El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
El silenci, de Gaspar Hernàndez.
És
possible reunir en una mateixa peça literatura i autoajuda? Sobretot: es pot
fer sense que grinyolin els pilars fonamentals de disciplines tan, a priori, oposades?
Els
anomenats llibres d’autoajuda es queden sovint en una mena de recorreguts a vol
d’ocell pels temes tractats. Hi ha que són resums o aproximacions útils,
d’altres potser només serveixen per omplir les butxaques d’algun espavilat. Com
compaginar això amb un assumpte tan “profund” com es la creació literària?
Sense
demorar-me més, diré que El silenci,
de Gaspar Hernàndez, se’n surt amb nota i, fins i tot, es podria
argumentar que obre camins trencant aquesta barrera tan difícil de la que parlàvem.
D’entrada sorprèn que l’autor s’hagi proposat una aventura així a cara
descoberta, que no hagi embolicat el seu llibre amb les vaguetats suficients,
si més no perquè ningú pugui afirmar que El
silenci és un llibre d’autoajuda emparat sota la teulada protectora d’un
gènere de prestigi com ara la novel·la.
Però
qui decideixi acostar-se a aquest llibre veurà de seguida que la reflexió és la
contrària. El silenci és una
novel·la, una novel·la estimable que s’endinsa en el sempre incòmode tema de la
curació fora dels circuits tradicionals en la nostra societat, és a dir tota
aquella medicina oficial que sens ha volgut implantar com a única i vertadera…
Gaspar
Hernàndez investiga les contradiccions d’aquest pensament únic al seu llibre a
partir d’un argument senzill. Umiko, l’amiga del protagonista, pateix un càncer
terminal i diguem-ne que contracta els serveis d’un professional de la paraula,
un locutor de ràdio, perquè li parli durant tota una nit mentre ella dorm,
confiant que les vibracions que emet la seva veu arribin a curar-la. El locutor
accepta articular aquest discurs contra el silenci i la mort. En ell passa
revista a les teories més dispars sobre la curació des d’un punt de vista
espiritual, recorda casos estranys i reflexiona sobre les capacitats amagades
de l’ésser humà. Sempre des d’una exhaustiva documentació, tant que de vegades
s’acosta a l’assaig.
Tot
i això, no podríem argumentar que El
silenci és una novel·la estimable si no fos perquè l’autor ha vist amb
claredat que aquesta aventura no era possible sense un rigor literari extrem.
Així, ens trobem un text precís, d’una notable qualitat, un text que cerca ser
entenedor però no es limita a fer-ne bones frases. Hernàndez treballa
l’estructura de la novel·la, crea personatges interessants i ben definits, sap
construir l’ambient d’una història que en altres mans potser ens hauria semblat
poc creïble.
El silenci, doncs, és un bon descobriment.
L’autor se’n surt amb un notable alt d’una empresa arriscada i, amb aquesta
primera novel·la, ens dóna notícia d’una nova veu literària que promet futures sorpreses.
X. R. Trigo
_______________________________________________
Gaspar
Hernàndez, El silenci, Barcelona, Destino, 2009, 219 pàg.
(Publicat
al Serra d’Or, maig 2009)
També podeu llegir l’entrevista que El violinista celest li feia a l’autor a la secció “Un cafè amb…”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola, Xulio t’he de dir que aquest cop no coincidim. gairebé sempre ho fem (bé, sóc jo qui cincideixo amb tu, que ets qui em guia gairebé sempre amb les lectures), però aquest llibre no m’ha agradat gens ni mica.
Fins i tot he arribat a pensar que desprestigiava un premi com el JOSEP PLA.
Fins aviat
D’acord amb tu, Xulio! El silenci m’ha agradat moltíssim. Bona literatura, una història única, i un personatge femení genial, i molt desenvolupat. Com dius, rigor literari extrem.
Sí que és veritat que l’empresa és arriscada, però Gaspar Hernàndez se’n surt amb més que un notable!! Llegir El Silenci ha estat una de les grans experiències de l’any. L’estic recomanant a tothom. La Umiko és un personatge molt ben dibuixat, i els episodis del monestir zen posen la pell de gallina.
Xulio, moltes gràcies per la teva lectura lúcida, atenta, i sense prejudicis. Com deia Lin Yutang, la meitat de la bellesa depèn del paisatge, i l’altra meitat de la persona que el mira. El meu compromís és i serà amb la bona literatura. Una abraçada.
He llegit atentament El silenci, ben escrita, un monòleg interior i algun escrit de l´Umiko, no em sembla una novel.la, si el reflex del programa que el bon periodista Gaspar Hernàndez fa cada dia: L´ofici de viure.
Assaig? Llibre d´autoajuda?
L´autor espero que continuï apostant per la bona literatura, i ell anirà creixent en el món de la literatura. S´ho mereix: honest, disciplinat, gran lector…