Epíleg

De jovenet vaig llegir quatre o cinc novel·les de l’Agatha Christie, enganxat per la lectura de la primera. Aquesta fou l’Assassinat d’en Roger Ackroyd. Mentre el narrador en off anava esfilagarsant la trama de l’assassinat, el lector, esmaperdut, s’escarrassava a desfer l’entrellat; quin, dels múltiples personatges seria l’assassí? Pàgines i pàgines d’acció per a arribar a la sorpresa final de la narració. L’assassí era el propi narrador. Jo puc comminar a qui sigui, amb la seguretat de guanyar, a rebatre qualsevol dels fets viscuts i presentats per mi. Com diuen al CSI i a les pel·lícules d’advocats, he dit la veritat i res més que la veritat. Però… tota la veritat? No, tota, no.

Quan dic al començament del capítol 7 que els advocats em digueren què havia de fer –trucar a la policia, confessar els fets i esperar–, el que vaig fer, evidentment (si més no, això és el que creia, perquè, sense saber-ho, estava parlant amb Emergències Mèdiques), dic com van anar les coses, exactament. Vaig esperar després de xerrar amb els advocats i vaig trucar –pretèrit perfet–, confessar i esperar després de parlar amb un d’ells. ¿Però no havíem quedat que el primer que vaig fer va ser trucar al 061 i informar-los que hi havia un ferit? No. No dic que vaig trucar al 061 i vaig informar-los del ferit. Dic que vaig trucar al 061. Respecte al ferit, dic que «els informaria», «el primer que vaig fer va ser trucar al 061, Servei d’Emergències Mèdiques; els informaria que hi havia un ferit». Perquè no ho vaig fer a la primera trucada. No he mentit pas, dic la veritat però no potser tota la veritat; si més no, la camuflo.

Perquè a la primera trucada, l’efectuada a les 21h 48’, tal com m’informà el meu advocat, no hi havia hagut connexió. No perquè fallés la comunicació, sinó perquè jo vaig pensar que per què havia d’avisar que vinguessin a auxiliar qui podia haver acabat amb la meva vida. Si just havia estat a punt de disparar-me ell, havia deixat la porta, cridat com un energumen i posat la mà a la butxaca, i jo, a qui hauria pogut pelar sense commiseració, jo havia de ser qui truqués al 061?

9 minuts després, i encara abans que truqués a qualsevol número d’emergències cap altre veí, vaig trucar i parlar amb el 061. Sí, després de mirar de parlar amb el meu advocat i d’haver contactat amb un altre que m’aconsellà fer-ho. El que vaig fer. Perquè com dic blanc, dic negre.

Falta d’empatia, instint assassí, manca de compassió? I per què no comencem pel començament? Amenaces de mort, falses denúncies, atacs, difamacions i, en darrera instància, agressions amb indicis d’anar a més per part seva. I igual que comencem pel començament, finalitzem pel final. Sentències aberrants, plenes d’odi, bilis i mala llet. Errors i invencions pertot. Acusacions inventades i deduccions falses. M’acaben anul·lant i reduint atenuants (què hagueren fet ells de trobar-se en una situació com la meva però essent jo el ferit?) i m’encolomen l’intent d’homicidi. En tot el que m’atacaren, mentiren o la vessaren. Quantes i quantes fal·làcies. Sols em salvà d’una pena major –en principi, perquè s’acolliren a unes falses seqüeles psiquiàtriques greus i acabà sent fins i tot pitjor; però sí d’un delicte major—, i perquè no els quedà més remei, el desistiment actiu. Perquè vaig desistir de la meva intenció homicida. Perquè de seguida que vaig poder, vaig avisar al 061. De seguida? Sí que s’ha de considerar la figura jurídica com a vàlida, perquè tot i esperar 9 minuts, vaig ser jo qui va avisar les Emergències Mèdiques, però no de seguida. Per l’única raó que t’abaixen la pena, convençuts que vas obrar d’una certa (encara que incerta) forma, i fins quan t’ajuden, encara que no vulguin, resulta que s’equivoquen. Com d’equivocats n’estan que fins quan creuen que no s’equivoquen, s’equivoquen.

Quin fàstic i quina desgràcia, la justícia espanyola! Com tantes i tantes facècies. El moment polític és prou calent i el text em cremava als dits. He trigat massa, però el país bull i ja tenim prou informació. Podria continuar ad aeternum, però no calen més apèndixs. Les solucions, com més simples, millor.

I ara que em denunciï la justícia ordinària, i amb molt d’honor. Com la condemna de 9 anys. No sóc pas, ja ho dic ara, un dels més de 10.000 aforats de tot l’estat. Encara que no sé per què tot plegat, per faltes a l’honor –tot és relatiu– o per calúmnies a l’Estat. Tanmateix, tot el que he relatat, per molt que sembli mentida, és veritat; la realitat és la que és, i si en alguna cosa he fallat en excés serà segurament per defecte, no pas per haver faltat. I que em condemnin de nou per explicar tot com ha anat; jo, evidentment, també tinc denúncies pendents. Unes quantes denúncies, però això serà una altra història. A la fi d’aquesta, que la història continua i els catalans hem d’encarar un altre fi.

I, com diu aquella vella i màxima tan nostra, ara que ho tenim no a tocar, sinó a les nostres mans, que depèn de nosaltres i per molt que bramin no poden aturar el procés… aquest any, sí! !!*!! (I a veure si així m’alliberen també a mi. Per dignitat; si no els nous jutges, el Síndic de Greuges, que tan bé s’ha portat.)

El que ens estalviarem. Som i serem, som catalans i serem lliures. Doble comiat. Sí i sí.

Comiat:
És l’hora dels adéus, adéu, Espanya.
I la vida continua. A Déu gràcies.
I que continuï, adéu i gràcies.

Salut i visca la Terra!!!!

Sant Esteve Sesrovires, 24 d’abril del 2016

Cap. 23 (i 6)

És l’hora dels adéus. Per a sortir-nos-en, primer haurem de sortir-ne.

I, com si no fos tot prou complex i complicat, els botxins s’han trobat amb la complicitat –idèntica arrel, que vingui d’aquí– de molts catalans, empleats dels serveis penitenciaris i similars, que no fan sinó afegir una raó més per a la independència, la vergonyosa mesquinesa de tants inconscients de la realitat. Que no se’ls tornin a riure en la cara.

Els altres sí que ho tenen clar: atacar el català i defensar els que l’ataquen. Ens hi va la vida, sense ironia. En la situació actual el millor que ens pot passar és que ens caiguin 9 anys, perquè la vida, encara que passi fora de l’hàbitat natural, no se’n va. I vull arribar a Ítaca, o sigui, viu.

Jo, com Gandhi, lluito per la no violència, però no puc parar l’altra galta. Gandhi, l’apòstol de la no-violència, va predicar que s’havia de defensar el violent agredit, per contraposició al violent agressor.

La paràbola de les dues mans: una d’estesa, l’esquerra, i una altra, la dreta, per a defensar-se. Concepte diferent d’agredir per a repel·lir una agressió.

Ells ho tenen molt clar. Saben quin terreny trepitgen, no solen perdre el nord. Què en podem esperar de la «Justícia»? Justícia per a la qual delictes com la pederàstia poden prescriure. Justícia que vol esborrar la memòria col·lectiva. Justícia que vol que la gent passi de tot…, però, vés per on, a vegades els surt el tret per la culata –perdó per la comparança–, per sort, i n’hi ha molts que en són conscients i no passen de tot i lluiten. Com va dir un filòsof alemany davant d’una situació anormal, una resposta anormal és normal. I no hi ha aturador.

Em sap greu per tots aquests que han donat la cara –i fins i tot la vida– veure com aquells compatriotes s’alien amb els opressors, amb els que imparteixen justícia! Fets provats!, la veritat es basteix de fets i realitats, no pas d’informes i sentències interessades. El que em dol no és ser a Brians; ells tenen els àrbitres i m’hi poden, amb molt d’orgull o d’honor, tancar. El que em dol és que aquest llibre hagi trigat tant, producte d’un autogol, un autogol per tot l’escaire. Tota una antologia de misèries. Pels que em negaven un simple faristol hauria de sentir fàstic aliè. Més val morir dempeus que viure de genolls; per dignitat i respecte als que ens han precedit, però no puc més que sentir el menyspreu de la llàstima. Malgrat tot i tots, hi ha més esperança que mai. Sense oblidar ni defallir. Per sortir i sortir-ne vius. Gràcies, Gandhi, per ensenyar-nos el camí. I gràcies, filòsof teutó, per donar-me la raó. Justícia? I un… ou (malgrat perdre la rima)! Continuem vius i molts. Els darrers agraïments, la darrera línia, seran per a ells; no passen de tot. Ni per l’adreçador.

Justícia? Avui justament a la televisió parlaven d’en Guillem Agulló. Som a 24 d’abril, festiu enmig de les diades de Sant Jordi i del País Valencià. Bon dia per a dir adéu.

Havíem quedat, però, que em quedava una confessió. Què em quedaria si no em mantingués fidel als meus principis, exposats a l’inici, al pròleg? Que potser he de fer el Devi, jo? Per què, per a sortir abans? D’on, de la presó, de Brians? Misèries, no, gràcies. Alguns potser haurien de besar la Sagrada Terra que trepitjo. Bromejo, però no menteixo; havia deixat la confessió per al final, quan tot se sap, a l’epíleg. Per a descobrir la darrera carta, la que restava amagada a la màniga. Com en aquella gran, per a mi, pel·lícula, de títol Les dues cares de la veritat, protagonitzada per l’Edward Norton i la bona actriu Laura Linney. Tant se val si no s’ha vist, ens val amb el títol. Però val la pena veure-la…; que n’és, de bona!

PD: Com bona és la persona que posarà la cirereta al pastís. L’epíleg a l’epíleg. La carta m’arribà, culpa meva de no haver-ho pensat abans, en temps de descompte. No sabia ni com es deia, però de seguida va voler deixar les coses clares. N’hi ha que llancen la pedra i amaguen la mà; altres s’amaguen. Ella no, va tenir la valentia de dir la veritat i tancarà la qüestió. Òbviament que les comparances són odioses, però per a un tipus dels comparats, els comparses. Després de llegir la carta ja no hi hauria d’haver cap dubte de qui era l’agressiu, l’incitador i el violent. Evidentment, ja ni ells ens podran discutir qui és el delinqüent. Clar que no hi deuen haver indicis i no és objectivable. Gràcies de nou, Sra. Asunción.

Quina lliçó! Encara que no rimi.

I qui no defensa és que no pensa. Que, a sobre, rima.

Sols manca un petit pas, el definitiu: el darrer lliurament dels fascicles serà curt, per a desestressar; no cal allargar-los, i cal no allargar-lo més, el procés. Que res es pot deslligar del context en què vivim (encara). Ni molt menys!