Però tampoc viuen de l’ocupació d’altres nacions ni pateixen les conseqüències de la creació interessada de les seves potents històries e imposicions..
Depen de l’ús que es fas-en dels coneiximents incrementarà o no un possible estat de felicitat.
Depen del profit de felicitat que s’en puga treure de la història com per eixemple els madrilenys o el Princip Felip de Borbó han usat la coneixença de la història o genealogia per treuren per tal d’intentar incrementar la seva felicicat.
L’escriptor, l’espia i el periodista ressagat Ja sé que la primera responsabilitat del periodista, o de qui regularment escriu papers per als diaris, és reaccionar instintivament i d’una manera immediata als estímuls que l’actualitat li presenta. Si hi ha una onada d’incendis, no escriguis sobre ruixats i inundacions, per molt que hagis elaborat una teoria excel·lent i decisiva sobre l’aigua. No sé quin periodista més o menys famós va dir que, en el món del periodisme, una notícia d’ahir és passat, una notícia de fa un mes és arqueologia i una notícia de fa un any no existeix. No puc recordar qui va dir-la, potser és una frase que no va dir cap periodista famós sinó que simplement jo m’he inventat, no ho sé; sigui com sigui, és una frase raonable i convincent, que descriu prou gràficament els mecanismes depredadors del periodisme. La qüestió és que ara negligiré aquesta primera responsabilitat i que aquest primer paràgraf hauria de sonar, ni que sigui molt vagament, com una disculpa.
Fa cosa d’un parell de mesos, crec que era en el número de novembre del passat any, la revista de divulgació històrica Sàpiens va publicar un extens i polèmic reportatge sobre els espies catalans més il·lustres que, durant la guerra civil i la primera postguerra, treballaren al servei del dictador Franco. Entre la llista d’aquests espies, destacava el nom de l’escriptor Josep Pla, que, segons sembla i si la memòria no em falla, hauria actuat com a delator de republicans a l’exili i, a més, hauria donat informacions sobre alguns objectius susceptibles de ser bombardejats. En qualsevol cas, el reportatge de la revista va servir per reobrir una controvèrsia que en realitat mai no s’havia arxivat ni resolt. ¿Va ser Josep Pla un traïdor a la pàtria, un enemic de Catalunya? ¿Què hauria de pesar més, a l’hora de fer balanç i jutjar-lo: la magnitud i la qualitat inqüestionables de les seves Obres Completes o el seu suport al bàndol nacional? ¿Va fer bé el jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de no concedir-li mai el guardó, a causa del seu comportament desafecte i reprovable? Són preguntes recurrents i malicioses que encara continua fent-se alguna gent, i per a les quals obtindrien una resposta clara si s’espolsessin la peresa i els prejudicis i fessin el sant favor de llegir un parell de pàgines d’El quadern gris, El carrer estret, Notes disperses o Notes del capvesprol.
Per simple casualitat o per pura fortuna lectora, la qüestió és que quan es va publicar el polèmic reportatge jo estava llegint una petita biografia de Pla que posava en evidència allò que més o menys saben tots els planians; a saber: que la magnitud inconcebible de l’Obra Completa de Pla, i el tipus de vida de grafomaníac monacal que va portar l’autor durant els últims quaranta anys de la seva vida, reclòs al seu mas de Llofriu, només s’explica per la seva intenció de rescatar, a cops de literatura, Catalunya i la llengua catalana del setge brutal a què les va sotmetre el règim franquista. Potser pareixerà un contrasentit que, l’any 39, Pla entrés a la seva Girona estimada amb l’exèrcit ocupant i, només al cap d’un parell d’anys, es consagrés a preservar el país en contra d’aquells a qui havia fet costat. Però per a un petit burgès de classe mitjana convertit en petit propietari rural, com li agradava a Pla de definir-se, no devia ser senzill haver de triar entre ser víctima segura de les hordes de la FAI i còmplice lamentable de les hordes del franquisme.
Josep Pla i el país potser insalvable
La titànica tasca salvadora de Josep Pla va consistir a fixar, literàriament, la Catalunya que existia abans de la guerra civil. I fixar-la, no com un exercici de nostàlgia o de taxidèrmia patriòtica i sentimental, sinó com una estratègia de futur. Fixar-la per tal que els catalans del demà tinguessin algun lloc i alguna cosa on agafar-se, per tal que es trobessin amb la base i les estructures ja fetes per, quan el règim franquista desaparegués, posar-se sense dilació a reconstruir allò que durant tants anys els havien provat de prendre, destruir, escamotejar i minar. Només tenint en compte aquesta visió i aquesta actitud salvadora però en absolut megalòmana de Pla davant el seu país i davant l’ordre de coses en què li va tocar de viure, es pot comprendre l’heterogeneïtat tan exhaustiva dels seus llibres. Retrats d’artistes i polítics i pagesos i empresaris. Estampes de tota mena de geografies, escenaris, paisatges i ciutats. Anècdotes referides a l’art i a la política i a la pura vida social. Elucubracions sobre l’arròs, els núvols, el cel, els terrossos, les masies, el vent, les postes de sol… Pla no descriu Catalunya. La preserva. La refà. La recupera.
Des del meu punt de vista, però, aquesta actitud d’en Pla només va ser possible perquè en aquella època el país no estava completament desfet. O per ser més exactes estava desfet sobretot pel que fa a les superestructures; és a dir: si bé el català no es podia ensenyar a les escoles i estava prohibit en qualsevol paper o esdeveniment important o de rellevància, almenys al carrer continuava sent l’idioma predominant. De la mateixa manera, si bé no es podia proclamar o fer pública cap mostra seriosa de catalanitat, la catalanitat es vivia amb més o menys naturalitat, com una realitat antropològica i cultural innegable. Això, però, d’ençà de la restauració de la democràcia ha canviat totalment i, pel que es pot intuir, de manera irreversible. A causa de l’estratègia, molt més subtil de formes però igual de bèstia com sempre en el fons, que l’Estat espanyol ha dut a terme durant les últimes dècades per anar desactivant les nacions no castellanes que la conformen, i a causa també de les grans onades migratòries (dirigides i espontànies) que, des de fa una seixantena anys, el país no ha deixat de rebre, avui dia Catalunya ja només és una ombra de Catalunya, un poti-poti sense altre futur que una desaparició civilitzadament inofensiva o bé una supervivència cada vegada més ínfima i peculiar.
I la meva pregunta és: ara que el problema ja no és de superestructura sinó de substància, no de règim polític sinó de mentalitat dels ciutadans, no de legalitats sinó de carrer, actitud i sociologia, ¿tindria Pla prou coratge i prou fortalesa per emprendre una tasca semblant, per escriure amb el mateix vigor i empenta tots els llibres que, per perspectiva de futur i per esperança, ens va llegar? En tinc seriosos dubtes. Avui, quan als carrers de Catalunya la llengua majoritària ja és de molt el castellà i la classe política catalana continua amb els mateixos subterfugis de sempre per no haver d’arreglar la situació o almenys intentar-ho, és molt possible que ni tan sols un escriptor tan infatigable i heroic com Josep Pla no sabés d’on treure les forces que calen per fer ni la meitat del que ell va fer.
I bé: potser més que demanar disculpes pel retard periodístic, em convé més disculpar-me pel pessimisme polític i nacional…
PERE ANTONI PONS
(Diari de Balears d’avui)
Però tampoc viuen de l’ocupació d’altres nacions ni pateixen les conseqüències de la creació interessada de les seves potents històries e imposicions..
"Les nacions mes felices no hi pensen que ho son"
És la felicitat dels beneïts o els babaus el que més s’apropa a la veritable infelicitat.
Depen de l’ús que es fas-en dels coneiximents incrementarà o no un possible estat de felicitat.
Depen del profit de felicitat que s’en puga treure de la història com per eixemple els madrilenys o el Princip Felip de Borbó han usat la coneixença de la història o genealogia per treuren per tal d’intentar incrementar la seva felicicat.
O tanmateix l’ús de la memòria dolenta, sesgada i parcial en benefici propi. Doncs que es sapiga tindre bona memòria no és cap malaltia.
En direcció prohibida
L’escriptor, l’espia i el periodista ressagat
Ja sé que la primera responsabilitat del periodista, o de qui regularment escriu papers per als diaris, és reaccionar instintivament i d’una manera immediata als estímuls que l’actualitat li presenta. Si hi ha una onada d’incendis, no escriguis sobre ruixats i inundacions, per molt que hagis elaborat una teoria excel·lent i decisiva sobre l’aigua. No sé quin periodista més o menys famós va dir que, en el món del periodisme, una notícia d’ahir és passat, una notícia de fa un mes és arqueologia i una notícia de fa un any no existeix. No puc recordar qui va dir-la, potser és una frase que no va dir cap periodista famós sinó que simplement jo m’he inventat, no ho sé; sigui com sigui, és una frase raonable i convincent, que descriu prou gràficament els mecanismes depredadors del periodisme. La qüestió és que ara negligiré aquesta primera responsabilitat i que aquest primer paràgraf hauria de sonar, ni que sigui molt vagament, com una disculpa.
Fa cosa d’un parell de mesos, crec que era en el número de novembre del passat any, la revista de divulgació històrica Sàpiens va publicar un extens i polèmic reportatge sobre els espies catalans més il·lustres que, durant la guerra civil i la primera postguerra, treballaren al servei del dictador Franco. Entre la llista d’aquests espies, destacava el nom de l’escriptor Josep Pla, que, segons sembla i si la memòria no em falla, hauria actuat com a delator de republicans a l’exili i, a més, hauria donat informacions sobre alguns objectius susceptibles de ser bombardejats. En qualsevol cas, el reportatge de la revista va servir per reobrir una controvèrsia que en realitat mai no s’havia arxivat ni resolt. ¿Va ser Josep Pla un traïdor a la pàtria, un enemic de Catalunya? ¿Què hauria de pesar més, a l’hora de fer balanç i jutjar-lo: la magnitud i la qualitat inqüestionables de les seves Obres Completes o el seu suport al bàndol nacional? ¿Va fer bé el jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de no concedir-li mai el guardó, a causa del seu comportament desafecte i reprovable? Són preguntes recurrents i malicioses que encara continua fent-se alguna gent, i per a les quals obtindrien una resposta clara si s’espolsessin la peresa i els prejudicis i fessin el sant favor de llegir un parell de pàgines d’El quadern gris, El carrer estret, Notes disperses o Notes del capvesprol.
Per simple casualitat o per pura fortuna lectora, la qüestió és que quan es va publicar el polèmic reportatge jo estava llegint una petita biografia de Pla que posava en evidència allò que més o menys saben tots els planians; a saber: que la magnitud inconcebible de l’Obra Completa de Pla, i el tipus de vida de grafomaníac monacal que va portar l’autor durant els últims quaranta anys de la seva vida, reclòs al seu mas de Llofriu, només s’explica per la seva intenció de rescatar, a cops de literatura, Catalunya i la llengua catalana del setge brutal a què les va sotmetre el règim franquista. Potser pareixerà un contrasentit que, l’any 39, Pla entrés a la seva Girona estimada amb l’exèrcit ocupant i, només al cap d’un parell d’anys, es consagrés a preservar el país en contra d’aquells a qui havia fet costat. Però per a un petit burgès de classe mitjana convertit en petit propietari rural, com li agradava a Pla de definir-se, no devia ser senzill haver de triar entre ser víctima segura de les hordes de la FAI i còmplice lamentable de les hordes del franquisme.
Josep Pla i el país potser insalvable
La titànica tasca salvadora de Josep Pla va consistir a fixar, literàriament, la Catalunya que existia abans de la guerra civil. I fixar-la, no com un exercici de nostàlgia o de taxidèrmia patriòtica i sentimental, sinó com una estratègia de futur. Fixar-la per tal que els catalans del demà tinguessin algun lloc i alguna cosa on agafar-se, per tal que es trobessin amb la base i les estructures ja fetes per, quan el règim franquista desaparegués, posar-se sense dilació a reconstruir allò que durant tants anys els havien provat de prendre, destruir, escamotejar i minar. Només tenint en compte aquesta visió i aquesta actitud salvadora però en absolut megalòmana de Pla davant el seu país i davant l’ordre de coses en què li va tocar de viure, es pot comprendre l’heterogeneïtat tan exhaustiva dels seus llibres. Retrats d’artistes i polítics i pagesos i empresaris. Estampes de tota mena de geografies, escenaris, paisatges i ciutats. Anècdotes referides a l’art i a la política i a la pura vida social. Elucubracions sobre l’arròs, els núvols, el cel, els terrossos, les masies, el vent, les postes de sol… Pla no descriu Catalunya. La preserva. La refà. La recupera.
Des del meu punt de vista, però, aquesta actitud d’en Pla només va ser possible perquè en aquella època el país no estava completament desfet. O per ser més exactes estava desfet sobretot pel que fa a les superestructures; és a dir: si bé el català no es podia ensenyar a les escoles i estava prohibit en qualsevol paper o esdeveniment important o de rellevància, almenys al carrer continuava sent l’idioma predominant. De la mateixa manera, si bé no es podia proclamar o fer pública cap mostra seriosa de catalanitat, la catalanitat es vivia amb més o menys naturalitat, com una realitat antropològica i cultural innegable. Això, però, d’ençà de la restauració de la democràcia ha canviat totalment i, pel que es pot intuir, de manera irreversible. A causa de l’estratègia, molt més subtil de formes però igual de bèstia com sempre en el fons, que l’Estat espanyol ha dut a terme durant les últimes dècades per anar desactivant les nacions no castellanes que la conformen, i a causa també de les grans onades migratòries (dirigides i espontànies) que, des de fa una seixantena anys, el país no ha deixat de rebre, avui dia Catalunya ja només és una ombra de Catalunya, un poti-poti sense altre futur que una desaparició civilitzadament inofensiva o bé una supervivència cada vegada més ínfima i peculiar.
I la meva pregunta és: ara que el problema ja no és de superestructura sinó de substància, no de règim polític sinó de mentalitat dels ciutadans, no de legalitats sinó de carrer, actitud i sociologia, ¿tindria Pla prou coratge i prou fortalesa per emprendre una tasca semblant, per escriure amb el mateix vigor i empenta tots els llibres que, per perspectiva de futur i per esperança, ens va llegar? En tinc seriosos dubtes. Avui, quan als carrers de Catalunya la llengua majoritària ja és de molt el castellà i la classe política catalana continua amb els mateixos subterfugis de sempre per no haver d’arreglar la situació o almenys intentar-ho, és molt possible que ni tan sols un escriptor tan infatigable i heroic com Josep Pla no sabés d’on treure les forces que calen per fer ni la meitat del que ell va fer.
I bé: potser més que demanar disculpes pel retard periodístic, em convé més disculpar-me pel pessimisme polític i nacional…
PERE ANTONI PONS
(Diari de Balears d’avui)