Capítol 15. Impasse post-judici. La Model

Mentrestant, qui dia passa any empeny, i jo ja havia passat de la 1a a la 3a galeria de la Model. No n’havia parlat, però tal dia en faria un any, el 28.02.2011. 2 anys justos a la 1a. No podria esperar tant a la 3a perquè depassaria els 4 anys d’estada màxima com a preventiu, i això segur que no se’ls passaria; m’haurien de deixar sortir al carrer i això segur, segur, que no passaria. Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, què voleu que us digui?, per a mi, millor, què era d’això de sortir per a tornar a entrar? Que em posessin 20 anys directament, però res de prebendes, privilegis i altres martingales.

I com que totes les gestions relatives al cas i al judici ja s’havien dut a terme (perquè, entre altres coses, el judici ja s’havia realitzat), a preparar la realització del llibre. A la 3a estava millor, moltíssim millor que a la 1a; quantificant-ho, diria que un 150% millor: la diferència de tenir 5 companys de cel·la a tenir-ne 2. Però no era suficient per a poder escriure el llibre. Era impensable tenir un ordinador a la Model. Així que parlo amb l’educador, un bon jan, de cara a la preparació del terreny. Quan anés a un penal m’hauria de matricular en un curs per a poder tenir ordinador, i tot i això s’havia de demanar. A la Roca (Quatre Camins) creia que hi havia més possibilitats; potser ni caldria fer el curs. Bé, la Roca és la que em toca (per domicili, vull dir). Però mentre, a manca d’escriure, haurem de buscar una altra activitat. I res, res a fer, la veritat. A la 1a havia anat a 3 sessions de “Control de la ira”, quan, com sabem, el temari m’importava un rave. I ara, l’única activitat a la que m’apuntava –llevat un mes i mig d’anar a perdre una hora i mitja al pati d’esports amb l’excusa de l’activitat d’ídem– seria “autoformació”. Anaves dues horetes a una aula cada dia i amb l’excusa d’estudiar algun curs –més que bàsics, prebàsics– que hi havia als ordinadors –més que vells, troglodítics– m’agafava els llibres d’escacs i fruïa com un nan. El que hi passà fou un altre detall anecdòtic i simptomàtic. La monitora era una llicenciada en Matemàtiques, l’Olga, en principi, de conya, una col·lega. No hi havia manera que em digués pel meu nom, la qual cosa em feia riure (aquests detalls…), i encara més que sempre fos l’últim o l’avantdarrer a tornar a la galeria.

“És casualitat, Jan. El que sí és cert és que com que els de la 3a entreu els últims, és fàcil que el teu carnet quedi sota”. Bé, havia estudiat Estadística a Camins, a la UNED i a la UPC. A Camins vaig treure un dels 2 excel·lents que hi hagué al curs. A la UNED hi vaig ser un any matriculat mentre estudiava i treballava en un camp relacionat. En un altre llibre en parlaré. No del treball sinó de la UNED i de com em feren desaparèixer un examen per parlar català. No tenia més transcendència perquè ja havia decidit estudiar a la presencial, però us imagineu que hagués de tornar-me a matricular de l’assignatura a la UNED? “Miri, vaig treure un 8,5 a la part difícil, però a la fàcil –d’aquesta només m’examinava jo, amb un munt d’alumnes d’altres assignatures d’altres carreres, això sí–, em van robar l’examen… Que no hi pot fer res, que m’he de tornar a matricular?”. Espoli universitari. No hi havia Matemàtiques a la UOC. Un inconvenient més de no tenir Estat propi, la UNED. Patètic. Res, Marta Crespo del Arco, Laura Ostos Palacios i María Luisa Sevillano García –no sé quina, però una de les 3, vingudes expressament de Madrid, fou la que me’l féu desaparèixer. No passa res, us va sortir el tret per la culata, però ja sabeu que no m’he oblidat de vosaltres. Ja us dedicaré un proper llibre. Com deia, parlaré de la UNED, no de les seves carreres.

I a la carrera de Matemàtiques de la UPC no em convalidaren l’assignatura d’Estadística de les anteriors. No ho havia dit, però evidentment, com que l’assignatura de l’examen robat no era l’estadística, aquesta, a la UNED, la vaig aprovar. Així que l’acabaria aprovant per 3r cop, i amb una de les millors notes de la carrera (de la meva, clar). Però no calia haver estudiat estadística. Era, com de costum, més simple. L’Eva remenava tots els carnets abans de sortir per a posar a dalt els que anaven a treballar. Rient, com de costum, li contestava: “Eva, que els dos sabem que els acabes d’ordenar. Ara, si des de la Generalitat es volen estrènyer els vincles entre Catalunya i els magrebins, asiàtics i sud-americans que viuen aquí, doncs em sembla perfecte que surtin abans”. Però no, ella insistia que la Generalitat no promovia aquests lligams.

Cal creure, tanmateix, que si alguna mala intenció hi havia en el seu comportament era perquè li molestava que alguns interns em consultessin a mi els dubtes de matemàtiques, no pas pel fet d’estar entre catalans (perquè ho era, encara que no ho fos d’origen), no fóssim malpensats. I no li tenia cap tírria, fins me’n vaig acomiadar amb dos petons en començar les vacances, que un és educat.

I m’arribà a finals de juliol la resposta del recurs al TS. Jo, de debò que no sabia del cert si el segon cognom del Botí era Garcés, com creia en un principi o Garcilaso, com apareixia en les actes i sentència que m’havien arribat. No era estranya aquesta possible confusió; ara, per al TS, el Botí, de segon, es deia Garzon. Sort que el primer no passà a ser Botxí o Borratxí. Els accents sabem que mai no han estat el fort dels escrivans espanyols.

Però entrant en matèria, cal dir que les resolucions del TS es limiten a casar les de la sentència amb els requisits legals. No tenen en compte altres valoracions, partint de la base que els fets han estat provats anteriorment.

Per aquest mateix motiu, per exemple, desestimà que es considerés com a fet provat que “vaig avisar als serveis d’emergències, (… ), tendint a l’esclariment dels fets i col·laborant amb la Justícia” perquè, simplement, el que es descriu com a provat per la sentència és que s’efectués la trucada. Perquè en la sentència “res es diu sobre que el contingut de la comunicació inclogués l’explicació de l’origen de l’emergència, ni, menys encara, que en el mateix es deixés constància per l’acusat de la seva participació i, de cap forma, de la seva responsabilitat”. Traducció textual, com sempre que el text és entre cometes.

Que no havien escoltat la cinta? Ni tan sols havien llegit la transcripció, tal com apareix al primer annex? Doncs no, no era el seu propòsit.

Amb aquestes premisses era fàcil preveure que tots –o gairebé– els aspectes recorreguts, per les dues parts, no prosperarien. Tots els de la nostra, analitzats en primer lloc, tot i tenir raó en els 3 aspectes. Respecte als de l’acusació particular, rebutjà l’agreujament que em volien encolomar de cometre el delicte per motius de discriminació per raó de la ideologia (real com la vida mateixa, tal com ho escric), partint, el recurs, del que havia dit en la trucada al 061 i el meu silenci en ser preguntat al respecte (crec que l’acusació hauria de prendre algun tipus de medicació. Havien de llegir amb més calma la transcripció. I, de fet, no havia respost a aquesta com no havia respost a cap altra pregunta de l’acusació). Tanmateix, per al TS, el que era rellevant era que la ideologia hagués estat la causa de l’agressió i que, com a tal, hauria de venir proclamada en la sentència i, si no, per a la revisió de la mateixa una sèrie d’exigències que no es donaven. I de cap declaració es podia deduir aquella hipòtesi. Benvolguda acusació, de cap declaració; a veure si us aclariu, que la trucada no declarava res al respecte, a veure si la llegiu. Ara, la mala bava de l’acusació no es treu ni amb lleixiu.

Cap. 14 (i 6)

Cal dir, per a acabar amb la meva sentència que, en molts aspectes, els jutges estaven lligats de peus i mans (si uns papers diuen que el Botí està incapacitat per treballar… –clar que les proves podien no ser objectivables), i en d’altres no hi havia elements suficients per a accedir a les demandes de l’acusació. No consideraven provat que jo actués mogut per una motivació ideològica –i era veritat, però admeto que sentir que li parlés en castellà em va posar catxondo–, però, en canvi, consideraven provada una animadversió meva cap al Botí per les denúncies per ell presentades (és clar que l’animadversió potser seria en els dos sentits, o més en l’invers ja que, sense entrar en tots els detalls de la història, que evidentment no coneixerien els magistrats, qui començà les denúncies, falses a més, fou ell, sense ser considerat agressor), però tampoc no consideraven raons suficients que justifiquessin la prohibició d’una hipotètica residència meva a Barcelona. Sí, està ben escrit; a aquest punt arribà la paranoia, en aquest cas, sí, esquizofrènica de l’acusació particular. Allò d’hostes vingueren que de casa et tragueren havia quallat fins al moll de l’os en els representants. Estaria bé, tots els catalans fora de casa seva i de la seva ciutat. Acabarien aplicant una política estaliniana, emparada, això sí, en l’estricte compliment de les lleis i les constitucions. I així, català a català, desplaçat a desplaçat, exiliat a exiliat, tindrien via lliure per a fer i desfer. Per a fer-nos fora i desfer el que quedés.

I alhora i mentrestant ens voldran treure el dret de vot i ens tancaran a la presó perquè hi ha risc de fuga. Clar que si em fugués, no sé si tindria molt de sentit no ja viure a Barcelona, sinó tan sols no exiliar-me.

Comptat i debatut, no publicaré els noms dels jutges que redactaren la sentència. Totalment injusta, però condicionada per informes totalment falsos, com els de les dues doctores de l’Institut Català d’Avaluacions de la Generalitat de Catalunya, on poc podien aportar els jutges; ara que considerar que hi havia intenció de matar… És clar que si els informes diuen el que diuen… Tot i així, un punt en què sí l’encertaven –per bé que era de calaix– fou que no patia d’un trastorn delirant crònic –i això que havia mostrat exacerbades ínfules independentistes…; perquè mira que voler parlar català quan en espanyol ens entenem tots… És clar que això era motiu per no considerar l’atenuant de trastorn mental; ara bé, jo m’ho estimo més, què més em dóna si consideren aquest –a més, fals, si es considera, com jo faig, que una resposta com la meva a una probable amenaça de mort no pressuposa alienació mental de cap mena– o altre atenuant davant l’estupidesa de tot plegat?

I no ens enganyem, davant del garbuix d’informes psiquiàtrics que els arribaven –tots força contrastats–, molt mèrit tenia no parar ells tan bojos com alguns volien fer-me veure: forenses (els professionals, aquests, en un rampell de no avenir-se a la moda imperant, fins i tot no descartaven que actués en un estat de trastorn; no era el cas, però de totes formes, gràcies. No sols per dir això, sinó per ser professionals, que en aquest món, psiquiatrico-psicòtico-judicial no és tan habitual), un parell del Clínic, de la psicòloga Calderón (perdó, Calderon, estava escrit sense accent. I després diran que jo no respecto els espanyols i els seus idioma i identitat; és clar que en tota la sentència, al Botí l’anomenen Borratxí; la veritat, un error –però sense mala intenció, molts accents ballaven en la sentència. I el que no eren accents– que, essent qui és, sembla més aviat una broma), per a acabar amb el del CPHB (la Model), del qual opinaven els jutges, tot citant-lo, “en el que se dice, sin ningún tipo de justificación, que se observa en el acusado un cuadro compatible con un trastorno delirante crónico de años de evolución”. Els jutges concloïen que era clarament insuficient per a poder declarar provat el trastorn (efectivament, “sense cap tipus de justificació”); i, com deien també, “no hi havia base suficient per a poder apreciar l’eximent incompleta tants cops esmentada”. Sí, tants de cops l’he malmenada, com deia el Lluís Llach, malmenada i mal mentada. Però el meu advocat també era professional i feia la seva feina.

Ai, Montesa, Montesa, així que no tenies competència per a emetre un informe… doncs a Déu gràcies! “Quadre compatible amb un trastorn delirant crònic d’anys d’evolució”. I això ho vas esbrinar tu a partir d’una conversa d’una mitja hora? Caram, quina perspicàcia! Ah, sí!, m’oblidava que jo vaig parlar en tot moment un català radical. Si l’informe el redactà algú altre, pitjor; amb aquest ni hi hauria parlat (més enllà de la presentació de l’infame informe en ingressar a la Model. Pitjor, molt pitjor).

Però com la llei espanyola, feta per a delinqüents, és la que és, comptat i debatut, pas mal de tot, que dirien a Perpinyà.

Vull fer parar atenció en aquest punt a un –punt– que és fonamental. Jo he adoptat, en tot moment, la posició d’observador i narrador dels fets a mida que es van produint. I analitzador, si es vol, des d’aquest punt de vista. I ja em costa, cada cop que llegeixo “subnorm…” com “Quadre compatible amb un trastorn delirant crònic d’anys d’evolució”, no engegar-los a… dida!, sí, i ja posats, postil·lem assassí en sèrie, ideòleg dels khmers rojos i de les SS, fundador de les FARC i Alba Daurada, instigada de tots les guerres mundials, no sols les dues grans guerres, també les locals…

Si actués com el protagonista implicat que sóc, i fes de notari de la realitat, potser actuaria de forma molt diferent. Potser diria que sóc del tot innocent (és clar!, qui no diria de si mateix que no és innocent!), potser reclamaria que, de no considerar-se defensa pròpia (posem per cas) que es considerés delicte de lesions (de 2 a 5 anys) en lloc de lesions greus i potser mai no reconeixeria intent d’homicidi. Però miro d’avaluar els fets des d’una perspectiva propera al lector.

Que ja n’arriba a donar de joc! I, com veurem més endavant, encara – potser– en podria donar més. De moment, les dues parts van recórrer. I com que el judici havia estat realitzat a l’Audiència Provincial de Barcelona, les instàncies superiors eren a Madrid. O sia, que el pompós TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) està per a assumptes menors, multes de trànsit o borratxeres; un cas com el meu requereix un altre tractament. Hom podria creure que qui engloba l’Audiència de les províncies –del llatí, terres vençudes– seria l’Audiència Nacional –de l’espanyol, nació espanyola– però no: vet aquí que vàrem –i varen– haver de recórrer als TS i/o TC (Tribunals Suprem i Constitucional). Al darrer no ho férem –suposo que ells, la part contrària, tampoc; no li veig la lògica, és clar que potser aleshores… I no fou per manca de motius sinó per una raó inapel·lable en la seva pròpia essència. No tindríem cap possibilitat de prosperar, encara que no el dirigís algun exmilitant del PP famós –que sí– però gens sospitós d’actuar amb parcialitat en casos que impliquin a Catalunya i els seus drets. Res a veure amb Pablo Pérez Tremps (aquests Pérez…), magistrat del Constitucional que fou destituït, a proposta del PP, per haver intervingut en la redacció d’un informe sobre l’Estatut de Catalunya promogut per la Generalitat. Potser no es podia acusar de parcialitat, però bastava amb la sospita per recusar-lo. Casos completament diferents, com és obvi i tots sabem. Ho remarco per si no quedava clar. No, al TC no recorreguérem perquè la raó de pes era una tan èticament i jurídica forta com que anaven desbordats i rebutjaven tots els nous recursos. Així, directament. És clar que sense deixar de cobrar, que els costos de la justícia els hem d’assumir els usuaris, que per a això hi ha unes taxes i usuaris ho podem ser tots.

Ara bé, què podíem esperar? Un contenciós Catalunya-Espanya i amb jutges que són jutges i part alhora. I, a sobre, paga.

I encara que no sempre qui espera, desespera, 3 anys faria que era a la Model, amb la vana il·lusió que es fes justícia; ai, perdó, que jo fes el llibre (no anava tan desencaminat; bé, no cal emmascarar-ho, ‘justament’ volia dir fer el llibre i justícia alhora) i ara hauria d’esperar entre 6 mesos i un any que respongués el Suprem. Perquè aquest sí que ho feia.