L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
VIOLÈNCIA EXTREMA. BLINDATGES
Humor anglès, per començar. L’humor salva més vides humanes cada dia que la Creu Roja. I que consti que a mi la Creu Roja em sembla una institució molt honorable
Un lord anglès ensenyava la seva casa de camp (tancada fins a l’estiu) a un altre lord anglès. Anaven recorrent habitacions, ara alçant una punta de la funda d’un sofà per admirar-ne la seda rosa que l’entapissava, suara embadalits davant un Vermeer, ara la biblioteca (primeres edicions de Carlyle, Stevenson i, fins i toooot, un rovellat exemplar de Romeo i Julieta dins una hornacina de vidre. L’habitació del seu fill Jack, la de la Sharon, i, a la fi, la seva pròpia cambra. Llit amb cobricel i mantes bellugadisses, atès que la senyora de la casa i el seu amant ocasional no havien tingut temps de posar-se davall el llit o dins un armari.
El lord, que devia tenir un atac de banyes triple degut al fet d’haver-lo d’endurar davant un enemic (li havia guanyat el casal amb una jugada de pòker) va dir amb flegmàtica solemnitat:
–Li presento la meva esposa. L’altre sóc jo, naturalment.
N’hi ha que diuen que la violència de gènere no existeix, i tenen una mica de raó. La violència no és res d’altre que violència. Un assassí és un assassí, tant si la víctima és una dona com si és un nin com si és un altre home tan fort o més fort que el qui l’ha agredit.
Tampoc no crec que les dones siguin més bones persones que els homes, ni a la viceversa, ni negaré que hi hagin dones que si no fan és perquè no poden, com n’hi ha que quan han gaudit d’un determinat status han actuat com ells o pitjor que ells.
Hi ha psicòpates que ataquen específicament les dones rosses amb els ulls blaus, tipus Jack l’Esbudellador, uns criminals diguem-ne estètics, molt preciosistes, molt intel·ligents (per això són també molt mals d’atrapar); a vegades i tot poden ser grans artistes, només que les seves obres no tenen els mateixos propòsits que té l’art, que són nobles i fan més bells i més feliços els éssers humans, mentre que aquells altres sembren el pànic per allà on passen.
Potser que no hi hagi una violència específica contra les dones; però, sigui cosa del rol que li ha estat atribuït, sigui el que sigui, amb el berenar i les notícies del matí, de darrere totes les mates surten cadàvers de dones assassinades pels seus marits o exmarits. I no sembla que el treball fora de casa de la dona, que l’havia de treure de la marginalitat, hagi fet disminuir el número de víctimes. A veure què diuen els sociòlegs.
Per les raons que siguin, treballi o no fora de casa, la dona, globalment, sembla que no hagi superat aquesta situació de feblesa que la fa aparèixer plena d’hematomes a les cròniques de successos (quan se’n fan ressó: només surt la punta de l’iceberg) o amb una anella de plàstic voltant un seu turmell en molts compartiments frigorífics de la morgue de tots els llocs civilitzats del món. Dels no civilitzats més val que no en parléssim avui, perquè encara en diríem de més grosses. Una amiga que ha viscut a Àfrica fa poc que em va dir, textualment: “val més néixer cussa que néixer dona, allà”. Tindré el bon gust de no esmentar el topònim, perquè el lloc ja en té prou havent-se de carregar el pes dels qui el potinegen.
Crec que un home que ataca una dona, en realitat el que fa és exercir una sobirania que li ha estat reconeguda; expressa una cosa que sempre ha estat així de clara, que ell la tenia interioritzada, o latent, i no s’havia projectat mai. No ataca una dona, sinó que confronta la força amb la feblesa. La força és per això, sinó no existiria. Si la forta fos la dona, segurament que ella faria el mateix. El cas és que, per les raons que siguin, cada dia es demostra que la situació més vulnerable és la de la dona, i que no es fa res de seriós per corregir aquest horror.
Les causes són profundes i complexes i s’han d’estudiar a fons i tota la societat s’hi ha d’implicar d’una manera seriosa, responsable, aquí i a tot el món.
Parlem dels efectes. Suposem que una família tinguda per normal (tant les víctimes com els assassins familiars, segons les declaracions a la premsa dels seus veïns, sempre són normalíssims i encantadors), entra en una episodi de degradació. Ja no s’estimen, estan cansats l’un de l’altre, és millor divorciar-se, tothom es divorcia i no passa res, etc. Benfet. Queden així. Mentre tant, un dels dos, quan no el veuen agafa la calculadora i comença a pensar què li ha de costar la broma, i van passant dies i mesos i activa un dispositiu que faci que li surti el més baratet possible. La primera passa és la manipulació dels fills: això no falla. El qui té més poder, els crea la Síndrome d’Alienació Parental, perquè en el judici declarin a favor seu, i així s’estalvia 300 euros de cadascun en concepte de pensió alimentícia. Comencen els disgustos, les llàgrimes i la desesperació d’una de les dues persones que constitueixen la parella.
La neuròloga Rita Levi-Montalcini (Premi Nobel de Medicina el 1986) afirma que la diferència entre el cervell de l’home i el de la dona a nivell cognitiu no existeix; tan sols hi ha diferència en les funcions cerebrals relacionades amb les emocions, vinculades al sistema endocrí. Per tant, aquestes situacions, solen esser viscudes més fredament per l’home.
El qui ha pres la decisió d’escampar o de fer la vida impossible a la seva parella perquè escampi, comença a fer campanya, a cantar com una cadernera i a fer cercavila per carregar-se de raó, mentre la seva parella s’enfonsa com el Titanic. En aquest punt és on les dones han de reaccionar, perquè tenen tots els números per ser víctimes d’una explotació psicològica que li podria costar la vida i que de fet costa la vida cada dia a centenars i milers de dones de tot el món. El darwinisme social imperant als nostres carrers, bars, discoteques, sales de festa, oficines, etc. no és gens sensible als patiments dels més febles o dels qui passen una mala ratxa. Tothom ha d’estar de puta marem, sexy, superguai. Si no, és que no ets normal. El que han de fer les dones, diu la gent, és no deixar-se explotar ni econòmicament, ni psicològicament, ni sexualment. Aviat és dit.
No perdre en cap moment de vista que l’emotivitat, tan femenina i tan maca, pot degenerar en inestabilitat emocional, que és una etiqueta molt criminalitzadora. Un flanc a protegir. Atenció aquí, dones de tot el món. El procés d’endurir-se, de blindar-se, podria fer tornar aspres fins i tot aquelles edulcoradíssimes jovenetes de la Casa de la Pradera (molta gent no deu saber què és, però ja ho explicaré un altre dia). Llavors és quan comencen a escampar que ets una bruixa. S’ha de trobar l’equilibri. Diuen que el Che Guevara va dir “hay que endurecerse sin perder nunca la ternura”. No sé si ho va dir o no ho va dir, però va per aquí. Ningú no diu que sigui fàcil.
No perdre la serenitat i mirar-se de tant en tant al mirall per si fas cara de pànic. Comptar fins a deu o fins a cent cada vegada que vas a parlar. No fer cas del que diu la gent, del que diuen que han dit de tu. Que diguin. Fes les teves feines amb competència i perfecció. Vés al gimnàs. Camina. Resa. Va bé resar, perquè és xerrar, i xerrar tranquil·litza. A més, Déu no capgira les paraules, de fet oblida en l’acte i és com si no ho haguessis dit. I la meva àvia deia: ” Mai te’n penediràs d’allò que no hagis dit”. Idò resar és igual. I prendre-s’ho amb calma i amb filosofia. I pensar que es va perdre més a la guerra de Cuba, i que quan haurà passat li farà com rialles.
Mentre tant, absoluta visibilitat i els telèfons d’emergència ben avinent.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al marge dels equilibrismes lèxics, la realitat és que els informatius en van plens, de dones mortes a mans dels marits i ex-marits, companys i ex-companys, amants i ex-amants, i totes les modalitats de lligam i ex-lligam que hi vulguem afegir. En el sentit invers, curiosament, no se’n sent a dir ni piu, i, per tant, ignorant-ne les estadístiques, no sé si seria gaire agosarat de deduir que les senyores no hi tenen tanta tirada, a l’assassinat dels seus ‘partenaires’. Si més no, a l’assassinat aparatós i televisiu. I per això avui ens quedarem aquí, que ja tenim prou feina.
En aquest aspecte, tanmateix, tampoc no sé com anem de lleis i de jurisprudències, així que com a articulista ja podria plegar. Però, com a persona, em surten un seguit de reflexions que, aprofitant l’avinentesa, voldria passar en net. Penso, per exemple, en el malauradament famós assassí d’aquella noia russa quan, repentinat i encorbatat fins al moll de l’os, clavava el genoll a terra d’un plató sensacionalista per demanar-li matrimoni des del forat d’un anell d’or. Qui podia sospitar, aleshores, que, dins d’aquell galant amb aires d’empleat de banca, s’hi amagava un monstre capaç de passar pel ganivet el cor que se li negava, deixant òrfena de passada una criatura de dos anys? Doncs jo tampoc.
Són aquesta mena de coses, les que ens desconcerten: que els monstres reals no siguin com els de les pel·lícules, que els clisses d’una hora lluny. Els monstres reals no van per la vida arran de parets i mirant de biaix: poden vestir de diumenge, treure a passejar el gos, guimbar amb els xiquets, dir t’estimo, dir per sempre, amb un pom de flors inesperat que fa fondre d’enveja les amistats. En efecte, aquests monstres reals no fan soroll, fins que en fan.
La història ens ha demostrat que, per més cultura i més civilització que ens posem a l’esquena, l’home no deixa de ser una bèstia inclinada al desig d’allò que no té. Però mentre que els uns, quan no les poden haver, diuen que són verdes, n’hi ha que no s’hi conformen i se’ls fonen els ploms de l’enteniment. Heus aquí el misteri de les passions humanes: que no s’entenen de raons. Per això, sense raó que ens les expliqui, sempre ens quedarà la capacitat no menys humana de sorprendre’ns, dia sí i dia també, de l’impuls cec que porta a matar qui t’estimes, de tant que l’estimes, perquè ja no t’estima, i punt final.