L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

La segona vegada que va venir…

                                                   2

De la segona vegada que na Felízia va venir a Tarrella, la de quan va irrompre a la vida de tothom d’una manera abrupta i triomfal amb els contenidors precintats que custodiaven l’obra pictòrica d’en Clementi, els llibres, els papers i els mobles del seu ranxo, sí que me’n recordo bé Mirentxu. A això tu ja ho devies tenir clar, encara que el moment de parlar-te’n amb detall no arribi fins ara. Tanmateix, jo no li vaig veure els hematomes ni la tumefacció, no li vaig veure la mandíbula desencaixada ni l’ull botit i no li vaig veure el nas empès cap a una banda, uns accidents gairebé esborrats quan la vaig poder mirar de prop, el dia que destapaven. Aquests traumatismes (i els que s’hi anaren afegint: recorda que el temps que visqué a Tarrella sempre va anar nafrada) encara accentuaven el seu aire distès, la seva naturalitat una mica desemparada, d’adolescent. Vaig imaginar que en els seus dies de plenitud potser que na Felízia hagués semblat una marquesa altiva, però en els temps de la teòrica decrepitud en què la vam tractar, no semblava desvalguda com una vella, sinó, finalment, desvalguda com una noia. Oi Mirentxu? Veure na Felízia amb les sabates girades de peu no feia pensar en una anciana abandonada que ni se n’adonava perquè ja no hi veia gaire: més aviat feia pensar en la insolència d’una adolescent provocadora i malcriada que volia exasperar la professora de piano i que amb els seus capricis irritava tots els que tenien cura d’ella. Va tornar tal com havia estat a la estancia amb les mucamas mulates; va tornar com a la pampa. N’Andolin ja m’havia explicat que, a ell també, més que una vella decrèpita que havia estat víctima d’un atracament per diners –i ja que hi eren, matar-la, i així mai no podria lligar caps: no fos cas que travessés el seu cervell, d’una manera resolta i explícita, el pensament que els autors d’aquell crim no podien ser d’altres que els únics amics als quals havia confiat els detalls del trasllat-; a ell també, deia n’Andolin, el pensament de la vellesa de la Felízia se li presentava, més que com una cataplasma feta amb l’estovada de la senectud, ans com incompetència i malaptesa, i, a més a més, una mena d’imperícia similar a la que mostren els adolescents travats i les estantisses senyoretes de casa bona que no han fet feina mai i que no se’n sortirien havent d’estrellar un ou sense cremar-se dins una paella al foc, ni farien una ‘o’ amb un tassó. Al marge d’això, na Felízia, en la seva primera aparició estel·lar davant del públic de Tarrella, semblava el soldat heroic que per poder llençar una granada ha hagut de travessar un camp de mines i finalment el seu cos cau estès damunt la terra on ara hi ha clavada la seva baioneta amb el casc posat, allà mateix on l’acaben d’enterrar. Però primer la vam veure d’enfora, aquell matí guspirejant d’una llum estel·lada i tangible com el sucre vessat per damunt les tovalles de l’esmorzar: el matí en què va desprecintar enmig de la plaça, davant tothom, el contàiner on hi havia el tresor que ens havia portat.

         En principi aquell tresor no ens pertanyia, car no l’havíem cercat i els tresors només pertanyen a aquells que hi creuen amb fanatisme i han dibuixat mil vegades els mapes de la seva presumpta ubicació i han noliejat els vaixells amb les bodegues estibades de provisions on viatgen els expedicionaris amb els seus equips. No hi pot haver tresors Mirentxu si primer no hi ha recerca i no hi ha risc –tu i jo ho sabem ben cert-, ni si no hi ha excavacions ni lladres emboscats en els ramatges ni guies muts ni serps verinoses que puguin iniciar una carícia mortal saltant com una pinzellada des d’una branca. Si no hi ha hagut perill tampoc no hi ha tresor; i per immens que pugui ser el profit que en surti, hom no pot parlar ni de tresor ni de botí, sinó de propina, de donatiu, d’obsequi o de gratificació. Però d’alguna manera que no puc traslladar-te car no me la sé explicar ni a mi mateixa, el bull de la població i l’espaterrament general que va causar na Felízia eren els que hom imagina que només gaudeixen els que troben tresors que han estat amagats una mala fi d’anys, o també els que se n’enduen un bon pessic en una rifa: era més que un regal i més que una donació, més que un acte de justícia i més que una restitució, i arribava d’Amèrica com totes les fortunes i totes les exageracions, després d’un seguit de peripècies que semblaven tretes d’una pel·lícula de bucaners. No l’oblidarem mai per molt que plogui els tarrellencs Mirentxu a aquell dia que na Felízia ens va tenir durant hores enmig de la plaça com embruixats. 

          Sé que hi eres, Mirentxu, però encara no ens podíem reconèixer, car no es pot saber mai si entre la gernació que ens enrevolta hi ha la persona capaç de passar-nos les mans per sota les plantes dels peus per tal d’alleugerir el pes mort que les nostres fatigades ales amb prou feines podrien aixecar d’enterra; no podem adonar-nos-en mai de la presència ‘in situ’ dels que ens podrien impulsar per damunt de la brutícia, per damunt de la misèria i per damunt de la soledat; no podem saber mai si els que podrien convertir la nostra vida en alguna cosa realment valuosa es troben entre nosaltres. En aquells moments jo només veia el que podia veure qualsevol: veia que una potentíssima grua introduïa dues pales de ferro per davall dels baixos d’un dels contenidors que la companyia de transports que els dugué de Buenos Aires havia custodiat durant setmanes (fins que na Felízia fou donada d’alta de l’hospital) i que amb l’espipellada d’una mordala colossal l’alçava com si fos una busca i finalment el posava enmig de la plaça com un calze consagrat que després d’elevar-se torna a dipositar-se damunt l’altar: enmig de la plaça on els nostres corets executaven amb virtuosisme, cadascú amb el seu propi instrument, la partitura d’un tedèum que sortia brodat. Però, encara que hi fossis Mirentxu, com hauria pogut sentir el teu timbal? No ens coneixíem i no podia distingir la teva presència, les persones som molt maldestres per captar a primera vista els qui podrien embolcallar-nos de seda amb un sol parpelleig. I encara que fos possible que l’olfacte o la mirada ens encaminessin en la direcció correcta, tota una sèrie d’obstacles impedirien que hi poguéssim arribar. Les relacions humanes no són tan espontànies com suposem, els nostres desplaçaments són restringits. És ben cert que tu i jo, o na Felízia i jo, ens vam trobar per atzar; però hi ha moltes d’altres persones amb les quals també hi podríem compartir la tovallola de la dutxa si poguéssim trencar el vidre esmerilat de la porta del seu bany, un vidre que generalment no es trenca i aparta els nostres ulls de la talla dels pantys, de la seda del fil de netejar les dents, del desinfectant de les lentilles, de la marca dels pijames i de les pomades que reblaneixen les durícies de la pell; per això es fa tan difícil calcular l’abast de l’adhesió a la nostra vida d’una persona que no sap que tenim (o que no sabem que té), just davall el dit petit d’un peu –al costat del galindó-, una piga o un altre senyal. I n’hi ha d’altres (i ara em ve al cap en Blai) que encara que hagin tingut la confiança de treure’s una pròtesi dental davant dels nostres ulls, no ens en podem arribar a desfer per por que no s’imaginin que no hem pogut suportar la imatge d’un queixal postís que entra i surt de damunt la geniva com una peça de recanvi. És perquè no pugui pensar una bestiesa com aquesta que no em puc desempallegar d’en Blai. S’equivocaria, i no suporto que la gent pateixi a causa d’un error; el patiment ha de ser autèntic, no en mancaria d’altra. En síntesi, no em puc barallar amb en Blai. Si fos més intel·ligent, potser m’hi barallaria: però si fos més intel·ligent potser no caldria prendre aquesta mesura, és el lluç que es mossega la cua. Ja ho veus: són les rucades d’en Blai el que em fa tenir la consciència tranquil·la i em permet de viure en pau, són les seves percepcions errònies el que fa que no m’hi pugui barallar. Ell creu (equivocadament) que sóc una persona important. No sé d’on pot haver tret aquesta idea, però no em sorprendria gens que fos perquè em vaig casar amb un advocat (per què em presenta sempre com l’exdona d’en Rodríguez Bisbal, si no?). No sé si mantenir el contacte amb algú que et valora en base a un error pot reforçar la dignitat de ningú, però suprimir aquest contacte calculo que em llençaria a territoris abismals o a llargues travessies per un desert d’on potser ja no en tornaria mai.   

         Quan el batlle em va presentar a la senyora Felízia Clementi –ara ja no recordo si amb el meu nom o simplement com la persona que s’havia d’ocupar dels seus afers en nom de l’ajuntament- tot d’una em va arribar, esclatant com una pluja d’estels en una nit d’estiu, l’espurneig de la seva pirotècnia. El natural de na Felízia era lluminós, però sobretot esclatant; era més una guspira que una espelma. La llum de na Felízia era més inconstant que la de les espelmes que han sostingut obstinades i monòtones rotllanes de claror en els angles més foscos d’incomptables capelles durant segles, tremoloses espelmes que de tant en tant, a intervals irregulars, crepiten amb uns tímids espetecs deguts a alguna impuresa de la cera que no basten ni per trastocar els sudaris de les ànimes. No. El centelleig de na Felízia deixava les ombres dels fantasmes totes esparracades, almenys fins que se li acabava la munició. I quan en aquell primer encontre la pólvora es gastà, tot d’una li vaig veure la pell envermellida com si l’haguessin escorxada: com si un coet dels que amollava li hagués espellifat la cara. No tenia cap arruga, era com un nadó. Però no te la podies mirar gaire, recorda que quan  algú observava amb massa atenció el misteri de la seva joventut ella detonava una nova càrrega de pólvora virolada i no hi havia manera de treure’n conclusions definitives. Sempre recordaré l’esplendor amb què em va rebre el primer cop, aquella eufòria i aquella energia; era per consumir la metxa amb una sola traca, encara que aquella traca no fos la d’acabar la festa sinó la que acompanya el cercavila per iniciar-la, la que anuncia alegries i disbauxes. Sort que tu i jo érem fortes Mirentxu, perquè si no, na Felízia hauria acabat amb nosaltres poc després de la seva arribada. És ben cert que aquella expansió de vitalitat de tot d’una no semblava una malaltia sinó un anunci de productes energètics o un fenomen paranormal (ja sé que les malalties de l’ànima són misterioses i poden projectar una idea estranya als coneixements generals sobre patologia). Però la gent del poble, quan ja la tenien més tractada, més tost se la miraven com si hagués fet un pacte amb el dimoni, tan jove la veien. Pensa que en Barraxet ja havia escampat que tenia més de 90 anys. I els primers dies les dues llunes blavenques de sota els ulls que eren l’únic rastre visible de l’atracament, lluny de fer-la més vella, la feien aparèixer més forta: gairebé invencible. Perquè, qui és que hauria sobreviscut a l’atac d’un criminal expert, o com a mínim, qui podria haver salvat els ulls, després d’un assalt de boxa a nivell professional? Recorda que per robar-li les arracades aquell psicòpata no es va molestar a obrir-ne el tancador i que li va arrencar dos anells que havia duit quan era jove (tu saps que els verbs ‘arrencar’ o ‘arrabassar’ en aquest cas no poden ser titllats d’exageracions, car els anells ja li anaven petits i se’ls havia hagut de passar a primera hora del matí, quan els dits són més prims, i així i tot ho havia hagut de fer amb les mans ensabonades). Just de pensar-ho Mirentxu el meu pèl s’arreveixina i els meus ulls em fan estels. Qui és que pot tornar a obrir els ulls després de la descàrrega formidable d’un esplet de cops de puny, i qui pot seguir respirant amb l’os del nas trencat i emmordassada. Quan el batlle ens presentà només devia fer dues o tres setmanes que havia sortit de l’hospital on va estar ingressada tan greu com tu ja saps, i tot d’una m’havia explicat l’atracament i jo ja ho vaig veure massa cinematogràfic, massa travat i previsible, i vaig intuir que el qui hagués d’explicar aquella història que na Felízia esbombava amb tots els tics d’un colobrot colombià no guanyaria un duro, i m’aconhortà que el mestre Barraxet tingués la vida resolta: perquè ell, en el supòsit que sortís vencedor del seu combat particular amb la mandra soporífera que el paralitzava, es limitaria a transcriure literalment allò que la senyora hagués dit com si fos un dogma. En Melcion no qüestionava mai la suposada autoritat de ningú i així no es cercava mals rotllos (no era com nosaltres Mirentxu que sempre ens l’estem buscant) i tampoc no tenia criteri per escatir si el material que manejava era fiable, tot i que ell no en feia un drama com nosaltres. M’hauria agradat observar les reaccions d’en Barraxet pel forat del pany, quan ella li parlava d’en Carotti; només que sabent la gran amistat que varen fer ell i en Carotti més endavant (encara veig aquell contuberni conxorxat contra tot el poble de Tarrella, el dia que la reforma del museu es va inaugurar) no cal ser una lluminària per imaginar que eren adhesions entusiastes al seu futur aliat i amic. D’altra banda, jo no hi tinc res a objectar que la gent s’associï amb criminals sense adonar-se’n, mentre no em dictin lliçons de perspicàcia o de moralitat.

         Quan a la conversa va sortir en Carotti, amb aquell atrezzo de sant baró amb què na Felízia l’idolatrava, vaig poder entendre moltes històries escrites de gent que no té el costum d’escriure llibres i no en sap (com és el meu cas) però per alguna raó que se’ns escapa (lleialtat a algú que aconsegueix arrabassar-te, en una hora que cal que tingui molt prestigi -la de la mort reuneix tots els requisits- el jurament irreemplaçable de continuar tu, per exemple) accepten el repte de dir el que hagi de ser dit sense galindaines ornamentals, amb una mena de verisme obsessiu i pietós, essencial i auster. La sospita que en Carotti podia ser un criminal em va fer sentir profundament concernida, però tot d’una em vaig témer amb horror que si no trobava ràpidament una manera d’expressar i de difondre aquella història, la devastació guanyaria terreny i aviat aquell redol nostre només seria apte per practicar-hi la injustícia i el bandidatge. Suposo que és aquí que hi ha alguna cosa sagrada en l’expressió dels pensaments i dels sentiments, al marge que el sentit d’allò que na Felízia provava de transmetre’m era contraposat al meu deure de destapar aquell canalla, si volia impedir que tornés a fer mal.  

         Sé que en Barraxet n’hauria pogut treure més profit que no jo de tot aquell material, atès que tenia més ofici: i més temps, des que s’havia jubilat; però ell tan sols no va intuir el que passava. Jo li hauria pogut fer els aclariments que precisés, però potser no m’hauria cregut, i ja pots veure el risc que corria no sent creguda, en aquest cas: en Barraxet n’hauria advertit en Carotti, i a partir d’aquell instant la meva vida i la vida dels meus fills s’hauria vist exposada a un perill molt real i molt físic. A més que en Barraxet no n’hauria pogut dir ni un borrall de l’emoció que havia fet tremolar les meves mans inexpertes quan anotava clandestinament en un paperet qualsevol les dades que jo creia més significatives de totes les que na Felízia em subministrava. A banda d’en Barraxet, sé que un escriptor qualsevol se’n faria un llepadits del lligam de na Felízia amb en Carotti, només que l’emmotllaria dins la mateixa llauna amb què enfornés totes les altres pastes seves, i a mi no em faria gens de gràcia, i suposo que a tu tampoc, que encabissin na Felízia dins unes mides com la talla 40 que hi ha a totes les botigues, posem per cas; na Felízia, que hauria pogut estimular la creativitat d’un gran dissenyador d’alta costura que ja no volgués tenir cap altre model i que ja no volgués vestir cap altra dona més que ella, es mereixia una mirada més selectiva i un tracte més diferenciat. Tu ja saps de què parlo Mirentxu perquè el teu cap (en aquell temps tan enfora del meu) feia els mateixos tombs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!