El violinista celest

És poc probable que ningú dubti, a hores d?ara, sobre la magnitud de l?obra de Winfried Georg Sebald (1944-2001). La seva prematura desaparició, en un accident de cotxe, ens va deixar orfes d?una de les veus narratives més renovadores de la literatura d?aquest canvi de segle. Però, si el lector ha accedit ja als seus llibres, pensarà que la seva figura, ferma, reconcentrada, i, tanmateix, fràgil, continua el seu periple pels paisatges que l?inspiraren llibres tan imprescindibles com Els emigrats o Austerlitz. Perquè un dels efectes permanents de la seva obra és aquesta sensació d?un temps que s?atura per a permetre la nostra mirada. El lector necessita obrir bé la seva ment, deixar-se envair per les reflexions, informacions i idees, que travessen els seus llibres. Deu ser un lector actiu, capaç de posar en marxa tot el seu bagatge de vivències ?les viscudes, les llegides, les somiades-, i gaudir així d?un palmell de possibilitats que només les grans obres acostumen a oferir.

A mesura que Anagrama anava traduint els seus llibres, vam ser conscients que un altre Sebald vindria a completar l?escriptor sorprenent i profund que traspua la seva narrativa. No es pot dir que hagi estat una sorpresa, sobretot perquè moltes de les virtuts que mostra en la pràctica de l?assaig ja afloraven en la seva prosa de ?ficció?. Fidel a un territori narratiu que s?ha anat desvelant com un dels més representatius del canvi de segle, aquell que enllaça Sebald amb Claudio Magris, Imre Kertész, John Maxwell Coetzee o, en un ordre de coses molt semblant, amb el sud-americà Ricardo Píglia o, més propers a nosaltres, Enrique Vila-Matas i Antoni Martí…

Com passa de vegades amb l?obra d?escriptors estrangers, la de Sebald ha anat fent el recorregut invers, ha anat mirant enrere fins arribar als textos que palesen l?essència de les seves lectures, aquelles que ajudaren a construir una peculiar teoria narrativa; és a dir, els assaigs de Pútrida pàtria, que són el motiu d?aquest comentari. Però ja des de el primer llibre publicat a l?Estat Espanyol el 1996 –Els emigrats; en castellà a Debate- vam comprovar que la seva obra responia a les coordinades de l?home de lletres i, també, que això tan evanescent que esmentem sovint, el signe dels temps, estava incubant, en una sèrie d?autors amb poca relació inicial entre ells, una especial revifalla de la literatura del jo que vindria a marcar la narrativa de ficció del segle XXI des de la tradició de la millor literatura de tots els temps.

Així, mentre Magris ens oferia els seus llibres de viatges on tant té a veure una mirada de la cultura o Píglia apropava crítica i ficció, Sebald investigava amb força els estats de consciència del creador per arribar a una narrativa de gran intensitat assagística que, no obstant això, pren la imaginació com a principal vehicle conductor de les seves històries.

Anagrama, l?única editorial comercial que s?ha pres com a objectiu oferir-nos tota l?obra de la revolució narrativa de fonaments clàssics que suposa l?escriptor alemany, ha fet possible aquest recorregut. Després dels llibres més ?narratius? que, si considerem la seva edició original, són Vértigo (1990), Els emigrats (1992) Los anillos de Saturno (1995) i Austerlitz (2001), ha continuat amb la publicació de la seva obra: Del natural (1988), Sobre la historia natural de la destrucción (1999) i Pútrida pàtria (textos escrits entre 1972 i 1989).

Si mirem bé aquestes dades caurem de seguida en la petita contradicció que implica llegir la seva obra a la inversa, sobretot per la relació que existeix entre el recorregut dels seus assaigs, que cada vegada ens van acostant més a l?obra narrativa, i les postures literàries adoptades per l?autor als últims llibres. Sebald era un assagista acadèmic, ben singular, això sí, quan va escriure Del natural, i limita moltíssim la pràctica de l?assaig quan troba un sistema narratiu, amb Vértigo, de conjugar els dos gèneres. De fet, el llibre més assagístic de la seva última època creativa, Sobre la historia natural de la destrucción, se?l planteja com un relat apassionant que transmet amb imatges de ficció l?horror de la guerra.

Pàtria inhòspita

La metafòrica traducció del títol alemany Unheimliche Heimat, ha suscitat controvèrsia entre els crítics, però, si bé la traducció més correcta potser fos ?pàtria inhòspita?, també la paraula ?pútrida? sembla funcionar a l?hora de reflectir el contingut de Pútrida patria. Amb tot, si ens donessin a triar, ens quedaríem amb la interpretació feta per l?escriptor mexicà Juan Villoro: ?patria inquietante?.

Però, polèmiques a banda, la millor manera d?entendre els textos d?aquesta recopilació dels seus assaigs és situar-los en el context inicial, l?àmbit acadèmic, per a veure l?abast de la proposta sebaldiana. L?autor els escriu entre 1972 i 1989, com ja hem dit abans, i els recopila en dues publicacions: Die Beschreibung des Unglücks. Zur österreichischen Literatur von Stifter bis Handke (1985) i Unheimliche Heimat. Essays zus ?sterreichischen Literatur (1991). Anagrama ens ha ofert en Pútrida pàtria una selecció força encertada d?aquests dos volums.

D?una banda, a ?La descripción de la felicidad?, hi ha textos que analitzen la infelicitat de l?escriptor a través de l?obra d?Schnitzler ?recordem el ?Relat somiat? que dóna origen al film de Kubrick Eyes Wide Shut-, Canetti, Kafka, Bernhard i Handke, sempre des d?una lectura actualitzada i molt suggeridora de Sigmund Freud; a partir, doncs, de la psicoanàlisi i prenent la vida literària com a font d?una patologia pròpia, gairebé en la totalitat del discurs sebaldià, dels escriptors jueus.

D?altra, a la segona part del llibre, ?Pútrida patria?, investiga, sobretot des de la sociologia literària, el concepte de pàtria, que canvia durant el segle XX, sobretot perquè la pàtria deixa de ser un lloc on és possible passar-hi la vida, esmicolant tràgicament la idea de permanència. Això fa encara més vàlida la interpretació de la seva assagística com una profunda mirada als temes habituals dels escriptors jueus: la ideologia, la religió, l?emigració, l?horror de l?holocaust; fent-se extensiu aquest últim a la guerra i els seus excessos, fins i tot per part dels vencedors. És en aquesta segona part on el lector trobarà que els assaigs prenen a poc a poc formes més narratives i ens brinden claus del que serà la seva obra posterior.

Una literatura de la saviesa

A l?espera del seu Camposanto, llibre pòstum aparegut recentment en anglès, Pútrida patria completa un cercle fonamental de la literatura contemporània. Ens porta als orígens de la seva obra narrativa i de les lectures que l?alimentaren, a més de presentar-nos magnífiques aproximacions implícites per a un estudi de la infelicitat. Que un bon grapat de gèneres i subgèneres literaris ?l?assaig, la narrativa, el diari, la crònica, fins i tot la poesia- no es poden enfrontar de la mateixa manera després de Sebald, era ja d?una evidència esclatant, però ho serà més arran de la publicació d?aquest llibre.

També s?ha de dir que Pútrida patria no arriba a transmetre del tot la importància de l?obra sebaldiana posterior. Es tracta, més aviat, d?una lúcida iniciació cap a l?excel·lència narrativa o, fent servir un concepte molt utilitzat per Harold Bloom a les últimes obres, cap a una literatura de la saviesa.

I un suggeriment: si es decideixen a recórrer els assaigs de Sebald no seria mala idea llegir o rellegir els llibres estudiats a Pútrida patria. El resultat serà la constatació d?una mirada nova sobre parts molt destacades de la literatura del segle XX.

______________________________________

W. G. Sebald, Pútrida pàtria, Barcelona,

Anagrama, 228 p.

(Traducció de Miguel Saenz)

______________________________________

(Publicat a l?Avui)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!