El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
GRADACIONS DE LA NOVEL·LA (Obra recent de Margarida Aritzeta).
L’aspecte més revelador de l’autenticitat d’un novel·lista és la seva insistència a elaborar històries per sostenir la realitat des de l’altra banda del mirall. L’acte d’escriure es podria representar amb el so d’una nota musical que durés tota una vida. Però la impossibilitat humana de resistir la tensió física derivada, ens obligaria a acceptar multitud de variables. Només si ho considerem d’una manera teòrica es podria mantenir aquesta nota inalterable d’una forma electrònica, però l’ésser humà creatiu és allò més allunyat d’un robot o d’una màquina. El creador poques vegades ha estat millor representat que per la pell d’un personatge de Julio Cortázar, el del conte “El perseguidor”, quan perd la noció del temps i de la Història en un curt trajecte del subte de Buenos Aires.
I, no obstant això, la creació artística mai té lloc al marge del temps. Una obra literària s’escriu al llarg del temps, i és també aquest el déu que va introduint els diversos nivells de sensibilitat, qui canvia l’estructura de les coses, qui alimenta l’escriptura amb la seva progressió. El temps dóna la clau per a considerar les gradacions amb les quals construir l’univers d’un gènere com el novel·lístic, on la vida es pot manifestar amb tota la seva multiplicitat d’opcions.
Perseguir els sentits en l’obra d’una escriptora com Margarida Aritzeta té molt de recerca contra el temps. I és així perquè escriure és una activitat que, si és prolongada, esborra en bona mesura el concepte d’evolució. Aquest queda supeditat a la gradació, perquè, amb moltíssima freqüència, l’autor necessita considerar la història a explicar com un problema tècnic que una vegada resolt donarà pas a l’obra literària.
Un cop d’ull a les novel·les recents de Margarida Aritzeta ens parla de com l’escriptora ha establert durant els últims anys un pacte tàcit, amb aquest procés creatiu que marca les diferents gradacions de la novel·la. I, segons crec, li atorga a la seva obra la diversitat necessària a tot creador que es plantegi l’escriptura com una activitat capaç d’incidir en el temps dels seus lectors…
EL PASSAT QUE ENS PERTANY
Si l’escriptor estigués subjecte a les trampes del real, la literatura seria del tot impossible. I no obstant això, la realitat necessita del llenguatge per fixar-se en el temps, per fer-se memòria, el punt de partença imprescindible de les millors ficcions. Seduïda per antigues històries familiars, Margarida Aritzeta va publicar el 1997 L’herència de Cuba, epopeia o elegia dels catalans que van fer el pas de l’emigració com a única manera de confiar en el futur. Hi ha molts temes possibles en aquesta revisió d’un temps en què els productes bàsics no s’havien generalitzat arreu del món, però el tabac sempre ha estat relacionat molt especialment amb l’illa de Cuba.
El primer que se’ns acut en aquesta relectura és que l’Aritzeta va reeixir en una aposta difícil. Són molts els autors que han parlat de Cuba i les seves meravelles, d’un temps en què els conreus eren font de riquesa, però amb aquesta obra es produeix una mena d’efecte mirall amb un gran autor del Carib: Alejo Carpentier. La novel·la configura un contrapunt des de Catalunya a la màgia i l’exotisme que el cubà va plasmar a les seves novel·les. L’herència de Cuba situa els seus personatges en un realisme integrador, que ens parla de les dificultats d’aquests emigrants econòmics per adaptar-se a un univers ben contrari al del seu origen. La multiplicitat de recursos de l’escriptura, que sap dotar-se d’opcions narratives fins i tot en els instants més complexos, conforma un text de gran riquesa expressiva, ple de detalls que ens diuen de la dèria documental de l’autora i, al mateix temps, amb visions de conjunt capaces de transmetre el pols d’un territori com la Cuba de començaments del XX. Així, Margarida Aritzeta construeix un dels textos que millor han sabut tractar des de la Península les vicissituds dels emigrants a terres d’ultramar.
LA MIRADA DE L’ART
No resulta estrany que després del tour de force de L’herència de Cuba, l’autora s’embranqués en una empresa d’enorme intensitat creativa com la seva novel·la posterior: Perfils de Nora (Proa, 2003). L’art com a matèria literària és una antiga cobejança de la novel·la. Són molts els grans escriptors que han parlat de l’escriptura com a disciplina artística. En aquest sentit, no només hi ha textos que semblen haver seguit les tècniques de l’escultura, també l’impuls creatiu que ens porta a pintar una història amb els colors oberts i plurals de la paraula es troba molt a prop d’aquell altre que ens aboca a la creació plàstica. És molt possible que aquesta novel·la sigui la més ambiciosa de tota la trajectòria literària de Margarida Aritzeta, però, és clar, és una afirmació que deu acompanyar-se de dades que ho corroborin.
L’ambició literària està sovint condicionada per la naturalesa totalitzadora que se li demana a un text. I és en aquest sentit que Perfils de Nora assoleix una categoria superior. La trajectòria vital i artística de Nora Dorrego -si totes dues coses són destriables- travessa el segle XX i ens endinsa als moviments creatius que hi van tenir lloc. Com passa en altres novel·les de l’Aritzeta, aquest llarg recorregut ve marcat per una perícia inusual a l’hora de treballar l’estructura narrativa, on apareixen aquí i allà les petjades de la millor literatura sud-americana, aquella capaç d’embolicar la troca en benefici del lector. I a més a més sempre des d’un tractament del llenguatge que ens apropa a la vida quotidiana de l’època, deixant molt clar com s’ha de narrar una història que aspira a inserir el personatge en el seu entorn.
Un aspecte fonamental en la novel·la és la sensació que el lector té en tot moment d’enfrontar-se només a la punta de l’iceberg del que l’Aritzeta tenia en ment a l’hora d’escriure-la. Les bones novel·les són només la respiració d’una història, i en el cas de Perfils de Nora es pot percebre l’esforç de documentació i d’experiència directa de l’art que són, d’altra banda, connaturals a l’escriptura de l’autora. En cap moment la informació sembla baldera ni ens fa nosa perquè s’acomoda a la vida de Nora, en aquest recorregut cosmopolita que, no obstant això, intuïm de seguida com un recorregut interior, com un procés de l’ànima en un segle convuls.
Margarida Aritzeta juga també al final de la novel·la amb l’aparença de realitat oferint-nos unes notes personals amb les quals converteix tot l’escrit en una història rebuda, en els fets d’una vida que algú va posar a les seves mans i que a poc a poc ha anat transformant en una existència de ficció. Aquestes pàgines resulten interessants en extrem perquè doten de complexitat el procés creatiu i la seva recepció i perquè desvetllen algunes de les seves intencions: “Us vaig dir que pretenia rescriure el mite de Faust /…/ hi trobareu, més enllà del mite /…/, la meva poètica del fantàstic, una mostra de com l’escriptura sorgeix de la vida quotidiana en la mateixa mesura que es teixeix amb les escriptures dels altres.”
Com a conclusió podem dir que som davant d’una de les novel·les més reeixides sobre el món de l’art que s’hagin escrit mai en català. La capacitat de l’Aritzeta a l’hora d’integrar l’experiència de l’art en la vida quotidiana, la lucidesa d’anàlisi i la seva perícia amb la trama narrativa, converteixen Perfils de Nora en una peça fonamental de la novel·lística catalana.
MÉS QUE UN DIVERTIMENT
Si hi ha un aspecte que distingeix l’obra narrativa de Margarida Aritzeta és la seva pluralitat. Enfrontar-se a una història que mereix ser explicada suposa sovint un gran esforç de tria. Trobar la forma, el gènere, el to a partir dels quals volem escriure acostuma a ser una tasca difícil. L’autora ha demostrat al llarg de 25 anys de publicacions que els seus interessos literaris són molts i molt variats, però també que sap atorgar a cada argument la forma adequada perquè arribi amb eficàcia a l’imaginari dels lectors.
Seguint aquesta línia d’anàlisi podríem fer una distinció dins la seva obra entre novel·les d’alta ambició literària –Un febrer a la pell (1982), L’herència de Cuba (1997), Perfils de Nora (2003)- d’altres que venen marcades per la seva adscripció al gènere negre o a la narrativa juvenil –El cau del llop (1992), Emboscades al gran nord (1985)- i un tercer apartat de divertiment erudit, on podríem situar El llegat dels filisteus (2005). Però seria massa fàcil, perquè la petjada de la seva escriptura converteix obres aparentment menors en excel·lents peces literàries que, a pesar del gènere o de la intenció, no s’allunyen gaire del rigor que demostra en novel·les més ambicioses. Així, un dels exemples més significatius d’aquest continuum -tot i que podria haver-ne altres, com ara la perfecció que traspua una novel·la negra com El verí (2002)- seria la seva última peça de llarg alè, la faula política El llegat dels filisteus.
Sempre hi ha teòrics que han proclamat la força de la realitat en la novel·la, fins i tot qui ha exigit que toqui de prop aquest temps fugaç que anomenem present. Però, al capdavall, la màxima que sempre funciona és aquella que obliga a l’excel·lència literària per a transcendir. La novel·la no és un problema de passat o de present sinó, més aviat, d’assolir o no el grau artístic necessari.
El llegat dels filisteus explora des de la ficció, sovint des de la metàfora, una realitat molt propera: l’entrevista del dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya amb membres d’ETA a Perpinyà. Un tema polèmic, doncs, un tema que farà apropar-s’hi a molts des d’una certa curiositat morbosa. Però Margarida Aritzeta, va més enllà d’aquesta anècdota: novel·litza, converteix en ficció, d’una manera tan atrevida com brillant, un petit retall de la nostra realitat més propera, inserint una vegada més els fets reals dins d’una trama que combina amb encert la novel·la negra i la novel·la de denúncia amb ressonàncies mítiques. Perquè en aquesta obra no només destaca el “cas Carod”, també hi ha una profunda recerca en la cultura africana i la seva influència a casa nostra.
L’autora fa servir diversos registres narratius –l’aventura èpica, la confabulació política, la crònica- per acompanyar la trama detectivesca de la seva història, i se’ns va mostrant les interioritats del poder amb la força que arrossega la seva pertinença a la condició humana. Això no vol dir que sigui una novel·la de lectura filosòfica, ben al contrari, l’Aritzeta posa en escena una vegada més aquells mecanismes d’escriptura que ens condueixen de ple a la vessant quotidiana d’un afer polític, assolint una novel·la que traspua equilibri entre la intensitat de la seva proposta i l’accessibilitat per al lector.
L’obra recent de Margarida Aritzeta, sense distinció de gèneres, aprofundeix en una trajectòria que va deixar molt clares les seves intencions de bon principi. La novel·la com una projecció de la nostra realitat, però que, a més de la realitat, projecti l’imaginari de les seves ambicions per assolir un món més just, un món on tinguin també cabuda els somnis i aquelles altres realitats que sovint guardem al cau més profund dels nostres desigs. La seva narrativa transita amb comoditat perquè sap assumir els canvis que ha patit el gènere durant el segle XX i es projecta amb força dins d’un segle XXI que, molt lluny de condemnar-la a mort, necessita de manera imperiosa la ficció, per crear un espai on sigui possible recuperar la virtut més maltractada de l’ésser humà, una idea de la cultura oberta i integradora, que sigui capaç d’incorporar l’estètica als seu esdevenir quotidià i que no oblidi la importància de les pròpies arrels.
X. R. Trigo
(Publicat al Serra d’Or)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
primer que tot una salutació
després dir-te que Té la mà Maria ha fet un altre blog
que porta per títol
http://trucadors.blogspot.com
son trucadors (picaportes) de les diferents parts del món
on podreu trobar autèntiques bellezas amb forjats
si teniu un moment doneu-li una ullada, gràcies
una abraçada
Té