El violinista celest

Quantes vegades en la vida hem pensat a fugir-ne lluny, a deixar-nos arrossegar pel desig de trencament, de regeneració que tots portem a dins? La protagonista de l’última novel·la de Jaume Benavente juga amb aquesta idea per tal de donar-nos notícia de les diverses persones que viuen en nosaltres. Així, Cèlia Vidal va passant al llarg del llibre per diversos episodis, va mostrant les múltiples facetes que alberga: la Cèlia decidida, la covard, la curiosa, la dona dolça, l’amiga, la filla que abandona la llar.
La Cèlia Vidal és la dona que fa un viatge fora dels seus límits i, al capdavall, els trenca, adquirint una visió diferent del món i d’ella mateixa. És a dir, assumeix la dinàmica de transformació que comporta el viatge i així es transforma en una altra que també coneixia. No és nova aquesta manera de desplegar els personatges en l’autor, però en llegir Llums a la costa tenim la certesa que la seva escriptura ha anat un grau més enllà que en altres novel·les…

Penso que els interessos literaris de Jaume Benavente, tot i disfressar amb alguns recorreguts geogràfics moltes de les motivacions dels seus personatges, passen per analitzar el desconcert de l’esser humà contemporani, per enfrontar-se a la perplexitat que provoca l’evolució d’un entorn cada cop més oposat a certes opcions vitals. Així, els seus personatges, després de constatar que l’entorn els és contrari, marxen a la recerca d’una vida possible, encara que sovint aquesta esdevingui imaginària.
A aquesta projecció interior dels personatges ajuda molt una escriptura de gran solidesa, un temps lent que ens marca a poc a poc cada avanç de la història i que el lector pot sentir bategar al seu costat. Tal i com pot sentir també la respiració física de la ciutat que acull les ànsies de renovació de Cèlia Vidal, una Lisboa que queda retratada amb gran perícia perquè sentim els seus racons més ocults vibrant sota la mirada de la protagonista.
Però sens dubte cap llibre de Benavente no seria res sense els seus personatges secundaris, nascuts per bastir interrogants en la ment del lector, per acompanyar-lo entre bambolines mentre el protagonista sospita si no serà ell –o ella- en realitat qui porta el pes del no-res. Sense els secundaris, Cèlia Vidal se sentiria perduda en qualsevol circumstància, però sap ajudar-se de l’aura que transmeten per a poder continuar el seu camí de recerca d’un món possible, abastable, capaç d’acollir també les diferències que observa cada matí al mirall. Per la força de la seva escriptura, per l’ambició posada a descriure els personatges, per l’excel·lent retrat de Lisboa que ens deixa, Llums a la costa és, sense cap mena de dubte, la millor novel·la que ha escrit Jaume Benavente. 

______________________________ 
Jaume Benavente, Llums a la costa, Barcelona, Columna, 2007, 336 p. 

(Publicat a la revista Serra d’Or)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!