Dies enrera vaig saber d’una noia vinguda de Lleida i que ara resideix a Vilafranca, resulta que té la curiosa afició de fer tatuatges la Maria, jo que sóc poruc de mena no gosava fer-me’n cap però ara m’havia engrescat i aquest de mati ho he fet, m’he tatuat el nomdels meus fills a la
Tot just ara que aniríem mig farts, cada tres queixalades ens mosseguem la llengua, molts per menjar massa i massa de pressa i tants d?altres per por de mossegar, ens assetgen amb dietes, amb fam de règim i retalls alimentaris que no afarten ni tant sols el mes prim i segueixen parlant del bon menjar
Disculpeu-me , no ho he trobat en català, però l’efecte ve a ser el mateix!
Gràcies Lluís per deixar de cantar, gràcies per deixar de fer-ho i no minvar mes l’institució que al teu voltant s’ha forjat i que contraposa que en molts anys no has aportat ni mig acord, ni cap vers recorrent o que enardeixi a cap nivell la força d’un poble amb voluntat d’existir i ambició de crear,
Avis sense sostre Que amaguen els contenidors? es la pregunta que m´envaeix el cap, cada tres carrerons, ni tant sols les papereres tenen millor sort, de recollir allò que molts cerquen, i no us parlo pas d´or. Es l´història del que amaguen els contenidors. que carai amaguen que hi posen un infant a
Sempre he volgut viure en un carreró , aquí enmig de la fredor que amara un carrer empedrat, amb una justa pendent, (n?estic enamorat del sorollet dels rierols que hi fa la pluja) el meu i ombrívol carreró, que de mig tomb hi fa una cantonada i un estol de llençols entre balconades, i les
Joan Boada promet, un any més, 9 setmanes intenses, recorrent Vilafranca en busca de les imatges que cada dissabte penjarà a Internet. La sisena edició del concurs Vilafrancadigital proposa als participants identificar, setmana a setmana, 4 o 5 imatges de detalls arquitectònics de la Vila, que generalment passen desapercebuts quan caminem. Com a novetat, enguany
Jo crec en la justícia i en els justos, però, com que l’autoritat és mútua o no és, a canvi de la meva fe en la justícia, que cap jutge d’aquí en català ni de la terra no gosi posar la seva firma, o signatura…, sota una pena de 12 bales, si no ha de
Una poma podrida en un cistell: Expressió que hom utilitza per a denominar certa peça de fruita que comparteix el seu estat de putrefacció amb la resta de companyes de cistell. . f També es podria utilitzar, per aquell tipus de persona que en un acte col·lectiu fa oferiment de la seva putrefacció, i en
Aquesta serà la història. El conte. D?un ninet de fusta, que el varen llençar al mar i es volia ofegar però surava, i allà veu com tot passa i com passa tot el vent com xiula , mans dolces acaronen i com molts d?altres s?enfonsen. I ell demana pedres, pedres o plom, per ofegar-se
Fa un bon grapat de dies i anys escoltant Inadaptats, a tall d’introducció de les cançons s’hi sentia un enèrgic ha desalambrar! ha desalambrar! i a partir’aquí comencem a escoltar Víctor Jara i de retruc Silvio Rodríguez, tot això per dir i al mateix Cesk li vaig dir que gent com jo, l’hi agrirem el fet
I una dona lliure, lliure fets i actes en una botiga compra, amaga preus i tiquets, un fet que la fa lliure d?allò que li controla l?horari i el sou, viu sense control sota d?una ombra que li ofereix aquell que li nega el sol, el somni, el dubte constant de viure en una mentida,
La set somia, que només desperta tastarà el refresc. Escurçons, competint amb rates, sota l?americana… les cinc peles i el duro. En una ment buida, ressona la ment buida, sap llegir i lee. En les ulleres un tel, i no, no vull cap mocador. De la vinya, a la terra verda, qui la sua, i