L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Final del capítol I…

No em sorprendria Mirentxu que haguessis oblidat el dia que tu i jo vàrem entrar en una sala de reposicions cinematogràfiques (els programes dobles i triples i les maratons davant de la pantalla, a casa meva pràcticament és l’únic que continua igual) i vàrem tornar a veure Camila de la María Luisa Bemberg. Seria demanar-te massa que també recordessis que la segona era Picado fino de l’Esteban Sapir. Ja sé que tu ho trobaves tot normal a Buenos Aires, i la veritat és que jo no volia donar la nota de barquerola de Tarrella que ha viatjat poc, i feia orelles de cònsol a tot i cara de pòquer com que veure ploure. Però al pas de vianants on ens aplegàrem tots els que sortíem del cine jo vaig flipar sobrassades de la poltrú quan vaig veure aquelles xerrades que feien entre ells gent que no es coneixia de res, i més encara quan ens començaren a moure conversa a nosaltres dues. Vaig trobar mel que aquella dona amb pinta d’abuela de la plaça de Mayo, on havíem desfilat el dematí, em digués: ‘Víste lo que le hizo…’  Haver desfilat tu i jo a la plaça de Mayo aquell mateix dia tampoc no pot tenir per aferrar-te: l’únic que t’indica és que era dijous, i sense desfilar amb les madres tu no hi vares passar cap dijous a Buenos Aires. Perquè la teva memòria pugui trobar la fita potser que et sigui de més utilitat que esmenti que aquest viatge fou el d’anar al Centro Balear de Buenos Aires i al de La Plata per veure si podríem reunir tota la col·lecció completa de la revista El Balear. Saps de què t’estic parlant, ara? Doncs això (ai, ara m’ha passat pel cap aquell caos, aquell penjament que duien… Tu i jo, com sempre, vàrem acabar fent dissabte i escorrent la fregona amb aigua i lleixiu, per variar). Sort que el semàfor es va posar en verd i aquella tropa del cine fou engolida per la llarga autopista d’un dels passos de vianants de Buenos Aires, que no s’acaben mai. La gent que no hi ha estada difícilment s’afigura que només travessant un carrer per la part ampla ja s’estalvia el jogging. 

          A mi els argentins em cauen bé (si no són fills de puta, perquè hi ha de tot) i la irrupció dels Clementi a la meva vida no ha fet més que reforçar l’empatia i el fanatisme devot que m’inspiren; però encara no puc entendre la tirada que tenen, avui en dia i tot, als discursos. Per què fan tants discursos, per què fan tants homenatges els argentins. Sembla que només valorin la persona pel discurs que en podran treure, i com que els discursos dels argentins d’aquells temps eren tan retòrics i grandiloqüents, donaven per descomptat que els seus destinataris també ho havien de ser, així és que és ben fàcil deduir que al final devien acabar excloent els qui, com en Bruno nostre, defugien les pompes i la xerrameca. Mentre les tertúlies dels bohemis, a l’interior nebulós de les fondes, produïen els xiu-xius que alimentaven els diaris de Buenos Aires i de La Plata i justificaven els sous de dotzenes d’escrivents i de pixatinters i els discursos i les dietes d’alguns parlamentaris, en Bruno cercava la manera de fer xerrar un bocí de fusta, perquè s’adonà que la gent de Tarrella no entenia les paraules, almenys les que s’articulaven en la llengua d’ell. I estones perdudes movia conversa a un tió com els que cremaven a la foganya per veure què seria capaç de dir-li que li fos entenent, mentre s’escalfava devora aquella gent senzilla i elegant que l’havia rebut tan bé, encara que tampoc no l’entengués. I com que ell ja sabia que els pobres només podem parlar a través dels fets, i ja sabia que no podem anar al casino amb els senyors, a discutir del progrés i de l’electricitat, aquelles llargues vetllades al molí en Bruno no parava d’interrogar (amb l’ajut de diversos instruments de tortura com el cisell i el ribot) incomptables bocins d’ullastre sorpresos en el fons del llenyer en actitud sospitosa; i entre burballes i serradures, aconseguia de fer-los confessar que, a desgrat de la seva fingida aparença inanimada de tronc per posar al foc, la pretesa fusta amagava l’ànima d’una Colombina llargament adormida que només un gran artista seria capaç de desvetllar; o bé el que amagava, potser, era el mateix Arlequí que més endavant, quan totes les figures varen estan acabades, també agitava els rombes del seu vestit davant dels ulls astorats de la molinera, el pastor, el roter i el porqueret que miraven embadalits el teatre de titelles que havia fet el senyoret.

          Abans de la primera funció, la madona li havia ajudat a vestir aquelles calaveres amb la cara pintada: perquè no fessin por. Els féu l’abillament amb els escapolons d’una roba que ella tenia. D’un cànyom vell de matancera, tot ple de forats (ja no servia, però no el volia tirar) n’havia tret tres gonelletes, i havia fet gipons amb la seda d’una bata vella del senyor de la possessió, i un sarró de burell. De davall les solapes d’un gec que el senyor de les terres li va dir que no el volia i que se’n desfés, en va treure caperutxes, i del doblec d’uns enagos en va fer un mocador perquè la tereseta se’n pogués dur el bolic a l’esquena, quan el guió requeria que viatgés. I va calçar aquells personatges amb les pells adobades del seu home, amb sal de calatraví, de dos conills que havien fet amb ceba pel senyoret: per mostrar-li com es feia el conill amb ceba mallorquí. Tot ho volia saber el senyoret! Ai senyoret senyoret… Com se coneix que vostè no és d’aquí! La madona va dur molt interès que aquelles teresetes poguessin tenir els peus ben calents, i el senyoret li ho va ben agrair, perquè els va regalar el teatre i les titelles, i ell mateix, que sabia cosir més que cap dona (ai, voldria l’haguéssiu vist, cama de sastre, bones puntades per fer-me un vestit també a mi…) li va cosir el vestit més bo i més elegant, un vestit amb rossegall per anar a balls de nit de senyors, que ella mai va tenir. No l’havia hagut de menester, per què l’havia de tenir. 

         La donzella acubada que el senyoret Bruno feia reviscolar estirant uns fils que li passaven entre els dits de la mà dreta, i el pierrot que feia ballar tesant els fils de la mà esquerra, aviat varen tenir companyia, i els dits d’aquell infatigable amic artista així mateix aviat també en varen tenir, de companyia: els camperols tot d’una varen saber manejar el manyoc de fils que governaven els moviments de les titelles, alhora que aprenien de fer-los dir el que volien que fos dit, sempre amb la veu impostada: amb la mateixa veu de màscara que només feien servir pel carnaval disfressats perquè no els coneguessin. I d’aquesta manera va tenir els camperols ben distrets i des de l’angle gairebé invisible on la discreció d’en Bruno el sabia fer desaparèixer, amb el bloc de dibuix sobre els genolls, el nostre amic prenia les inoblidables notes que hem trobat de totes aquelles boques que l’alegria de l’espectacle de titelles il·luminava per fer arribar fins a nosaltres una certesa de la seva existència i un fulgor dels seus ulls que dificilment les paraules haurien sabut fer centellejar. Això és el que es van perdre els altres becaris, els que arreglaven el món per les tavernes, tanmateix per acabar abatuts pels seus propis excessos verbals. Les paraules surten amb aire calent i fan pujar la temperatura va escriure en Josep Pla. Allà on hi ha un excés de paraules l’aire sempre està enxubat i fa pudor de covament i de floridura. En Bruno Clementi trobava la tramuntana més sanitosa. No és estrany que molts d’aquells argentins garlaires acabessin enverinats, alenant aquelles atmosferes tan carregades. Almenys, és la impressió que jo tenia quan vaig haver de llegir molts de papers d’ells per enquadrar aquell Bruno luxosament instal·lat, com bé vares observar tu, en la solitud dels mags. No deixa de ser curiós, en aquest context, que també siguin argentins els qui més m’han fet estimar les paraules, si són exactes. Ara em torna venir a la memòria Güiraldes (l’amic d’en Pere-Andreu), autor de Don Segundo Sombra, aquesta novel·la d’una força invencible basada precisament en la contenció verbal; i penso en l’austera desolació de l’Informe Sábato i en la dolorosa veritat que proclama: quan una camisa de quadres o unes sabates ens són descrites, és perquè, si no, els cossos dels que havien sortit de casa seva vestits o calçats amb aquella indumentària no podrien  identificar-se.

         Com que abans d’instal·lar-se a la fonda de Cal Mico s’havia passejat per tot el poble amb la maleta que contenia el voluminós àlbum de 105 fulls i exagerades dimensions, a Tarrella l’havien pres per l’argenter (dispensa que massa vegades escrigui coses que evidentment tu ja saps; ho faig per situar-me i situar-te, per a no perdre el fil del meu propi relat, que és un altre: el que transcorria en paral·lel a la reconstrucció de l’afer que ens havia aplegat). Ja tenim ben compostes totes les peces del puzzle que na Felízia ens va fer a mans en una confusa barreja; però sabem que les fites que estan posades, tot i que són versemblants, amaguen una veritat més complexa, que la primera vegada que tu vares posar ordre, pietosament no vares suggerir. A més que na Felízia no tan sols s’oposava a revelar-la: la mantenia oculta amb totes les seves forces, i si en sorgia per casualitat algun indici, algun testimoni, ella obstinadament el desmentia. Quants testimonis degué sabotejar, quantes proves degué destruir?

          Ja pots veure que t’escric amb un entusiasme febril (ho deus haver advertit fa estona) en part perquè les ànsies que tinc de fer-te a mans el manuscrit no podran ser apaivagades si aquest manuscrit no existeix. I és en el paroxisme d’aquesta febre que el mal d’esquena, quan ja és ineludible, em xafa la guitarra. Ja fa dos cops que no en tinc prou amb estirar-me en el futó al costat d’en Gori per veure una pel·lícula (ahir tocava Moulin Rouge i et prometo que vaig envejar la flexibilitat d’aquelles poules ballant el can-can amb uns enagos que quan la cama estava enlaire pareixien clavells súbitament florits. Quina enveja momentània Mirentxu! Em ve a socórrer el pensament que els clavells es badaven fugaçment per a tot d’una marcir-se, i que res, ni lleig ni bell, no és etern). I encara que no sóc hipocondríaca he començat a pensar que potser no és tot culpa de l’escriptori del marit fugitiu i que hores d’ara ja dec estar malalta de debò. Crec que és una altra invasió de na Felízia, aquesta angúnia que m’ha agafat que se m’acaba el temps, com és ben natural. No bastaríem a quedar per llavor, i encara menys, per fer nosa als nostres fills.

(FINAL DEL CAPÍTOL  I)

Demà començarem el capítol II, si Déu ho vol i Maria. La novel·la en té IV. Això sí, no són tan llargs. Aquest primer ha tingut 147 pàgines)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!