El violinista celest

Mentre els crítics “oficials” es dediquen de manera sistemàtica a esquarterar qualsevol llibre que faci olor a literatura del jo -negant així el corrent narratiu més important dels últims anys: aquell que passa per Piglia, Sebald o Kertész-, la lectura ens porta a cada pas la impressió que aquests gèneres “menors” -l’assaig literari, el llibre de viatges, els dietaris- són el millor patrimoni de la literatura catalana.

Per qüestions que no venen al cas, dedico el meu temps a transitar publicacions sobre Modernisme, i la troballa d’una petita joia de l’assagisme literari em referma més encara en aquesta idea. El llibre és Els noms de Rusiñol (Barcelona, Quaderns Crema, 1999) i fins ara m’havia passat inadvertit. L’autora, una assagista de mèrit reconegut, Margarida Casacuberta, hi transcendeix amb força l’assaig acadèmic amb un plantejament de gran impuls creatiu…

Les característiques d’aquest títol sobre Rusiñol són ben distintes a altres escrits seus que ja coneixia. Casacuberta hi vol apropar-se des de posicions laterals, o fins i tot marginals, a la figura de l’autor de L’auca del senyor Esteve. I es pot dir que treu petroli de situacions biogràfiques com la mort de Ramon Canudas, les relacions amb Xènius o Gabriel Alomar, o amb la peça dedicada a Zuloaga. El llibre rau en un altíssim nivell literari i només quan les dades porten l’autora cap a l’assaig més acadèmic es trenca una mica la màgia que transmeten els textos.

Al capdavall, Els noms de Rusiñol em sembla una mostra excel·lent d’aquests gèneres laterals que molts s’esforcen a negar. I és una lectura diferent de cara a l’any Rusiñol que, tot ho indica, ens ocuparà força temps durant els pròxims mesos. Tant les conferències i debats que hi ha programades a Sitges, com l’exposició ja inaugurada de la seva pintura, seran fites importants per als amants de la literatura i de l’art.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!