Com un nen amb sabates noves
Raimundo Amador, Festival Acústica (Figueres), 1 de setembre de 2007
En Raimundo Amador estava tan content de la seva guitarra nova, una Taylor semi-acústica i semi-elèctrica fabricada expressament (5.000 eurus de res), que em va demanar que li fes fotos amb la seva nova joguina un cop acabat el seu concert a la Plaça de l’Ajuntament.
Simpàtic com sempre els ulls li brillaven acariciant les cordes i intentant extreure-li el duende a aquesta guitarra que encara ni tant sols ha batejat. Ho va intentar també el company Ferran Amado (l’home del Sona 9) però sense gaire fortuna.
Article publicat a El Punt el dia 3 de setembre de 2007
L’Acústica rep 25.000 persones
Figueres es transforma en un aparador de la música catalana
Xavier Mercadé/Enderrock/Figueres
Sense cap incident remarcable i un èxit artístic
notable, la nit de dissabte al festival Acústica va estar plena de
descobertes i es va configurar com un excel·lent aparador de propostes
desendollades. Raimundo Amador, Love of Lesbian, Nour i l’espectacle de
producció pròpia El nou pop català amb Mazoni, Sanjosex i Le
Petit Ramon van ser els més interessants de la jornada. Aquesta sisena
edició de l’Acústica ha aplegat fins a 25.000 espectadors que, segons
Xavier Pascual, organitzador del festival, «s’han deixat seduir per les
propostes més arriscades i minoritàries i han fet que el festival sigui
un aparador per a nous grups i artistes».
«La valoració és molt
positiva, hi ha hagut un increment notable de públic i no hi ha hagut
cap mena d’incident remarcable –explica Pascual–. El futur de
l’Acústica ara implica cuidar aquesta base de públic i que sigui un
aparador real per a professionals del sector, per això hem de parlar
amb totes les administracions que hi ha implicades per aconseguir-ho.»
La
jornada de dissabte la va encertar la semifinal del concurs de maquetes
Sona 9 amb els barcelonins El Pèsol Feréstec, la cantautora de Sabadell
Bikimel i el duet menorquí L’Atelier. A la plaça de l’Ajuntament Josep
Thió va oferir una actuació en què va rescatar temes de Sopa de Cabra
com Mai trobaràs, Lletania, Camins i una celebrada versió de L’Empordà.
«És
un plaer tocar al costat del Guggenheim» va dir Santi Balmes, líder i
cantant de Love of Lesbian, signant el cometari surrealista de la
jornada. El grup va presentar-se amb una versió reduïda (guitarres,
teclat i violí) mentre que els altres components de la banda eren entre
el públic, mirant-s’ho divertits. Van començar amb les cançons més
introspectives i de mica en mica van anar cap a la part del seu
repertori més despreocupada fins a acabar amb Santi Balmes fent de bon
pare i pujant la seva filla petita a l’escenari per cantar Shiwa (tot a zen).
Un dels fets més atractius de l’Acústica són els espectacles de producció pròpia. Amb el títol d’El nou pop català
es van aplegar els bisbalencs Mazoni i Sanjosex, juntament amb el
barceloní Le Petit Ramon i, en una roda de cançons de cadascú, van
repassar el repertori de tots tres músics i van afegir-hi versions de
Bob Dylan (Sanjosex), Hank Williams (Le Petit Ramon) i els Beatles
(Mazoni). Coincidint a la mateixa hora i a l’escenari dels jardins de
Can Pujades, Cesk Freixes va demostrar que és tot un fenomen emergent i
va aplegar un públic intergeneracional.
Com passa amb els artistes més mediàtics, en aquest cas, de la factoria Operación Triunfo,
el públic que es va aplegar per veure l’actuació de Víctor era d’un
perfil força diferent al dels altres escenaris. Des de nens fins a avis
armats amb telèfons mòbils i tota mena d’artefactes digitals van voler
deixar constància d’una actuació que va començar amb un Víctor una mica
desubicat pensant que era la festa major de la ciutat.
Nour van
ser dels pocs que la nit de dissabte no van complir amb la proposta
acústica, la banda sorgida de les cendres de Cheb Balowski va comptar
amb la col·laboració de Guillamino (exmembre fundador del grup) i va
aplegar un nombrós públic a la plaça Museu Dalí. La producció
Reggae-Jazz Ensemble amb Begoña Bang Matu al capdavant també va deixar
petita la plaça de l’Església, mentre que Raimundo Amador era rebut per
un nombrós públic en un dels moments de més aglomeració del festival.
Raimundo
Amador va estrenar una flamant guitarra semiacústica nova, dissenyada
expressament per a ell, a la qual, però, encara no li havia extret el duende,
tal com ens va confessar el músic. Raimundo va repassar un repertori en
què no van fallar ni els clàssics de Pata Negra amb una gran versió d’El blues de la frontera, Veneno (Patapalo) i de la seva carrera en solitari (Bolleré i Ay que gustito pa mis orejas). El discjòquei Toni Verdi va clausurar la jornada a cops de beat i ritmes electrònics
