L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Tu a una lleona toca-li el seu lleonet, i veuràs què et passarà…

Basta que tanqui els ulls i que recordi el dia que el batlle em presentà a la Felízia en qualitat de funcionària de l’ajuntament de Tarrella: la funcionària que li assignaven per ocupar-se de tot el que fes referència a la donació (la primera notícia que m’arribava que em rellevaven dels arbitris, no t’ho perdis). Basta que recordi les primeres paraules que m’adreçà. Si tu recordes les últimes, a banda del secret que ens confià que no hi té res a veure, són les mateixes frases impregnades de la fanàtica devoció a Carotti que ens varen fer tremolar tant, com és natural, car ens sentíem responsables del benestar de na Felízia, volíem el seu bé personal i li potenciàvem la coqueteria i la cosmètica, el fitness i la feminitat. La volíem veure feliç i li emprovàvem tots els drapets com si vestíssim una Barbie, al marge d’admirar i agrair el seu gest poc freqüent, el seu idealisme i la seva generositat. No tens, tu també, com jo mateixa, la sensació d’haver jugat a nines amb mi, trescant boutiques amb la Felízia de remolc i emprovant-li ara un top ara un abric o unes vertiginoses sandàlies Farrutx sense retro amb les quals es podia haver romput una vegada més la crisma, en cas de trevelar? No hi ha cap secta que pugui aconseguir amb els seus adeptes, tret que els droguin i els castrin, aquella fascinada beatitud que va professar a Carotti sense defallir. El que volia dir-te sobre això va quedar dins el tinter Mirentxu, amb la resta de coses que han motivat aquest escrit, i és que ara penso que la ceguesa que li va permetre de no identificar el qui va atemptar contra la seva vida per a robar-li els seus diners, va tenir pietat d’ella. Ara la beneeixo Mirentxu a aquella ceguesa, perquè va aconseguir que la Felízia se’n pogués anar amb la certesa de tenir almenys un amic. És a dir: li va permetre el luxe de morir-se sense haver perdut per complet les esperances en el gènere humà. Què pagaries tu perquè et garantissin aquest privilegi? Tu saps què val no perdre les esperances? Saps què val que algú que pensi que es morirà pugui aferrar-se al Sermó de la Muntanya? T’ho dic Mirentxu perquè no vaig tenir res d’altre per aferrar-me quan vaig pensar que em moriria jo, i és a causa d’això que ja no me’n ric de les beates. Sort en tenen, de poder creure en el que creuen, i què pagaria jo, pobre de mi, de poder conservar, després de la meva recuperació, una fe tan confiada i tan incauta.

          Doncs encara la sento, repetint una vegada i una altra que si el seu amic Carotti, que l’havia d’acompanyar a l’aeroport, no hagués arribat quan només havien transcorregut dos o tres minuts d’ençà de l’atac, ella s’hauria morta. Recordes aquella expressió fascinada? I la dolcesa de la seva expressió, quan parlava d’ell, quan el recordava… Cada dues paraules va pronunciar el seu nom, cada dia que va passar a Tarrella el trucava. Quin candor, oi Mirentxu? Quantes contemplacions amb en Carotti, tan malfiada com era de tothom, i també finalment de nosaltres. Quanta suavitat amb en Carotti i quantes enrabiades amb nosaltres. Definitivament, val més caure en gràcia que ser graciós.

          Torno a reviure el neguit que ens havia fet patir la reconstrucció d’aquest atracament, i, especialment, revisc el malestar que ens donaven les visites, cada devers sis mesos, d’en Carotti i la oligofrènica de la seva dona (a desgrat que vinguessin per endur-se’n els  diners que na Felízia estalviava de l’exagerada pensió de 5000 dòlars que el govern argentí li passava en base a l’alt càrrec que havia ostentat Clementi. Al capdavall, aquests regals de na Felízia al llop disfressat de padrineta amb una pell de xai eren totalment voluntaris, encara que nosaltres els imaginéssim dipositats a la mateixa caixa forta on hi havia tots els altres botins que la fera aconseguia amb les urpes i els ullals en el decurs d’unes caceres diferents dins de la pregonesa del bosc). Torno a recuperar la manera amb què ens feia voltar el cap, a tu i a mi, aquell atracament a sang freda esdevingut mentre esperava en Carotti amb l’orella atenta al timbre, asseguda a la cadira on la van fermar, després d’emmordassar-la amb el foulard de seda que duia.

         Suposo que l’ansietat atribuí a Carotti la veu d’home que li deia ‘sóc jo’, a banda que la declaració ‘sóc jo’ no té pèrdua, sempre és verídica. Qui és capaç de demostrar que pugui ser mentida l’expressió ‘sóc jo’? Oi Mirentxu que sempre és exacta, franca, sincera, real, evident i tot el que li vulguis atribuir en aquest sentit? T’adones amb això que les pitjors mentides es diuen sense faltar a la veritat? I que consti que ara no estic parlant de mitges veritats, sinó de veritats incontestables, de constatacions imbatibles.

         En el benentès que era Carotti i atès que ja era l’hora que havien de trobar-se, va obrir la porta del seu apartament no tan sols ben confiada, sinó alleugerida perquè a la fi arribava. Hauria pogut tenir un accident, una avaria, mil coses que passen i que formen part de la normalitat. A més, si ja havia obert la porta de baix era en Carotti, perquè només ell, entre tots els seus coneguts, tenia clau de baix. En conseqüència, quan va sonar el timbre de l’apartament, qui havia de ser.

          Tu i jo sabem que era, efectivament, la clau d’en Carotti la que havia obert la porta de baix, només que no l’havia oberta ell en persona, sinó una representació seva, una ‘ambaixada’. El detall que el lladre anés directament al cinturó farcit amb un milió de dòlars en bitllets de banc, a na Felízia no la va inquietar mai. És veritat que també va escampar quatre papers i que va treure quatre calaixos buits i els va trabucar, com si busqués (com si no sabés on eren les coses de valor, vull dir: fent veure que cercava, que no sabia). Però nosaltres vèiem -i tu ho veies més que ningú perquè estaves familiaritzada amb l’estil del pillatge argentí- que no era un robatori casual; vèiem que les coses estaven molt ben organitzades. Na Felizía no havia tret tots els diners el mateix dia (en Carotti devia tenir por que el director del banc se li avancés) i seguia escrupolosament totes les instruccions que li va donar el seu amic durant mesos, abans del viatge. Pobra Felízia: ens subministrava les proves sense adonar-se que no les podíem admetre amb la generosa credibilitat amb què les admetia ella perquè ens mancava el principal sentiment, la fe en un sant que fes tants de miracles. Així, durant tres mesos, na Felízia anava cada dia al banc a retirar una part dels fons que hi tenia dipositats, a l’hora exacta que en Carotti li deia que ho havia de fer. Tu no te l’imagines, a aquell falcó, darrera totes les cantonades de les setze cuadras que moltes vegades aquella pobra anciana havia de travessar per fer els reintegraments en oficines distintes? Jo veig aquells mateixos ulls que el dia de la inauguració del museu em glaçaren la sang (encara els veig Mirentxu: fins i tot a la sanefa entelada de baf de les rajoles del bany de casa meva cada dia quan m’estic dutxant): uns ulls amb una coberta glacé com les castanyes que na Felízia ens servia dins aquell plat d’alpaca que tot d’una que ens posàvem a remenar papers ella ens plantava davant dels nassos. Suposo que es tractava de cataractes. Quan el vaig conèixer, en Carotti ja devia tenir una setantena d’anys.

         Venint del banc, na Felízia amagava els feixos de dòlars allà on en Carotti li deia que els havia d’amagar: dins el congelador d’un frigorífic sòlid i massís, un vot de confiança patriòtica en la reputada línia blanca argentina. Així és que quan ens deia que només Carotti coneixia els seus secrets, partia del càlcul erroni que per a nosaltres dues el seu amic era tan lluny de tota sospita com hi estava d’ella. Encara érem enfora del dia en què ens prohibí que esmentéssim en Carotti. Suposo que tenia por de creure’ns, perquè ja feia estona que ella no podia creure en ningú més i no es devia voler morir incrèdula. Viure és callar, bàsicament; tu també ho saps Mirentxu, què hi podríem afegir. I en aquest cas sí que n’era, tant com ens vàrem exposar que ens posessin la mà a sobre! Però no ens n’entemem fins que no hem xerrat massa. Em vaig arribar a sentir tan amenaçada que suposo que sense adonar-me’n de la magtitud del que m’estava succeïnt vaig desenvolupar un sentiment de rebuig vers els meus propis fills per apartar-los dels perills que em setjaven a mi. Moltes vegades s’esdevé que un ideal en principi noble s’ha d’establir fent servir mètodes poc ortodoxes, i na Felízia va demostrar que no tenia escrúpols per relacionar-se amb cacics i mafiosos, quan va creure que d’aquesta manera podria tirar endavant el llegat d’en Bruno. Era una estratègia i prou. Això és el que ens separava. Jo no puc adoptar cap estratègia que desvirtuï el sentit d’allò que vull que se salvi; si no, l’únic que salvem és la pell, i per què volem salvar-la. Ara bé: jo no podia exposar la pell dels meus infants i vaig començar a tenir por que la vanitat d’en Barraxet, l’especulació immobiliària d’en Rodríguez Bisbal, la criminalitat d’en Carotti, el caciquisme de Tarrella, els militars d’Espanya o els capellans de Roma no confluïssin en la defensa dels ideals de na Felízia i m’enxampessin estintolada en la llibertat d’expressió que m’acabava d’autoadjudicar, i al final del safari tots aquells xacals, que ja haurien advertit la meva implacable determinació d’ensenyar les seves vergonyes,  potser que acabessin esquarterant els meus fills perquè una tragèdia més immediata i més concreta distragués la meva atenció i m’impedís de reeixir en allò que els acusava. Però el cas és Mirentxu que va arribar un moment que jo ja no podia callar, i per això la solució (dramàtica, no t’ho nego: però tot era molt gros aleshores, recorda-ho) fou apartar-me d’allò que m’era més propi i que havia donat sentit a la meva existència. “Creont no té dret a fer-me lluny dels meus” havia clamat Antígona; mentre que jo, deliberadament, em feia enfora d’ells perquè mai no els poguessin arribar els esquitxos del que jo destapava. La justícia salomònica és aquesta dissociació, aquest deseiximent.

         Ara bé: tu, a una lleona, toca-li el seu lleonet i veuràs què et passarà. No dubtis que quan em vaig fer enfora d’ella en el fons era perquè tenia por que no se m’escapessin les urpades reprimides que la bona educació i la urbanitat fins llavors m’havien fet ometre. De tot aquell negoci l’únic que me n’ha quedat són aquestes quatre paraules malgirbades que ara tens davant els ulls. És mal de dir que objectivament això sigui un benefici, però si m’han aconduït cap a tu no els puc comptabilitzar amb totes les altres pèrdues. El cas és que en l’època en què vaig estar sotmesa a l’influx de la personalitat de na Felízia, tots els meus records, tots els meus sentiments, tots els vincles que tenia amb els altres, varen començar a fragmentar-se i a enterbolir-se d’una manera que els feia semblar incoherents i absurds, només que ara ja he entès que a la vida de tothom hi ha absurditats i incoherències que així mateix formen part de la bellesa i del misteri de tot plegat. Són coses tan torbadores que en general tothom sol mantenir-les en secret, per això no sempre sabem que existeixen i que ens agrumollen i que ens amalgamen.  

          Dues hores després que l’haguessin massacrada sortia el seu vol amb destinació Madrid; i els néts de l’Evangelina, que havien interromput el viatge de bodes per anar a acomiadar la vella tia del pare d’ell (suposo que a tu també t’ho explicaren) ja començaven a estar inquiets a la cafeteria de l’aeroport, i més quan sentiren els megàfons que comminaven la tia Felízia a dirigir-se urgentment a la porta d’embarc. Esperaren fins que el vol va sortir sense ella, i tot d’una, sense dir-se cap paraula, varen córrer al pàrking i es varen dirigir al tanatori més avinent i visitaren dos tanatoris més. Però després d’haver alçat dues dotzenes de llençols i d’haver vist tota mena de coses, varen recórrer tots els hospitals de Buenos Aires, fins que una recepcionista els informà que, efectivament, feia devers tres hores que havien ingressat la seva tia, encara que l’alegria d’haver-la trobada viva no els havia de durar gaire, atès que en Carotti els barrà el pas i no la varen poder veure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!