Coca de recapte

Imaginem per un moment que la nostra constitució personal comencés per la proclamació de la nostra llibertat. I que, com a conseqüència, declaréssim que podem passejar pels camins escollits per nosaltres mateixos o estudiar el que ens abellís. Imaginem que algú declara inexistent el principi de llibertat. La nostra constitució personal se’n va a pastar fang.

Ja sé que no és pas el mateix. Però aquest és el meu sentiment en veure que, un cop més, el Constitucional ha fet amb la llei de consultes el mateix que ja havia fet amb l’Estatut: anul·lar els articles rellevants perquè tota la resta fos paper mullat, il·legible o poc rellevant.

En definitiva, els cridats a guardar la Constitució han actuat com a tals. La conseqüència és que els catalans, les seves institucions, no podem preguntar als catalans, no ens podem preguntar, si volem un altre Estat o ser nosaltres un Estat o quedar-nos en l’estat espanyol.

No, no podem. Abans hem de demanar a l’Estat que ens ho deixi fer o hem de demanar a l’Estat que canviï la seva Constitució per deixar que els catalans puguin ser catalans amb llibertat de preguntar-se alguna cosa col·lectivament.

La conclusió és que el nostre primer article, per seguir amb el símil, per inadequat que sigui, que proclama la llibertat ha estat anul·lat, o mai no ens ha estat reconegut. Catalunya, en paraules clàssiques, no és nació, segons la Constitució. No pot decidir.

El que em dol és veure que aquells que creuen que Catalunya és nació no saben anar junts amb el president del país per reclamar que Catalunya ho és i té dret a decidir. Encara hi som a temps, encara que no en confio. Els egos d’alguns són massa grans i la miopia extrema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!