El violinista celest

Tot i que l?ésser humà acostuma a treure petroli d?aspectes més aviat mediocres de l?existència, no és cap secret que les grans obres literàries funcionen sovint a partir de dos grans temes que sempre ens acompanyen: l?amor i la mort; seguits, és clar, per les seves derivades més comunes: l?odi, la guerra, la pau, la bogeria, la bondat… I és que al capdavall, si burxem molt al fons dels nostres cors, allò que més ens interessa és la pròpia vida i la seva durada. Però la vida té un objectiu preferent, estimar els altres com a camí per a estimar-nos a nosaltres mateixos. Les novel·les que aspiren a quedar-se dins del nostre imaginari recorren en totes direccions aquestes rutes, volen trobar-hi sentits que ens ajudin a entendre els fracassos que en la història social o individual marquen per a sempre les nostres consciències.

Al llarg de l?últim segle, les geografies literàries que més han influït ?la novel·la centreuropea, la sud-americana, l?anglesa vinguda de les colònies- han sabut jugar amb força aquesta carta, però no tant altres literatures que, com la francesa, van quedar llastades, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX, per l?esteticisme o l?experimentació, sense arrels humanístiques que poguessin competir per un espai de privilegi en les lletres recents. Però ja fa algun temps que la diversificació de veus ?tònica general d?aquest principi de segle- ha fet realitat una renovació que lluita contra els encotillaments anteriors. Des de l?esplèndida digressió perifèrica de Jean-Claude Izzo a les biografies intel·lectuals de Pierre Michon, passant pels minimalismes gairebé perfectes de Maxence Fermine ?i tot això mentre Amélie Nothomb concep des de Bèlgica les seves particulars armes de destrucció massiva-, atorguen a la nova literatura francesa una qualitat i diversitat engrescadores…

Però hi ha encara una altra reflexió abans de parlar de la novel·la de Philippe Claudel. Durant molts anys, la ?gran? literatura francesa ha renegat d?un dels seus escriptors més lúcids i transgressors, Georges Simenon. Potser perquè la seva adscripció ?sempre des d?un punt de vista superficial- a la novel·la policíaca no ajudava gaire a proclamar-ne la mestria. Per fortuna, també això sembla estar canviant i ja pocs qüestionen la vàlua de Simenon, ni de les seves novel·les maigretianes ni d?una obra que ha estat molt amagada, la que va escriure sense les convencions del gènere i que corona, segons la meva opinió de manera magistral, Tres habitaciones en Manhattan (Barcelona, Tusquets Ed.).

Des de Simenon

L?última novel·la de Philippe Claudel, Les ànimes grises (premi Renaudot 2003), neix d?una molt ben aprofitada lectura de Simenon. I això no vol dir de cap manera que no segueixi camins propis, ni que l?autor vulgui homenatjar o parodiar el mestre. Més aviat ens trobem amb un vol en solitari per sobre de la societat rural francesa durant la primera guerra mundial que no ha deixat de banda la millor tradició en la que podia integrar-se. Després d?aquest aclariment es pot entrar sense complexos en la història que ens proposen: tenim una petita població francesa que, tot i ser-hi molt a prop, creu viure al marge de la guerra; tenim també uns personatges fets amb un sol traç: el policia, la mestra, el fiscal, i una mort, una mort inesperada, de raons fosques. Aquesta circumstància ve a recordar als seus habitants que la condició imprevisible de l?ésser humà es pot manifestar també quan vius, o desitges viure, al marge de l?horror.

Per a parlar d?aquesta obra de Claudel s?ha fet esment de la novel·la metafísica i de Dostoievski com a il·lustre predecessor, però no sembla necessari. Aquest autor, que a més escriu guions per al cinema i és professor d?antropologia cultural i literatura a la Universitat de Nancy II, només escriu sobre les rutes canviants de la condició humana, amb el rerafons d?una guerra que podia ser qualsevol de les actuals. El mèrit més evident del llibre és transmetre amb gran claredat aquella sensació, tan grata a Hemingway, d?assistir només a la punta de l?iceberg de la història. Des d?aquesta perspectiva, l?argument esdevé perfecte perquè funciona com a metàfora de tota una època, i pot ser transcendida per un lector modern. Claudel aprofita així una de les virtuts més destacades de la novel·la com a gènere: la que diu que no és precís situar l?argument en l?època actual per a assolir contemporaneïtat.

La mort travessa les pàgines de Les ànimes grises i ocupa diferents nivells. Hi ha la mort profunda, llunyana, la mort gairebé com un somni que li passa a un altre, però que t?atrapa sense cap advertiment previ. I també la mort nascuda de la pròpia qüotidianitat, la que vius com un perill directe capaç de canviar la manera de veure el teu entorn. Totes dues tenen una presència destacada en aquesta obra. D?aquí neixen els millors moments, la seva universalitat. Sense oblidar que es tracta d?una obra de personatges i que una estudiada malenconia ens fa identificar cada pas del narrador protagonista amb la veu d?una consciència col·lectiva, disposada en tot moment a defensar i a denunciar alhora les contradiccions de l?ésser humà.

Per damunt de tot, la fascinació de Les ànimes grises, rau en l?absència de tesi. Claudel obre la novel·la en totes direccions. Les respostes viuen en el lector, en la seva actitud davant els fets. La grisor que proposa es pot interpretar com a la màxima expressió de la relativitat: la culpa o la innocència només viuen a l?interior de nosaltres mateixos. I és que l?aspecte més destacat de l?ésser humà pot ser la grisor de la seva condició, però no com a mediocritat, més aviat per la barreja de colors que conforma la seva naturalesa.

______________________________________

Philippe Claudel, Les ànimes grises, Barcelona,

La Magrana, 2005. (trad. d?Anna Casassas)

______________________________________

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!