El violinista celest

El nombre d’escriptors portuguesos que es tradueix cada any a casa nostra és mínim, però encara més greu és el cas dels escriptors gallecs, sistemàticament oblidats per les editorials, que només tenen ulls per a fenòmens passatgers, enlairats per un màrqueting cada dia més sospitós de jugar sense una maleïda parella de trumfos que justifiqui la seva aposta. Totes dues són, però, flagrants declaracions de ceguesa per part d’editors abocats i obligats a l’èxit fàcil. I és així perquè aquestes literatures no només han presentat una de les propostes poètiques més destacades de l’últim segle, també, menció a banda de Saramago, gaudeixen d’una salut envejable pel que fa a la seva creativitat en el terreny de la ficció narrativa, amb uns quants noms que farien empal·lidir d’enveja molts països europeus –que consti que no hi he fet esment de França ni d’Itàlia, tot queda a la imaginació del lector. 
Per aquells que no coneguin l’excel·lent moment de la poesia gallega contemporània, del que a Galícia s’anomena “Generació dels 80” –parangonable a la nostra dels 70-, no serà cap atreviment dir que Cáccamo és un dels millors poetes europeus de la seva generació. Per desgràcia, només disposem en català d’un llibre seu: Foc blanc (O lume branco), publicat per Bromera el 1994, tot i que sabem que una important editorial es planteja la traducció del seu últim llibre al català.
El passat, marcat pel temps feliç de la infantesa i per un paisatge ric, exuberant, és l’origen de la llum que envaeix l’obra de Cáccamo, un poeta que alterna amb encert dues vessants: per una banda, la memòria lúdica, l’admiració per la seva terra i els contrasts que habiten en la dicotomia rural/urbà a l’inici del segle XXI: on destaquen, a més de Foc blanc (1994), Colección de espellos (1994), Calendario perpétuo (1997) i Vocabulario das orixes (2000); per una altra, el poeta gallec manté un compromís social que, tot i no ser tan freqüent en la seva trajectòria, ha donat llibres magnífics –Os cadernos da ira (1999)- on, malgrat la intenció de denúncia, no oblida que la llengua i l’obra ben feta és el seu primer objectiu, la qual cosa augmenta l’efectivitat del discurs.
No és estrany que un escriptor amb aquestes preocupacions hagi escollit en moments aïllats la narrativa com a vehicle, a vegades per a explicar històries que fugien del poema, com al seu llibre Microtopofanías (1992), on la prosa, d’enorme precisió, adquireix el to del narrador de moments, del fetiller que sap trobar l’espurna de vida per dur a terme el que a sud-amèrica diuen microcontes i que a l’Estat Espanyol té tant poca sortida…

Així, el 1996, Cáccamo, satisfet amb l’experiència anterior, però també conscient que la seva obra narrativa pot anar més enllà, publica A luz dos desnortados que sota el títol que avui comentem, La llum dels extraviats, acaba de publicar Arola Edicions. El poeta s’hi transmuta en narrador d’històries, algunes d’elles prop del conte, altres amb més cos de relat, amb l’alè suficient per desenvolupar personatges i situacions.
Un dels temes més sovintejats per Cáccamo és la infantesa, motiu per altra banda d’excel·lents poemes seus, però tot i la màgia que envolta els seus relats l’escriptor intenta que no perdin el suport de la realitat creant una doble perspectiva que s’enriqueix per la lluita establerta entre aparents contraris. Per una banda hi ha la mirada poètico/màgica, una mirada d’arrels rurals que ara comença a fondre’s en braços de la globalització; per l’altra hi ha les referències polític/socials que atorguen a un llibre ple de lirisme una dimensió crítica i combativa que en cap moment destorba, com altrament ha estat moneda comuna en altres èpoques, la dimensió literària.
Rumb a aquestes coordinades, La llum dels extraviats avança amb força relat rere relat, a l’encalç d’aquest territori particular dels escriptors que acaba transformant-se en metàfora del món. El lector podrà així accedir a la puresa inexacta de la vida religiosa amb el conte “Banda verda”, un dels millors del llibre; podrà transitar l’univers dels jocs infantils amb “Falcón” o assistir a la mort del dictador en “La notícia”. També podrà gaudir amb històries com “Hotel Península” o “Anser Anser” que ens presenten una molt peculiar visió del quotidià i de la memòria de postguerra. Cáccamo es mou amb extrema facilitat per aquests mons aparentment normals que amaguen un secret, un misteri que esclatarà de sobte, i els embolcalla amb un llenguatge precís i suggeridor que converteix l’escriptura en una delícia. Però tampoc no és aliè a aquesta última afirmació la bona tasca del traductor, i també poeta, Xavier Rodríguez Baixeras, que ha encertat plenament amb el registre.
Tot plegat, La llum dels extraviats supera amb escreix els aconseguiments de les Microtopofanías i ens fa desitjar noves incursions narratives de Xosé Ma. Álvarez Cáccamo. Però ara mateix hauríem de fer-nos amb un exemplar d’aquest llibre publicat per Arola Edicions, i és que de vegades les autèntiques sorpreses ens arriben dels marges. 

Xosé María Álvarez Cáccamo, La llum dels extraviats,
Arola, Tarragona, 2000, 94 pàgs. 

(Traducció de Xavier Rodríguez Baixeras)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!