Autor/s: Martí Crespo El desembre és, a Barcelona, el mes de la glosa: durant tres setmanes, les tradicions de la cançó improvisada als Països Catalans i Euskal Herria s’han pogut escoltar en uns quants espais de la ciutat, on s’han fet cantades, exposicions, projeccions de documentaris… Però, de vers improvisat, n’hi ha una mica per
Qualsevol que haja tingut l’oportunitat de veure les imatges del Bilbao Exhibition Center de Barakaldo ple a vessar per al campionat quadriennal de bertsolaris –la cèlebre Txapelketa Nagusia–, no s’haurà pogut deixar de meravellar arran de la popularitat d’un fenomen que semblava condemnat a la reclusió en la reserva folklòrica i que, contra tot pronòstic, ha reviscolat per
Dèiem en l’article anterior que la cançó improvisada viu pertot arreu una certa revifada. Als Països Catalans, la revifada ha estat deguda, sobretot, a l’acció dinamitzadora de l’associacionisme cultural que ha ajudat a difondre les tradicions amb més vitalitat –el glosat mallorquí i menorquí, el cant valencià, les jotes improvisades de les comarques de l’Ebre,
L’art d’improvisar versos és una expressió cultural que es troba difosa, d’una manera o una altra, a tots els continents: des dels duels poètics dels inuits de l’Àrtic als payadores de la Pampa argentina, passant pels m’ghani del desert del Sàhara i els poetes que han fet de l’aytis un símbol identitari del Kazakhstan. La distribució del
Continuem amb la gira de presentacions del llibre Pensar en vers. La cançó improvisada als Països de la Mediterrània (Llibres de Caramella, 2014), amb dues noves estacions: l’Espai Mallorca de Barcelona i l’Ateneu de Bétera, dos llocs molt estimats pel que signifiquen de complicitats culturals i ideològiques i per la reeixida experiència d’autogestió que proposen.
Enza Pagliara, Bona Crianza, Anima Mundi, 2012, 25 Ja fa temps que el Salento se’ns ha descobert com el gran pou sense fons de les músiques italianes de tradició oral. Tanmateix, la incontenible producció discogràfica que el neotarantisme i el fenomen de la pizzica han suscitat, fa de vegades necessari destriar conscienciosament el gra de
Rachid Taha, Zoom, Naïve, 2013, WRASS310 Malgrat els intents d’encasellar-lo, primer com a un dels emissaris del nou raï enviats a la conquesta del mercat universal —en el ja llunyà 1,2,3… Soleils (1998) que compartia amb Khaled i Faudel— i després com a capitost del rock’n’raï, el ben cert és que Rachid Taha acaba sempre