El violinista celest

Al llarg de la història de la literatura s’ha dit sovint que els autors aspiraven a la immortalitat, que el seu esforç anava destinat a romandre com a éssers individuals a través del seu art. Però pocs han sabut veure que l’afirmació és arriscada. Un escriptor tan procliu a la posteritat com Flaubert opinava que pocs lectors sabrien apreciar en el futur la immensa dedicació que havia posat a fer les seves obres. A més a més, algú desprès d’ell ha gaudit tant amb la Bovary? Gaudir en un sentit extrem, és a dir: plorar, picar de peus, violentar-se, somriure, deixar caure la baba.

L’escriptor treballa sobretot comptant amb la immediatesa del seu propi plaer, el que li dóna trobar l’adjectiu adequat, el punt i coma salvador, l’argument que satisfà les seves expectatives. La literatura és lluitar cada segon contra el text, la resta és silenci o desconfiança o dubte. A més a més, ningú no pot assegurar que l’estil literari emprat per l’autor X no sigui del tot rebutjat en el futur. I és per això que parlar de posteritat, sinònim bastard de clàssic, resulti més que risible. No vindria malament recordar aquella frase de Bioy Casares: “Si reflexionarem un minut sobre la immortalitat oferta per llibres, obres d’art, etc, tastaríem l’amargor de qui es va deixar atrapar per una estafa.”

Però ni els mateixos autors, ho desitgin o no, poden evitar que una obra publicada passi a ser un clàssic. El temps ha estat benèvol amb grans obres de la literatura universal, però en altres ocasions els benèvols han estat els traductors. És indubtable que la gran traducció de Consuelo Verges va aconseguir popularitzar Stendhal a la península, o el gran favor que va fer Pedro Salinas a la difusió de Proust. El lector, com a fill del seu temps, vol que el llenguatge dels clàssics s’acosti als referents lingüístics de la seva època. Si alguna traducció aconsegueix perdurar és perquè el model lingüístic emprat es va avançar al seu temps i, com la prosa de Pla o de Segarra, van arribar a una puresa de llenguatge reconeixible, un èxit reservat als grans traductors. Paradoxalment, ens semblen més properes traduccions dels anys 40 que dels més recents 70 i les editorials s’esforcen per interpretar a base de noves versions els clàssics de sempre.

Però el mal més profund dels clàssics a les acaballes del segle XX és la dependència extrema de les recomanacions escolars, i això quan el professor de torn no decideix recomanar només llibres actuals. Perquè, no ens enganyem, els clàssics ja només prenen força quan algun director amant del seu ofici o alguna avisada productora els porten al cinema; en el primer cas, el llibre en qüestió acostuma a guanyar una lectura oberta i atractiva, en l’altre, sovint, només es guanya un petit terratrèmol imperceptible fora de l’antic cementiri on descansa l’escriptor.

I no hi ha dubte que els clàssics són imprescindibles. Només un il·lús pot pensar que tot el que és com a ésser humà només depèn de la seva època; som un devessall de temps sobreposats i l’arrel només pot créixer gràcies a la saba dels que ens van precedir. Les editorials continuen confiant a la sort que el lector se n’adoni, d’aquestes qüestions, que s’estimin més llegir un Henry James que l’últim Crichton. Les generacions que ara llegeixen encara vam tenir un intens contacte amb els clàssics. I els que venen desprès?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!