El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Us anunciava canvis en aquest bloc de cara al 2009. Fa poc que hem publicat la primera col·laboració d’Andreu Loncà, qui ens anirà oferint els seus comentaris sobre llibres en les pàgines d’El Violinista Celest. Avui ens complau començar una nova secció, “Un cafè amb…”, entrevistes de proximitat a personatges de la nostra cultura… Espero que us agradi aquest gir que projecto per al bloc.
TOT ÉS POSSIBLE MENYS EL SILENCI
(Un cafè amb Gaspar Hernàndez)
Són 2 quarts de sis de la tarda i espero Gaspar Hernàndez a Barcelona, dins l’acollidor restaurant La Farga del carrer Beethoven. El meu ànim està expectant. He escoltat sovint la seva veu modulada a les ones de Catalunya Ràdio, però, tot i les seves intervencions en favor dels escriptors, no sabia que també estava tocat per la vareta màgica de la literatura.
Hernàndez arriba tot de negre, sembla satisfet del dia, però també necessitat d’una mica de descans. Només arribar es confessa seguidor d’El violinista celest, però això no evita que la primera pregunta sigui punyent, una mica obligada…
– Ets conscient del risc que has assumit amb El silenci (premi Josep Pla 2009, Barcelona, Edicions Destino), on atorgues categoria literària a un tema, en principi, desprestigiat, com és l’autoajuda?
– És clar que sí. Sé que tindré veus en contra només per això, però jo he escrit una novel·la i he intentat enfrontar-me a l’autoajuda com si fos qualsevol altre tema; sense prejudicis. Penso que El silenci s’hauria de llegir d’aquesta manera.
– Et vas inspirar en un cas real, per escriure-la?
– Sí, però després el vaig portar al meu terreny. Sempre m’ha fascinat la capacitat que té la novel·la per absorbir altres gèneres. Volia intentar una novel·la que també fos a la vegada un assaig, revisar les teories sobre la curació a través de la ment, però s’havia d’anar més enllà i he fet servir el llenguatge com a emblema. Vaig passar molt de temps buscant un to, la persona narrativa adequada. Sempre he pensat que si la veu et persuadeix et creuràs la història.
– Després de llegir la teva novel·la, puc dir que aquest és un objectiu aconseguit. En El silenci destaca molt el llenguatge, com ets capaç de transcendir un tema que podia haver estat incòmode a partir d’un llenguatge treballadíssim que, a més a més, la converteix en una novel·la entretinguda i curiosa. Hi ha algun model que hagis tingut present a l’hora d’escriure-la?
– Un escriptor fonamental per a mi és Yasunari Kawabata. La seva novel·la La casa de les belles adormides (1968) ha estat un referent. Una novel·la funciona quan funciona el seu estil, i aquesta ha estat una de les preocupacions que més temps m’ha ocupat.
– Per què no vas optar per fer un discurs seguit, el monòleg del locutor que parla a la Umiko, la noia malalta de càncer? Hi ha històries paral·leles que completen la novel·la, la de la Pema, la de personatges coneguts que han tingut alguna relació amb el càncer, com ara Baltasar Porcel…
– Fer només un monòleg em feia una mica de por. Volia incorporar altres punts de vista, que el lector s’hi trobés també altres històries relacionades amb el tema. Així, a més del que dius, imagino el dietari que explica el passat immediat de la Umiko, els seus esforços per entrar en contacte amb formes de vida que nosaltres anomenem alternatives però que són comunes a altres cultures. També em semblava que només un monòleg podia esdevenir avorrit.
– Si d’una cosa podem donar testimoni és que la teva novel·la, El silenci, pot ser el que vulguem, però no avorrida. És la teva primera obra?
– No, no ho és. Tinc tres o quatre novel·les al calaix, però aquesta és la primera de la qual estic content. M’interessa molt la literatura, trobo molt estimulant veure com la novel·la té les seves pròpies veritats.
Encara parlem una bona estona, però ja he tancat el quadern de notes. En Gaspar demana un altre cafè, el segon, tot i que em comenta que ja no és habitual en ell. Després parlem de l’assaig en la novel·la, de Magris i Sebald, de com se saltaven la realitat per aconseguir fer una obra literària que tingués valor per ella mateixa. I acabem amb Juan Benet, m’explica que aquest escriptor és la prova que l’assaig pot arribar a ser pedant, i recordem, sense gaire entusiasme, Una meditación.
A l’espera que se senti satisfet d’algun altre original dels que desa al calaix, podem també llegir-lo al seu bloc L’ofici de llegir, però ara tenim l’oportunitat d’accedir a la primera obra narrativa d’aquest autor. Direm que, d’entrada, se n’ha sortit amb nota. El silenci serà una de les novel·les de l’any.
X. R. Trigo
(Restaurant La Farga, Barcelona, Febrer 2009)
A la fotografia: Gaspar Hernàndez. © X. R. Trigo
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
aquesta nova secció ‘ Un cafè amb …’ i el primer ha estat magnífic, potser perque sóc fidel oient de’n Gaspar Hernàndez, sobretot quan ens parlava durant dues hores de matinada …. però ha estat el primer cafè i espero amb delit continuar bebent la segona, la tercera, quarta iiii moltes més tasses.