Ovidi popular. Records d’una nit memorable

CAT, Barcelona – 20 de febrer de 2015

 

Falten pocs minuts perquè comence l’espectacle i entre bastidors es percep amb força vivesa aquella barreja addictiva de cansament i excitació que precedeix a qualsevol estrena: han estat dos dies intensos d’assajos maratonians, però les últimes sessions ja permetien endevinar la màgia que es covava sota el treball, mentre s’ajustaven les interpretacions, s’esvaïen els dubtes, rajaven les admiracions i naixien amistats duradores.

La sala està plena de gom a gom —s’han exhaurit les entrades dels dos passes—, cosa que suma tones d’energia positiva i un pessic de neguit per la responsabilitat afegida.

Una gran fotografia d’Ovidi assegut a la terrassa d’un bar presideix l’escenari quan s’apaguen les llums i sonen en off les notes de la Muixeranga amb què les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà obrien el Coral Romput. El cor s’encongeix quan irromp la veu greu i serena d’Ovidi recitant els primers versos: Una amable, una trista, una petita pàtria, / entre dues clarors, de comerços antics, / de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta, / de nobles campanades i grans llits de canonge, / d’una certa grogor de pianos usats…

Isc a l’escenari tot intentant refer-me de l’emoció mentre un calfred em recorre l’espinada i amb la veu vacil·lant encara aconseguesc dir:

No podíem començar sense ell. Sense que la seua veu ressonés amb els versos immortals del Coral Romput d’Estellés i la seua imatge tendra i sorneguera ens mirés de fit a fit per recordar-nos l’artista i l’home.

L’artista i l’home que volem homenatjar. Que volem celebrar. Perquè quina sort tan gran fou tenir Ovidi entre els nostres! “De part dels bons”, com deia ell: dels bons, de nosaltres.

Ovidi. El rapsoda genial, el músic incisiu, el treballador meticulós i incansable, el personatge incòmode, l’artista popular.

I és en aquest darrer concepte, “popular”, on hem volgut posar l’accent.

Ovidi era un home de poble: un home extremadament arrelat als seus orígens populars. Per això un dels ingredients essencials en la seua obra és la tradició musical del país. Ell mateix ho subratllava en una entrevista: “la majoria de les meues cançons me les va ensenyar el meu avi”.

És bastant fàcil, doncs, rastrejar els elements procedents de la tradició oral que Ovidi incorporà a les seues creacions. Sobta, en la distància, la naturalitat amb què hi encaixaven totes les peces, sense necessitat de discursos que justificaren l’operació.

Ara que arreu del país comença a celebrar-se la Festa Ovidi – 20 anys de vacances, semblava necessari que el festival insígnia del folk dels Països Catalans, el Tradicionàrius se sumara a l’homenatge —en col·laboració amb el festival Barnasants i amb el suport del Departament de Cultura— mitjançant la producció d’un espectacle basat en aquesta vessant del repertori d’Ovidi: les cançons més inspirades en els gèneres tradicionals. Per això hem volgut convocar, per interpretar-les, algunes de les veus més significades de l’escena folk acompanyades de la banda que ja convidem a prendre posicions: Tóbal Rentero, Pau Figueres —tots dos responsables dels arranjaments i la direcció musical—, Gregori Ferrer i Arnau Figueres.

Un homenatge a Ovidi no podria començar sense la seua cançó senyera, la que ens obligà a reservar un espai dintre del nostre cor a Teresa la boja. Teresa Mora era filla d’una família de Guadalest, a la Marina Baixa, que s’havia desplaçat a Alcoi a treballar en la industria del tèxtil.

Teresa no estava bé: vestia de manera estrafolària i vagava pels carrers de l’Alcoi de postguerra per a escàndol i menyspreu dels majors i gaudi dels xiquets. Va morir l’any 52, quan Ovidi tenia deu anys, i la història l’haguera esborrada de l’imaginari col·lectiu si no fos perquè Ovidi la féu nostra per sempre. Avui serà Miquel Gil qui la invoque ballant el vals.

L’inoblidable melodia d’Homenatge a Teresa descorre el teló de la música i la màgia covada comença a emergir a borbollons. Pau Figueres és un dels guitarristes més talentosos i interessants del moment. El seu domini de tots els llenguatges —clàssic, jazz, flamenc— i un bon gust proverbial converteixen la seua guitarra en un instrument fascinant que s’expressa amb la facilitat d’un ésser viu. Tóbal Rentero combina la precisió metronòmica de l’enginyer amb la sensibilitat amatent de l’artista: les seues cordes operen com una màquina d’expressivitat infal·lible. Arnau Figueres governa els tempos amb mans de seda i Gregori Ferrer desplega sobre l’acordió una seguretat harmònica i contrapuntística que arriba a desconcentrar-me del concert: dempeus al seu darrere el cap se me’n va perseguint la naturalitat amb què els seus dits recorren el teclat per executar un contracant perfecte.

Mentre Miquel canta Teresa amb aquella delicadesa esgarrapada que sembla una metàfora del personatge imaginat: estima i dolor, aspra melangia i dolços records d’infantesa. Quan acaba la cançó, l’esclat emocional del públic augura que ho anem a tindre fàcil.

És impossible pensar en l’obra d’Ovidi Montllor sense recordar a Teresa, però no és possible entendre-la sense una altra cançó de títol eloqüent i definitori: Perquè vull. Un tema que durant molts anys obrí o tancà els espectacles d’Ovidi com una divisa i que figurava al seu primer disc de llarga durada com una declaració d’intencions: primer que res, la llibertat. I una consigna per portar sempre darrere: “Tot comença en un mateix”. El cantarà Toni Torregrossa.

La banda sona lubricada i plena de nervi, sense rastres de tensió ni engarrotament i Toni ataca la cançó amb encomanadissa trempera: se la creu i ens la fa creure. L’espectacle ha posat el llistó molt alt d’entrada i no hi ha indicis de que puga baixar. L’estómac se’m remou amb una eufòria que no coneixia.

Una mala jugada onomàstica ha associat el cognom d’un renovador pedagògic de principis de segle XX a la fosca, amarga i anorreadora escola franquista.

El mestre Josep Ribera arribà a Alcoi a finals del segle XIX i després de diversos canvis d’edifici, començà a donar classe en les escoles municipals. Sent director de l’escola introduí moltes innovacions tant a nivell pedagògic com administratiu, per exemple, un jurat d’ètica, on els alumnes majors vetlaven perquè hi haguera unes bones relacions entre alumnat i professorat. Fou tal la seua empremta al poble que aquestes escoles començaren a conéixer-se com les Escoles de Ribera.

Quan a Ovidi li arribà l’escolarització, Ribera feia anys que havia mort després de ser depurat per la seua desafecció cap al règim i l’ètica que s’hi trobà el cantant alcoià era tota una altra.

Arturo Gaya ho deixarà ben explicat en aquesta cançó: L’Escola de Ribera.

Tóbal tira de clarinet i els arranjaments de la primera meitat de la cançó la fan transcórrer en una atmosfera inquietant. Mai havia vist cantar Arturo amb tanta passió i convicció: sembla totalment captivat per la comesa. I quan, de sobte, Tóbal bescanvia clarinet per llaüt i el tempo s’accelera a tot gas, hi ha com una regolfada d’intensitat que trasbalsa músics, bastidors i platea.

Formació

Els aires populars redoblen l’esperança que alimenta una cançó, com passa amb moltes d’Ovidi, per desgràcia massa actual. De fet, encara estem esperant. I qui millor per cantar “Als companys” amb sabor de seguidilla que Pep Gimeno Botifarra?

La presència de Pep en escena multiplica l’entusiasme amb bitllet d’anada i tornada: el cantador de Xàtiva inicia la seguidilla amb el tempo quasi doblat, però els músics el persegueixen sense atabalar-se massa, el capturen i el tornen al solc per a respir de tots plegats. La gràcia natural de Pep —emfasitzada pel repic del morter que fa servir per acompanyar-se— i l’ofici dels músics acaben per imposar-se al repte. I les sensacionals evolucions de guitarra i acordió arrodoneixen la jugada per aconseguir un altre guardó en forma d’aplaudiment fervorós.

Tot esperant Ulisses insisteix en el tema de l’espera. Conta l’Odissea que, mentre esperava Ulisses Penélope teixia i desteixia el mateix vestit. Ovidi, mentre espera el nostre Ulisses, escriu i desescriu. Som un país acostumat a viure de futur que converteix el present en una espera permanent. Recorde Ovidi presentant aquesta cançó i anant emprenyant-se a mesura que ho feia per acabar dient, ja una mica fastiguejat: “En fi, una cançó optimista i plena de joia”. La cantarà Jordi Fàbregas.

Els arranjaments que Pau Figueres ha escrit per aquest tema són d’una bellesa torbadora. L’havanera original es desdibuixa sobre patrons de chacarera, l’acordió tensiona l’harmonia amb alguns acords inesperats i la interpretació vocal de Jordi, plena de matisos i adoloriment, es talla enmig de la tornada per deixar que els instruments introduesquen una modulació que puja un to la melodia, canvia lleument el color de l’execució i s’assegura que l’oient no escape del seu embull hipnòtic i sentimental.

Els versos d’Estellés han obert el concert amb la veu d’Ovidi en off. I ja tardaven en tornar a interpel·lar-nos. Conta el poeta que quan Ovidi enregistrà “Els amants” el va telefonar i li va preguntar, tímidament, si li havia agradat la versió. I escriu Estellés: “Estic a punt de qualificar-lo de lladre. Se m’ha apropiat, se m’ha engolit, literalment, el poema: se l’ha endut per sempre”. Celdoni Fonoll que tantes vegades ha recitat Estellés, ens el regalarà ara de nou.

Celdoni s’enfronta al poema amb audàcia, posant tota la carn en la graella, mentre els músics desgranen una melodia bellíssima i fortament evocadora. Tot plegat resulta en un dels moments més emotius de la nit.

Per explicar el fàstic que li provocaven “les barbaritats del poder i la follia dels poderosos”, com deia ell mateix, Ovidi va recórrer a dos estrofes populars del segle XIX. “Dos anònims” que, ara escoltarem en la veu de Miquel Gil.

“Els amants” ha estovat l’audiència i la interpretació que fa Miquel de “Dos anònims” la posa definitivament dempeus. Veig entre les cortines com una espectadora de les primeres files es tapa la cara amb les dues mans, aclaparada per la intensitat dels compassos finals, amb els músics avançant en espiral, en un crescendo obstinat, i Miquel cridant a tomba oberta i gola trencada “Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer…”.

Res millor per combatre el neguit destructor que l’amor, l’estima. Contra la mort, la vida. Una de les cançons d’amor més boniques escrites mai en català: “Montserrat”, que cantarà Toni Torregrossa.

De nou sonen acords oberts i besllumats en l’estrofa que assaonen el terreny per a que cresca amb major bellesa la tornada, un esclat de malenconia empàticament servit per la veu càlida i propera de Toni.

L’any 1977 Ovidi va publicar un disc ple de frustració i decepció de qui s’olorava l’estafa en què anava a convertir-se la santíssima transició. I el tema titular del disc, “De manars i garrotades”, va voler cantar-lo sobre una melodia completament tradicional: la de les valencianes de l’u i dos. Unes valencianes que ara tornarem a escoltar en la veu de Pep Botifarra.

La banda muda en rondalla, Tóbal exerceix els seu mestratge i Pep es troba com a peix en l’aigua acompanyant-se amb les postisses. Podrien haver-la cantat sense assajar-la: sona autèntica, rabiosa, convincent.

Si l’any 1977, l’estafa s’olorava, en el 1979 s’ha consolidat del tot. I això resulta especialment amarg al País Valencià on es renuncia a tot a canvi de no res. La cançó que ve a continuació i que cantarà Miquel Gil, resumeix en el títol un sentiment col·lectiu que comença a ser majoritari: “La cançó del cansat”. Ovidi la va dedicar a Joan Fuster.

Arnau marca un ritme ben familiar i l’acordió de Gregori inicia les primeres notes de la Muixeranga amb un ús intensiu de la manxa que apropa la seua sonoritat a les solemnitats litúrgiques d’un harmònium. Segueix la dolçaina de Tóbal fendint l’aire amb el seu esgarip afilat i entra Miquel trencant l’espera amb aquells versos inoblidables: “Em va tocar tocant Mediterrani, / per barret Pirineus i una llesqueta, / per sabata, Oriola d’estranquis / i per cor duc a Alcoi, la terreta”. Si ens quedava alguna cosa de nervis, se’ls ha emportat nit avall la barrancada d’emoció.

Ovidi troba l’antídot a la decepció i el cansament en els versos d’Estellés. Escarbant pel Llibre de Xàtiva, que després formaria part del Mural del País Valencià, troba dos sonets que li il·luminen d’esperança l’esperit, els musica donant-los un aire llunyà de pasdoble i obté aquesta meravella que es titula “M’aclame a tu” i que cantarà Toni Torregrossa.

Els arranjaments no parteixen de la versió del disc, sinó de la que tocaven en directe Toti i Ovidi. És una d’aquelles cançons que no morirà mai, dotades d’un sentiment pregon i genuí, pur prodigi. “vine volant amb la teua guitarra creuada a l’esquena, vine volant / com un àngel d’una ala de música amarga i celest, ovidi montllor”, escrivia Estellés en un dels seus Sonets a Jackeley. En “M’aclame a tu”, Ovidi és més àngel que mai: l’àngel de l’anunciació. Toni l’encarna amb estremida lleialtat.

Avui celebrem Ovidi. Però quan vivia, com a país li férem una gran putada. Des del 1972 en què va publicar Un entre tants fins el 1980 que va eixir 4.02.42, publicà un disc per any. Des d’aleshores fins el 1995 que ens deixà, va tindre un altre disc entre mans, Verí Good, que mai va veure la llum. Poguérem escoltar en directe les seues cançons i era un treball fantàstic, però no el va poder publicar. El país li va donar l’esquena. A aquell disc pertanyia la cançó que ara cantarà Arturo, “L’arc de sant Martí”.

De nou Arturo ens esbalaeix amb la seua implicació emocional. Pau ha arranjat el tema per a que germine dins d’ell la llavor d’una rumba que s’imposa a poc a poc i que espetega en el moment just, quan els versos finalitzen el seu passeig existencial per l’arc de sant Martí amb una conclusió corprenedora: “No és de colors, Joan. / No és de colors la vida. / I en canvi es de colors. / No sé com és la mort. / Si veus colors avisa’m”. Els músics s’agraden amb la cadència rumbera, Arturo demana ajuda al públic —“si veus colors, avisa’m”— i la nit s’enfila amunt amunt…

Fera ferotge

Déiem al principi que Ovidi va incorporar a la seua obra amb molta naturalitat elements de la tradició. De fet, ell fou el primer que a casa nostra va utilitzar una cançó antiga amb finalitats modernes: un cant de batre que va incloure en el seu primer enregistrament amb el títol de “Cançó de llaurador”. Avui el cantaran tots cincs cantadors.

Ha estat el tema que més ha costat de muntar. Tóbal ha escrit un arranjament a veus que s’ha modificat lleugerament per a que s’acoblés millor a les prestacions vocals de cadascun dels protagonistes. El condueix Pep Gimeno, pletòric de força i autenticitat, i el segueixen els altres amb diferents contracants, unísons octavats i coixins harmònics que desemboquen en l’aclamació general del públic, entregat des de bon començament. Hem arribat al final.

Doncs nosaltres hem acabat. Deixeu-me que us presente la fantàstica banda que ha acompanyat als cantadors […]. Us demane també un aplaudiment per a l’equip tècnic i de producció del CAT que està tot el dia treballant perquè tot funcione com heu vist.

No podríem acabar, però, sense aquella cançó que Ovidi va escriure pensant en una manifestació il·legal i que finalment va acabar esdevenint una mena de malnom del mateix Ovidi en l’àmbit de la Cançó: “La fera ferotge”. La veritat és que una miqueta ferotge sí que ho era, l’Ovidi. La cantarà Jordi Fàbregas.

Ja està. “La fera ferotge” suscita ja una expansió visceral, exultant, felicíssima. I ribeteja amb la seua ironia transgressora les vores d’una nit que, de ben segur, custodiarem durant anys en la memòria.

Aplaudiments

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*