que fos, per a vendre —com fan els fabricants de samarretes o pilotes de futbol, posem per cas—, sinó que el negoci era obtenir requalificacions per obtenir crèdits i construir on fos… i ja veurem que passa. Sense parar compte que un mercat de 42 milions de persones, amb un poder adquisitiu més baix que les dels tres països mencionats, no permet absorbir una producció anual de 700.000 pisos. O sigui, que ni tan sols es complien les lleis bàsiques del mercat capitalista, que són, simplificant, que primer s’ha de saber el nombre de possibles consumidors, per així saber si és rendible o no fabricar el producte.
I d’aquí ve la gran tragèdia de molts ajuntaments. Amb l’entrada de diner fàcil, no es van preocupar gens ni mica en saber quines eren les seves necessitats reals, quines eren les seves entrades objectives via impostos municipals normals, i per tant quin era el finançament que des del govern central, o l’autonòmic, els era imprescindible obtenir. I esclar, ara, ploren molt. I alguns, com el d’Alp-La Molina, encara somien en carregar-se una mica més de bosc i construir-hi grans blocs per a uns inexistents compradors! Mentre que altres, com el de Roda de Barà, fan expedients de crisi, un ERO, per acomiadar una trentena de treballadors… Per cert, quanta gent té en plantilla aquest poble de poc més de 6.000 habitants, al que de sobte l’hi sobren 30 treballadors?
I penso, amigues i amics, que és important tenir conseciència de tot això, perquè la crisi econòmica s’allargarà a escala internacional, agreujant encara més la nostra específica. Que no és simplement immobiliària, sinó de profunda corrupció institucional. I també personal, perquè la societat, que no és un ens abstracte, sinó que està formada per nosaltres, tots nosaltres, ha viscut amb indiferència, quan no amb entusiasme, el que estava passant. I aquí estan els milers i milers de famílies que han caigut de quatre grapes en el parany del diner fàcil; que s’han endeutat fins les celles, i ara no saben com sortir-se’n; que han votat amb entusiasme individus que sabien més que de sobre que eren corruptes, a Marbella i al poblet de l’Alt Camp que he mencionat. O sigui, que la responsabilitat no és sols dels polítics, perquè en un règim democràtic, encara que sigui democràtico-burgès, sempre es té el govern, o l’ajuntament, que ens mereixem.
I ja està per avui. Així que una forta abraçada i fins a dilluns vinent. Amicalment
Francesc Font Xaronet
PD. Pagesos i mossos han topat, bastant frontalment, a Reus. I permeteu-me una reflexió políticament incorrecta. O sigui, no hipòcrita.
Com ja sabeu, els pagesos protesten periódicament perquè els qui controlen la comercialització dels seus produtes, els paguen d’allò més malament allò que els compren. Ja explico més amunt una història que vaig viure a un poblet de l’Alt Camp, i com que la protesta ha estat pel preu de l’avellana, és fins i tot possible que algun dels del sopar de cada any per Nadal fossin allí.
De vegades, i de manera amistosa, jo i la meva senyora —la Mercè, ja sabeu— discutim amb ells. I és que ells ens veuen com una mena d’extravagants individus que contra tota lògica mantenim idees contraries al meravellós model capitalista, i de llibertat de mercat, imperant. Doncs bé, fora bo que tots aquests pagesos que periòdicament protestes, i tallen carreteres, i llencen tones de menjar per terra, fossin capaços d’entendre que tot això que els passa, és tot just producte de la seva venerada llibertat de mercat, de l’absoluta llibertat de qui té el capital per comprar, i de la no menys absoluta manca de llibertat de qui sols té la seva feina per oferir.
Penso però que, tancats en un ferotge individualisme que no els permet ni tan sols crear una cooperativa capaç de fer front als qui ara controlen el mercat, quan d’aquí un parell de mesos parlem d’aquestes coses a taula, no entendran un brot de res. Aquesta és la tragèdia. La seva, i també la nostra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Senzillament, d’acord amb la teva exposició en aquest article i en els anteriors
L’estiu del 2008, per motius familiars, vaig fer un recorregut per tota la Costa Brava; vergonya fa com l’han deixat, com la resta de la costa
Per cert, dues aportacions més:
– quatre impresentables s’atreveixen a afirmar que tot és culpa del franquisme, per què no ho analitzem? agafem plànols i mirem què s’ha construït a la costa i a tot Catalunya des del 1975 fins ara, fa plorar
– TV3 i el seu programa? són penosos, ara es dediquen a demonitzar els valencians, que tenen molta merda, però la que tenim aquí? començant per Barcelona l’amaguen; els periodistes de la CCRTV s’han convertit en els nous bufons del regne
Felciitats pel teu bloc des de Manresa, una ciutat amb centenars de pisos buits, obres paralitzades, bruta i deixada, i encara amb projectes urbanístics amb marxa; i això que ja fan molts anys que governa el tripartit d’esquerres……….( esquerres? què deu voler dir això?)
Un abraçada
Josep Maria Vila