Benvinguts a casa
De vegades sembla que perdem de vista que tenim davant nostre un Estat plantat, a la contra, fins i tot quan això perjudica els seus propis interessos. Una prova en va ser, una dotzena d’anys enrere, aquella operació fallida que coneixem com l’OPA de Gas Natural. Que per què ho va ser? Recordeu, només, que va dur algun eminent polític espanyol a pronunciar una de les frases més boniques que hem sentit: posats a vendre’ns a l’estranger, abans alemanys que catalans… D’això parlava el novè article col·lectiu que vam publicar aquella colla, i que en aquest impàs m’ha semblat oportú de recuperar aquí.
Benvinguts a casa
Avui, 1 d’agost del 2003
Francesc-Marc Àlvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Pere Martí, Xavier Roig, Albert Sáez, Ferran Sáez, Marçal Sintes
A desgrat que sembli fora de temps, desitjaríem fer unes consideracions desapassionades sobre allò que hem volgut anomenar afer Gas Natural. Les raons per a aquesta reflexió a posteriori podrien ser diverses, però a nosaltres ens ha semblat important, prenent el cas com a exemple, treure’n algunes conclusions generals. Analitzar quins són els factors que en un futur podrien evitar esbravades com la que hem hagut de patir. I posar l’accent sobre un fet clau: Catalunya no pot permetre’s fracassos com el que, perplexos, hem hagut d’observar. Els recursos i les expectatives invertides en un intent d’aquestes magnituds deixen el país exhaust i desconcertat.
D’entrada, causa estranyesa que algú se sorprengui de la polititzada decisió de la CNE. Ningú pot decebre’s quan, de fet, hi ha massa organismes tècnics i econòmics que s’han creat sota una perspectiva merament política. No parlem ara dels organismes judicials, on cada partit intenta col·locar gent de la seva corda. Abans de meravellar-nos-en, caldria analitzar una per una les lleis i els reglaments que en els darrers vint-i-cinc anys s’han anat aprovant i pactant al Congrés de Diputats de forma puntual, com a compensacions d’algun fet incert o obscur, per donar satisfacció a no se sap ben bé qui… Reglaments que han comptat amb el suport dels polítics catalans com a resultat d’una anàlisi honesta –encara que superficial– però a voltes estreta o interessada. No es fa estrany, per tant, que la composició de la Comisión Nacional de la Energía sigui una reproducció gibaritzada del Congrés de Diputats. Com gairebé tots aquests organismes, la CNE no està composta per alts funcionaris permanents, o experts independents, sinó que hi són representades les forces polítiques en funció dels escons i dels pactes de torn. En resum, ¿algú s’esperava que els representants del PP aplicarien llibertat de vot, o que els del PSOE no votarien en contra dels del PP, o que CiU es comportaria de manera diferent a com ho ha fet? Per tant, seria hora que deixessin de sorprendre’ns determinats resultats. Des d’aquí volem donar un toc d’atenció a la societat, i especialment a l’empresariat català, per tal que no passi sistemàticament dels polítics, i que analitzi les lleis i els reglaments que aproven. Perquè aquells pactes polítics comporten aquestes decisions econòmiques.
També ens agradaria cridar l’atenció sobre una anàlisi massa superficial que, amb excessiva freqüència, es fa del fenomen de la globalització. A Espanya, aquest moviment, a més dels honestos defensors i detractors, compta amb fidels addictes a qui repugna defensar els interessos de Catalunya. I no ho diem únicament per l’escassa efectivitat que acostumen a demostrar els ministres catalans a Madrid, sinó perquè el pretès liberalisme econòmic espanyol d’última generació no és res més que l’estatalisme tradicional abillat amb una altra pell. Per això no es fa estrany que des d’estaments econòmics i polítics espanyols se’ns acusi, amb massa freqüència, de voler que les institucions catalanes de govern influeixin en els processos de les grans operacions econòmiques que afecten Catalunya. Aquests elements del nacionalisme espanyol saben que la globalització només funciona de forma lubricada i beneficiosa si els governs corresponents ajuden que les empreses que s’atreveixen a fer el salt s’incorporin al món internacionalitzat de manera racional i amb xarxa protectora. Fent-ho més simple: només s’incorporen amb èxit a la lliga mundial aquelles empreses de països amb governs decidits, que les encoratgen/desencoratgen convenientment. I que les protegeixen. Perquè globalització no vol dir menys govern polític. Simplement vol dir governar per altres mitjans. I és aquí on desitjaríem fer més preguntes: ¿actua el govern de la Generalitat de forma desacomplexada, de manera contundent i, al mateix temps, amb prou dosis de seducció?, ¿estan disposades les nostres empreses importants a deixar-se influir per polítics catalans que tinguin els interessos reals posats en el país i, per tant, en la internacionalització de les empreses que constitueixen el futur de Catalunya?, ¿s’avindrien les grans empreses catalanes a deixar de fer el pont a les nostres institucions? Catalunya necessita allò que es denomina capital social, és a dir, que les empreses es comuniquin i es posin econòmicament en contacte entre elles per crear entitats més grans. I aquesta és una carència típica dels països de l’Europa meridional que només té un estimulador/catalitzador: els governs corresponents. Per ara, no s’han descobert gaires alternatives.
Com a complement del conjunt de reflexions que ens han portat a escriure aquest article, també voldríem posar sobre la taula un altre fet: i és que no es pot, com subtilment per omissió ha fet el món polític, acusar d’agosarament al senyor Antoni Brufau pels resultats d’un afer tan complex, amb tants actors, tan embolicat i enverinat com ha estat l’OPA frustrada de Gas Natural. Ja hem remarcat que hi ha mancances de tipus polític, econòmic, així com greus tics socials, que ens impedeixen veure amb claredat que les empreses que es globalitzen frueixen del decidit suport del govern del seu país. Com també estem d’acord que hi ha hagut un cert menyspreu empresarial vers les nostres institucions de govern. Però vist l’entorn i els comportaments dels darrers vint-i-cinc anys, i per tant el desenllaç, no podíem esperar altra cosa. Per això cal canviar. Amb els vents que bufen a Espanya, i a la resta del món, no podem permetre’ns un altre fracàs com aquest pel simple fet de no tenir-ho tot perfectament encaixat. Es fa urgent un canvi d’actituds. Però per part de tothom.
Catalunya no pot prescindir d’actius com el senyor Brufau i les empreses que representa. I ells no poden desentendre’s del país. Aquesta ha estat una bona, encara que dura, lliçó. Molts directius, empresaris, associacions empresarials i altres actors econòmics haurien de començar a reflexionar en lloc d’enfurismar-se –o d’alegrar-se– pel resultat d’una acció que ha comptat amb massa enemics i amb massa indiferència quan ha estat el moment de defensar els nostres interessos. Perquè és dels nostres interessos que es tracta, i no només dels d’una empresa determinada. Hauríem de començar a pensar en clau internacional i ampla, i assabentar-nos que, davant d’un món dur i inhòspit, ningú defensarà millor els nostres interessos que nosaltres mateixos i la societat en què estem immersos. Sense un fort sentiment de col·lectivitat i dels interessos que hi ha en joc, cap indret al món ha reeixit en aquest difícil salt que representa la globalització del seu teixit empresarial. Cal adonar-se que, per de- fensar el nostre futur, a part de nosaltres, no hi ha ningú més.
El fracàs de l’OPA de Gas Natural, encara que sorollós, només és un exemple d’operació fallida com a conseqüència d’una sèrie de mancances que són, malauradament, massa generals i habituals. Per això, benvinguts siguin tots aquells empresaris i directius que, arran de l’afer Gas Natural, s’han sentit decebuts i han volgut analitzar les causes i les conseqüències més enllà del prejudici o de la simple posició partidista i visceral. I que han acabat anant a petar a la pregunta fatídica: ¿hauria anat ben bé així tot plegat si la iniciativa no hagués estat d’una empresa catalana? S’ha de fer una reflexió profunda sobre el futur model empresarial que el país necessita. Però, sobretot, calen accions decidides, sense tebior, desacomplexades, i poc mesquines –amb prou esperit de grandesa–. Sense tot això, els nostres actius (econòmics, humans, espirituals) estan compromesos; i el nostre futur, poc clar. Fins a la data, massa empresaris i directius s’han mantingut al marge dels interessos directes del país. I com que Catalunya neces- sita molts braços per actuar i molts cervells per pensar, mirem de no barrar-los el pas si ara, com a conseqüència d’una catarsi evident, volen incorporar-s’hi per donar solucions als complicats problemes que tenim. Si ells consideren que aquesta és casa seva, encara que sigui amb retard, han de ser-hi benvinguts.