Cassandra la bella filla de Príam advertí als Troians amb llàgrimes als ulls i crits sense veu que aquell cavall de fusta no havia estat deixat sobre la sorra dorada pels déus, que en el seu ventre-ella podia veure-ho amb el do de la profecia- era engendrada la ruina de la noble ciutat. No era creguda, així es complia la maledicció d’Apol·lo, prediria amb veritat i no seria escoltada. La vident plorava llàgrimes roges i proferia mots ensangonats. Tot seria tenyit de negra sang.
Helena baixà a la platja, acaronava el gran vot, el cavall sorgit del mar, encara humit de lluminosa i blanca escuma : els herois sentien en la seva pell la calor sensual de la mà, serraven les dents i els llavis com una doble porta ferrada per a no respondre la subtil crida d’Helena, la nascuda de Leda, la dels molts esposos.
Cassandra des de dalt del temple veié la bella que tornava amb les donzelles i comprengué que sobreviuria a la gran destrucció. Ella no, la seva mort seria violenta anys després, propera la violació atroç. Un miserable locri, Aiax d’Oileu, el veloç, cometé en ella i en aquell lloc consagrat a Atenea l’execrable sacrilegi, la gran culpa.
Atenea n’imposà el càstig : cada any i durant mil anys els locris enviaran a Ilió deu verges, filles de les Cent Cases nobles, el camí el faran a peu, sense escorta ni companyia, si són capturades pels Troians seran condemnades a mot, si sobreviuen serà el seu destí servir al temple en les feines més vils fins al dia de la seva mort.
Mil anys durà el terrible càstig, deu mil foren les verges sacrificades.
Cassandrà fou així vengada. Deu mil cruels venjances.
(Un fet històric, testimoniat per la literatura i les inscripcions. El càstig expirà al voltant de l’any 100 de la nostra era. Cassandra, la noble dama troiana, vident, formà després de la caiguda de Troia -seguia la llegenda- part del botí d’Agammenó , i fou assassinada juntament amb aquest per Clitemnestra, germana d’Helena.)
Cassandra no podia tenir somnis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que el terrible càstig no dura encara? segur que eren només mil anys? Què terrible que siguen les dones les que paguen les culpes dels homes.
Bon dia, Carme-Laura
… la correcció d’un llibre molt interessant que sortirà al mercat properament. Diversos estudiosos hi tracten els mites grecs que nodreixen la nostra societat de mites fonamentals. Mites que, curiosament, foren inventats pels homes per tal de perpetuar la minorització de les dones.
I, és clar, aquest post teu, Carme-Laura, no fa més que donar força a aquesta hipòtesi. Per què, si no, la venjança per l’ultratge a una dona cau sobre altres dones?
De veritat que us recomano la lectura dels articles d’Invisibilitat i poder, del grup Atenea, ed. Arola…
Sí, la ressonància era per mi… ma mare també està amb la cama embenada (anys… ja se sap). I és que volia contestar-te per correu intern però no em deixa… esborra el comentari si vols…
Gràcies al bloc puc seguir essent alumne vostre, com a Bellaterra, a les classes de llatí, per allà els anys 70.
Moltes gràcies.