El violinista celest

Què és la literatura? Al llarg de la vida d’un escriptor és difícil l’entrevista o la xerrada culta en què aquesta qüestió cabdal, i a la vegada inútil, no surt poderosa a la palestra. Tot i el desdeny que li acostuma a oferir el destí, l’interrogant té l’ànima forta i poques vegades es deixa arrossegar pels viaranys del desànim.

Com totes aquelles coses que ens fan companyia maliciosa, que suren a la taca d’oli del costat, la que amenaça d’empastifar-nos, d’un temps ençà sempre em faig aquesta pregunta en una situació concreta.

El marc és una carretera secundària i jo viatjo amb cotxe. És un vehicle gran i còmode que et transmet sensació de seguretat, un d’aquests on la vida sembla perdre tota la seva incertesa. A poc a poc van passant els paisatges, formes desèrtiques, boscos, llacunes alienes a les cartografies; els pobles, amb cases blanques i teulades de pissarra, nuclis medievals que es concentren en l’essència i ciutats més modernes de carrers rectes i innombrables semàfors; i els rostres que, a penes entrevistos, no deixen cap petjada a la memòria; tant ens fa, doncs, si riuen, ploren o fan el voraviu…

De fet tot transcorre una mica com té lloc als somnis, amb dubtes que ningú no s’encarrega de mitigar, amb arbres que per la fugacitat de la visió mai no podré distingir per un altre nom que no sigui el genèric.

Viatjo i, alhora que penso totes aquestes coses, també m’assalta una convicció: els pobles, els paisatges, els rostres, tenen una importància relativa. El que de debò importa, el que em fa fruir del viatge és el trànsit, no les coses que hi trobo sinó el fet de trobar-les, no el fet d’anar enlloc, més aviat, senzillament, la idea d’anar-hi.

Però hi ha més. Si analitzo amb molta cura les raons, hi descobreixo un altre efecte que encara esdevé més suggestiu: la sensació física, una mica marejant, de desplaçar-se, sentir com les rodes llisquen sobre l’asfalt, com si cada vegada que completen la circumferència fos un subtil retall als instants que s’esvaneixen o, en una visió més positiva, com si travessant la tarda d’aquesta manera -és en aquest espai del dia quan els colors mostren la seva faceta més pura- m’anés apoderant del temps, evanescent, diluït.

Si la literatura s’interpreta sovint com l’essència del nostre pensament, un pensament que convertim a formes establertes, limitades, també es podria resumir a través d’aquest instant de trànsit. Descobrir la naturalesa d’un espai de temps on no existeix el dubte, ni la tristesa, ni la malenconia, només la sensació de moviment. Expressar el silenci de la roda girant per arribar a l’instant següent.

Però és un terreny perillós, aquest de les formulacions. Cercar-hi la paraula, cercar-hi l’instant per donar forma al trànsit. I no obstant, és un dels vicis que arrossega el viatge. Viatjar ens obliga a descobrir i tot descobriment necessita un nom, una manera de dir que ens permeti interioritzar allò que ens transmet la mirada. Potser per això hi ha poques coses tan relacionades com el viatge i la creació. Sempre he dit que els meus llibres neixen dels viatges, com si a cada desplaçament anés sembrant petites llavors que amb el temps esdevenen plantes trepadores. Viatjar desperta l’ànima desfent amb una bufada de novetat les boires que l’enterboleixen; viatjar aboca a l’assassinat del quotidià, viatjar deixa pas als anhels gràcies a la il·lusió de futur que nia al cor del moviment. La literatura, la creació només es manifesta quan ens projectem cap al futur. La literatura és futur en tant que món creat per funcionar amb les seves pròpies regles, les del llenguatge, llenguatge de mirades, de colors, de formes, de signes… Com tots aquells que es concentren en un llibre, perseguint el dietari, la narració, la poesia, tal vegada cridant a les portes d’una teoria suficient que ens acostés al territori de l’emoció.

No seria, doncs, una idea inútil emprendre un viatge, poc abans de respondre aquesta pregunta, potser només per defugir la resposta fins que fos massa tard.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!