L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

El dia que m’havia agafat el patatús….

Però tornem a la plaça major de Tarrella, al contenidor que ara s’obria a plena llum del sol un esplèndid matí d’hivern que era com un herald de la primavera. Ara ja no recordo què va sortir primer, de seguida que na Felízia amb una clau i la companyia d’assegurances amb l’altra varen haver desprecintat l’enorme dipòsit metàl·lic amb la tancadura doblement barrada. No té importància si una pantera que no podia ser la mateixa que s’escalfava devora ells va sortir en primer lloc o si va sortir després, però va fer l’efecte que la seva espinada contreta i tensa saltava cap a nosaltres amb una revinclada i es cargolava a la misteriosa flexta que l’havia abatuda sobre un fons de cel blau que, tant a la realitat com a la ficció, era de la mateixa intensitat: el mateix blau tremolós i magnètic amb què parpelleja la pantalla del meu mòbil al fons de la butxaca quan m’he oblidat de bloquejar-lo. Em va impressionar moltíssim que el cel rutilant sobre el qual s’inserien els arbres de la plaça fos idèntic al que apareixia pintat a la tela. Igualment, la fletxa que figurava que havia ferit l’animal es podia confondre amb un bastonet més del brancatge encara despullat dels plàtans: un brancatge esquemàtic al damunt de cada soca com la tela d’una aranya. A més de l’enorme i entranyable felí, recordo la sortida de tots els altres gats: els lleopards, pumes, panteres i tigres innominats, la pell dels quals, momentàniament a joc amb la brusa que s’havia posat la Felízia per a l’ocasió (negra, amb un estampat d’estranyes flors daurades) em varen atordir amb una descàrrega d’impactes estètics amb el segell de la fàbrica d’obusos i altres menes de munició Tsa Tsa Gabor, uns explossius que fins i tot dins el record, o quan la Felízia se m’apareix en somnis, continuen esclatant. Res a veure amb aquells llustres de mostrador d’una confiteria que n’Andolin i jo havíem vist brillar damunt la vidriera del cafè, aquell dia que la va travessar plena de penjarolls de minerals del Brasil, quan ja no es podia posar diamants ni maragdes, escortada pel colze rígid del mestre Barraxet, que tant la va protegir quan ja no l’atacaven.

          Va sortir la figuera nua fins a l’ossamenta, llençant aquells gargots d’ombra calcinada damunt de l’argila recuita del quadre: unes ombres desconcertants com les pistes errònies d’un jeroglífic; varen sortir cimals del garrofer: aquell que escopia els espectres dels seus fruits –que la brisa feia oscil·lar com els brins d’alga morts d’avorriment davall  de l’aigua- contra les teules d’un assoll; varen sortir dos sementers amb ametllers florits; varen sortir aquells tendrums que volien explicar el fenomen del mimetisme, aquells raïms col·loidals que ponien els calàpets ran del gorg, vora dels tronxos flexibles dels picornells i de la fona arborescent de llur campaneta; va sortir l’escala de la quinta on tantes vegades havia pintat la bellíssima Lucía quan s’escapava del sanatori, cada cop que en Bruno se la va disputar cos a cos amb la mort, rodolant amb ella tots dos nus per la rosseguera de les muntanyes d’Unquillo en l’època en què en el revers de tots els petons d’en Bruno hi havia una glopada de sang: unes teles que na Felízia va ocultar desesperadament tant de temps com va poder però que no havia pogut arribar a destruir car mai no havien estat al seu abast. L’amor a na Lucía era massa públic i estava massa documentat per a poder-lo soterrar. Va sortir el seu roser; va sortir (pintada al vespre) la seva clasta sota una claror fantasmal niquelada: les planxes metàl·liques que la lluna collava entre els grans arbres. Varen sortir els darreres del seu ranxo. Va sortir la colònia de pollancres disposats de manera circular dreçant els llarguíssims plomatxos que semblaven trets del pot de llauna on Clementi hi guardava els pinzells nets quan acabava de treballar. Varen sortir molts de racons de Raixa: el safareig i l’escala italiana, les arcades verdes davall dels xiprers vinclats, anuats els extrems de llur ramatge. Als jardins de Raixa els marges de tuies retallades a escaire formaven una estranya platja d’ones quadrades amb els verds massa fondos i les dunes massa geomètriques i florides: quadrilàters corcats d’una floridura que eren margalideres, redols travessats de lliris com espases inspirats en els Cor de Jesús de les estampes, eres pigades de roses místiques, pedrissos eriçats de rosers de pitiminí, trinxes de foc entre dos marges per veure l’exagerada floració de les dàlies esclatant com bombes incendiàries. Va sortir, retorçada, la soca de l’olivera. Va sortir el vell molí i tothom va poder comprovar que les pedres rodones del torrent, passats més de vuitanta anys, amb la claror del sol encara feien brases. I va sortir la façana del vell claustre barroc que finalment acolliria el museu que Clementi s’havia imaginat i va fundar d’una manera precària (i que tot i que era el quadre que havia escollit en Barraxet en comptes de l’altre que na Felízia li regalava, fou recuperat per al poble de Tarrella i il·lustrava la coberta del segon catàleg, editat quan es va inaugurar l’ampliació del museu municipal). Abans que no m’agafés el patatús, van sortir els grans dibuixos de quan en Bruno s’havia apartat del color: de l’imperi del color exercitat en el seu propi mitjà, que és el paisatge de quan s’havia limitat a traçar els suposats contorns d’uns conceptes que no sempre eren bons d’explicar si no era a força de gautxos, de domadors, de caps de bestiar boví, de cavalls llaurant la terra i de messes segades. Va sortir la roda: una diligència precedida per dos genets creuant veloçment el paisatge en què unes figures atlètiques arrosseguen les rodes al damunt de les quals sorgeixen –en una escena de velocitat vertiginosa- els més moderns mitjans de transport: el ferrocarril i l’avió, sobre un fons d’edificis de Buenos Aires; i va sortir el cóndor Mirentxu, i tu saps que aquest bitxo a mi no m’agrada. Un símbol de la força de l’argentinitat que no tenia res a veure amb l’estada d’en Bruno a Tarrella com és natural, car a Tarrella només hi havia estat en els inicis de la seva carrera, encara que fos un període considerat important. Però també un símbol (per a què ens hem d’enganyar) de la força d’una altra gent que més endavant ens havia vingut a anorrear. Tota mena de càntics a la raça, elements simbòlics com la panotxa, el ponxo o la flor de card, representacions de les riqueses argentines, la fauna i la flora autòctones, el desenvolupament del transport, el progrés de l’agricultura i la ramaderia i la pervivència de la cultura indígena, tot això. Llavors, inesperadament, com si hagués estat amagada i em sortís de darrere una porta, guaitant banda amunt del semicercle d’un ventall obert, vaig identificar sense cap mena de dubte, intens i rutilant, un fulgor a la mirada de la meva padrineta que jo creia ocult per sempre darrere d’aquells parpres que l’any 1980 jo mateixa havia fet córrer per a l’eternitat amb els meus propis dits, com si també desplegués un ventall que ja no es tornaria a plegar pus mai més.

         Ara ja saps els meus secrets Mirentxu. ‘Pecata minuta’, morralla, res que valgui un gafet. Aquest escrit no té més volada que qualsevol compilació de confidències d’una amiga a una altra; xavalla domèstica, de particular a particular. Escrivint una llarga carta a una amiga per alleugerir la meva mala consciència m’adono que el que t’explico no té més transcendència que la que pugui tenir per a qualsevol particular el descobriment que la seva àvia, l’anciana decrèpita que sempre ha vist asseguda a la taula-braser amb el fil blanc de la randa de ganxet tremolant damunt del dors ressec de la seva mà com un rajolí de llet vessada, doncs resulta que aquesta bona dona sembla que ha conegut un esplendor que no consta enlloc que els àngels celebressin amb jubilosos solos de trompeta dalt dels seus núvols com flocs de neu, però que sembla que hagin tocat una fibra a la seva impressionable néta. Menudències de família que potser en algun moment haurien pogut merèixer un madrigal, però que ara l’únic a què poden aspirar és a un lleu somriure de complicitat que encara de més a més no arribarà a la seva destinatària, perquè l’obstacle de la mort s’hi ha posat enmig i el missatge s’estimba contra aquest penyal i ja no pot anar més endavant. I pel que fa als papers d’en Bruno Clementi, tot el que vaig traient de les caixes només em pot fer profit a mi. Els meus descobriments no podrien modificar les dades que figuren en el panell de la cronologia que hi ha a l’entrada del museu. Que en Bruno Clementi no havia nascut a Coplenrauchen només ho pots dir tu, que havies tret Clementi del soterrani i que, en certa manera, n’eres la biògrafa autoritzada per na Felízia, a més de la marmessora de les seves últimes voluntats. Ets tu que has d’escriure una carta a l’ajuntament proposant una sèrie de modificacions de les dades que, amb lletres blanques sobre fons gris, apareixen a les grans planxes d’alumini ionitzat de l’accés a les sales Clementi del museu de Tarrella. Tu podries al·legar que unes investigacions posteriors més acurades (i definitives, perquè no s’espantin) t’han duit a rebutjar moltes dades que na Felízia, per les raons que siguin, va falsejar. I tot i que les comprovacions pertinents foren fetes en vida d’ella, per evitar-li disgustos i també per por que la personalitat de na Felízia no acabés malmetent els acords que havien fet possible d’adaptar el museu per poder-hi exhibir permanentment l’obra de Clementi, i per por que la dilació que se’n podria seguir no anorreés definitivament allò que ja s’havia aconseguit, havies optat per un silenci més que prudent, pietós.

          Tant com t’havia fet cavil·lar, ara que hi penso, que una família d’emigrants italians anés a instal·lar-se tan enfora del bull de la gran ciutat (al cul del món, recordo haver-te sentit dir) enfora de totes les oportunitats de prosperar. Per anar a parar a Coplenrauchen més valia que no s’haguessin mogut d’Itàlia, deies. Ara no recordo si em vas dir que hi havies estat o si no hi havies arribat a anar, a Coplenrauchen, però a les caixes de papers hi ha moltes notícies de Coplenrauchen com tu saps. M’imagino la gent d’allà, una població del tamany de Tarrella, que llegeix als diaris de Buenos Aires que un fill del poble ha dissenyat les vidrieres de l’estació del ferrocarril de l’estat; o que un ciutadà de Coplenrauchen és el director de Parcs i Jardins del municipi de la capital, o que un personatge nascut a Coplenrauchen és director general d’Educació i introdueix els treballs manuals als programes d’ensenyament de la República Argentina, o que un jove de Coplenrauchen estudia art a Europa entre 1911-1915 amb una beca del govern argentí i torna al seu país i triomfa i és respectat. Com no l’havien de fer Fill Il·lustre de la petita ciutat natal, tot d’una que tingueren noves d’ell, encara que no haguessin trobat ningú que l’hagués conegut, si el feien Fill Adoptiu dels llocs per on havia passat. Com volies que les escoles de formació professional del seu poble d’origen es poguessin permetre el luxe de no dur el seu nom. I quan va començar a escriure i a publicar amb èxit, com s’hauria pogut evitar que la biblioteca pública de Coplenrauchen es digués Bruno Clementi. No sé si el remei serà pitjor que la malaltia, perquè les mentides que han tingut cent anys per arrelar-se i per difondre’s són difícils d’erradicar, car m’imagino la reacció en bloc de tot el poble de Coplenrauchen. Recorda que van venir periodistes a entrevistar na Felízia; pensa que tu i jo hem sortit fotografiades a la premsa de Coplenrauchen i que fins i tot ens varen oferir subvencions per escriure la biografia i pels catàlegs i que ens van preparar sales per a muntar-li exposicions antològiques. Si ens decidim a dir la veritat, hem de pensar que les nostres revelacions poden tenir conseqüències desproporcionades, per contrast amb la poca importància objectiva que té l’haver nascut en un lloc o en un altre. Al capdavall, tothom neix a part o banda. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!