GETARIAKO EGUNKARIA 1. Getaria i Lou Reed

El sol de la vesprada declina mandrós allargant les ombres dels ceps d’hondarribi  zuri, el raïm que ens obsequia amb el fantàstic txacolí de Getaria. Tota la falda del Gàrate, la petita lloma que s’eleva al tos del poble, és una desfilada d’espatlleres i emparrats que semblen aviar-se cap a la mar: una llesca de blau rutilant partida en dos per San Anton mendia —el petit tómbol alineat amb el nucli urbà al qual la gent anomena el ratolí de Getaria— que tanca l’horitzó com a punt de fuga de totes les mirades.

Res gosa trencar la serenor de la vesprada suggerida per una sinuosa harmonia de blaus i verds: ni la cua-roja fumada que voleteja pel balcó d’Usotegui, el baserri on ens allotgem, discretament inquieta per la meua presència, ni les quatre caderneres que s’exerciten en els primers rituals de la primavera en uns matolls propers, ni el grinyolar del gronxador al petit jardí on M. aplaca l’excitació del viatge, ni el feinejar del vinyater que assegura alguns sarments a l’emparrat perquè sap proper el plor del cep. Tot és al seu lloc mentre la llum minva lentament debatent-se entre ambres, porpres i malves i el katxapo del capdamunt de San Anton llueix com un espill davant l’embat horitzontal del darrer sol.

Fa unes hores que hem arribat al poble per trobar-nos amb el magnífic enrenou del port, l’olor enervant de la brasa i del peix torrat al carrer, les gentades assetjant les barres de pintxos, el primer glop de sidra que és sempre com una feliç revelació.

En el carrer major, a l’Harralde Taverna, he descobert en un expositor un disc de versions de Lou Reed en èuscar del qual n’havia sentit parlar, però que no m’havia agenciat fins ara. Sembla una iniciativa de Jonan Ordorika, germà de Ruper i amic del mateix Lou Reed. Hi participen alguns dels músics que acompanyaren al novaiorquès els darrers anys —Mike Rathke, Jane Scarpantoni, Fernando Saunders…— fent costat a una bona representació de l’escena basca contemporània, de Ruper Ordorika a Joseba Tapia i d’Evaristo a Gorka Urbizu ——dels Berri Txarrak.

L’escolte ara ací, assegut al balcó mirant absort els ceps i la mar en la calma del capvespre. Sona la lectura fosca i tèrbola, fantasmagòrica, que Anari, la sempre interessant cantautora azkoitiarra, fa de “Sad song”. I la cridanera col·lisió entre la plenitud vespertina i l’angoixa que encomana la cançó mena el meu pensament als contrastos que regeixen aquest país tan bonic físicament i tan convuls socialment. Un país bastit sobre dos mons extrems, el més rural i el més urbà, diferents i complementaris, de barris obrers i baserris dispersos, de musculosos moviments civils i de lluita solitària contra els elements… Potser aquesta forçada barreja, aquesta confluència d’opòsits, com dirien els clàssics, puga explicar la fesomia particular i insòlita d’alguns dels fets viscuts ací durant les darreres dècades…  O potser m’he perdut pels retorçuts viaranys on em duu la percepció superposada del paisatge visual i el paisatge sonor. En qualsevol cas, el Lou Reed èuscar es desplega com si il·luminara recòndits secrets, m’interpel·la amb una estranya urgència confident i continua suggerint-me noves i insospitades mirades sobre aquest país bellíssim, addictiu i sempre una mica desconcertant.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *