L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Ahir vespre, na Blanca, la muntanya sagrada, no duia altra ideeta que la d’empènyer el Molí…

De mica en mica, a mesura que m’anava impregnant de les idees d’en Bruno, vaig deixar de percebre les feines manuals com una humiliació, i abans d’acabar de llegir tots els papers de la primera caixa vaig despatxar na Carmela. Em sap greu per si tornes Mirentxu, sé que li havies pres afecte. Tanmateix, si tornes, potser no trobaràs a faltar na Carmela perquè les coses que tenim a casa ja no la necessiten, vull dir que ja no hi ha res per fer bonic, tot el que tenim s’integra en les nostres activitats o desapareix. Sota el rellotge de paret hi ha la mateixa taula del menjador, però sobraven cadires i en vaig retirar. He llevat moltes coses que no sé per què hi havien estat sempre: potser perquè ningú no havia qüestionat la seva permanència aquí i havien acabat exercint uns drets històrics per seguir fent el dròpol indefinidament. Hi havia coses massa ben instal·lades, massa fora de discussió, la insolència de les quals em sotmetia de forma permanent a una obscena exhibició de la pols que atrapaven, de la ronya que s’hi arribava a acumular. Per a l’únic que servien era per mantenir la plaça de na Carmela, però no pateixis perquè n’ha trobada una altra, jo mateixa me’n vaig ocupar. Ara les coses són diferents: fins i tot, les mateixes coses que ja hi havia abans. Ara el que hi ha és perquè jo vull que hi sigui, aquest és el sentit que  tenen els objectes que he conservat, els governa la seva utilitat o els acull la meva hospitalitat i gaudeixen de les expectatives que generen els objectes nous i les relacions que encara no estan cremades, estan agrupats d’una altra manera, expressen conceptes de més complexitat a vegades sorgits de l’abisme en demanda d’una il·luminació que els faci visibles, encara que només sigui un moment, i que em permeten de mantenir l’equilibri entre la forma i el contigut, l’harmonia perfecta: l’obsessió d’en Bruno, oi Mirentxu? Per primera vegada les coses que m’envolten són objectes propis, i no maneres més o menys enginyoses de combatre l’horror vacui; la inèrcia que els havia anat acumulant i que diluïa el seu autèntic esplendor no els havia sabut ni trobar el seu lloc, i representaven mecànicament i resignada el paper que una dona de fer feines els assignava amb el criteri de la comoditat amb què hi lliscava la baieta. De tant en tant fixo la mirada en un objecte que ja hi hagués en els temps d’en Rodríguez Bisbal i que de sobte em dóna determinades vibracions noves, un objecte acostumat de vegades em crida l’atenció per alguna característica mai no advertida, i em poso a  reconsiderar la seva relació amb mi, me’l replantejo tal com em vaig replantejar la relació amb l’ex, el reubico dins la meva nova visió del món, en un lloc diferent, o bé acaba embalat a les golfes. Però si passa la prova Mirentxu, si finalment me’l torno a quedar, se m’apareix com revitalitzat, s’incorpora al meu ritme, suma la seva inèrcia a les meves energies i és arrossegat amb mi (i amb els meus horts i amb els meus morts) a la dansa centrípeta de la bolla del món sobre el seu eix i a l’aventura centrífuga que ens llença junts a l’infinit (sense necessitat d’haver-lo d’incinerar: a vegades em pregunto com s’ho feia en Bruno per integrar una escultura de bronze o similar, una cosa que no es pogués convertir en cendra, a les seves ceràmiques memorials). Aquest formar part d’un ordre tan estructurat és el que m’ha fet recuperar la confiança en mi mateixa. És així com he creat un corrent revitalitzador i una harmonia amb el que m’envolta que no havia intuït que es podia generar (l’únic que no encaixa enlloc és l’escriptori des d’on t’escric els vespres) i és així com he trobat una infinita sensació de pau i com he recuperat la salut i el benestar. I justament és aquest nou ordre el que m’ha fet entendre que en Barraxet, dins el seu caos, havia de ser un home amargat. 

           Fent un cop d’ull al rigorós text preliminar amb què introdueixes el segon catàleg que va editar l’ajuntament de Tarrella, una primera aproximació seriosa a la trajectòria de l’artista (en un estil modern allunyat de les proses florides, retòriques i edulcorades que havien circulat cinquanta anys en els cercles restringits on els adreçava el rancor o  la desesperació de na Felízia) l’estudi definitiu, el que havia de fer quedar bé la nostra ciutat  després de les incomptables equivocacions comeses, repetides i commemorades any rera any, el brillant catàleg amb què celebràrem l’estrena de l’ampliació del mateix museu municipal que en Bruno havia fundat quan va estar aquí i que ara acollia la seva obra amb una abraçada com un somni, he recordat que ell se’n va anar de Florència a causa del clima, de les poques hores de llum: se’n va anar Mirentxu per les mateixes raons que han originat aquest mateix escrit que t’adreço. Una manca de llum que el llençava massa vegades ran de les estufes dels cafès on els altres becaris solien arreglar el món, encara que no plogués i tot, perquè els dies de primavera que ell esperava el primer tren carregat amb els bàrtuls damunt les andanes fosques no va trobar cap becari mai que s’hagués decidit a acompanyar-lo a prendre apunts a la Villa d’Este, ni en va trobar cap mai dibuixant una estàtua en una plaça ni davant un monument o dibuixant el portal d’una esglèsia o els arbres d’un parc, i no trobava ningú mai que l’ajudés a pagar el que costaven les models. No li agradaven els xerraires a en Bruno, això està clar Mirentxu; i el clima de Florència combinat amb la xerrameca de la vida bohèmia i desordenada, tot conspirava perquè no pogués fer el que havia de fer, i ell havia d’aprofitar al màxim cada minut de la beca de quatre anys que el govern del seu país li havia concedit per aprendre el seu ofici, perquè si no, hauria de raspallar cavalls tota la vida. És veritat que un cavallet que va pintar li havia donat sort, i que era gràcies a aquest cavallet que havia arribat a Europa, que era el màxim a què havia aspirat. Però abans de pintar-lo li havia canviat la palla, havia anat a cercar un balde d’aigua per fer-lo net i havia retirat els excrements de la boal. Ell no podia defraudar el mestre que quan va veure el cavallet va descobrir que en Bruno era un artista, i tampoc no podia defraudar els que havien de fer la seva feina a la païssa el temps que ell es preparava. Gràcies Mirentxu per haver respectat la bellesa d’aquesta ànima senzilla, perquè a això no calia que ho fessis: ja no està de moda i t’hauries pogut limitar a l’estudi acadèmic. El teu treball haurà salvat en Bruno de l’altiva ingratitud de l’oblit, i a més haurà permès de localitzar moltes pistes de la seva estada entre nosaltres. Però el dubte que m’assalta, Mirentxu, repassant els papers que vaig baixar de les golfes, és si ja ha arribat l’hora que diguem tota la veritat. Esperava un senyal teu per començar a posar fil a l’agulla, però de mica en mica m’adono que aquest senyal no pot ser tan explícit i que forma part del teu silenci. Deixa que interpreti que justament tu vols fer tard i que tinc la via lliure.               

          Tornem amb el mestre Barraxet. Recordo que de petita, a l’escola, alguna vegada que ens va parlar d’en Bruno, ens havia esmentat la seva qualitat d’artista com si fos complementària o accidental, entre moltes d’altres d’una llarga llista que recitava sempre en el mateix ordre i en el mateix to en què les beates diuen la lletania. Recordo que feia: “pintor, escultor, escriptor…”. Semblaven els ingredients d’una recepta de cuina. A ell d’en Bruno només li interessava la seva faceta de fundador de la societat de pescadors com tu saps, i si no hagués estat per això, encara que hagués sabut que tal any va venir de l’Argentina tal pintor, no ens n’hauria dit mai res, atès que no se sentia incumbit per la pintura; i això a desgrat que en Bruno hagués pintat les parets de l’esglèsia i que en Barraxet fos un activista parroquial. N’havien vingut molts en aquells mateixos temps de pintors, de periodistes i d’escriptors de l’Argentina i d’altres llocs i ell no els havia adreçat ni un parpelleig encara que s’haguessin inspirat en sant Pere (com era inevitable en un poble pescador com Tarrella) o en el caminar de Jesucrist damunt les nostres aigües, davant el ‘perfil crispat’ (segons Josep Pla) de les nostres mateixes muntanyes com a rerefons. Com vols que en Barraxet valorés l’obra d’en Bruno, que havia maldat, també a Tarrella com a Florència, per ser invisible entre tota aquella colla de tramuntanats i s’instal·là al vell molí de farina, entre la gent senzilla i decent que hi estava llogada i que no varen aprendre de llegir fins que en Bruno els n’ensenyà. Per què no es va escriure amb ningú d’aquí, em demano jo ara; com és que no s’han conservat cartes i que l’únic que n’hem trobat són els llibres que envià, amb dedicatòria inclosa, a la societat de pescadors? Ja sé que varen patir robatoris i destruccions i avatars diversos, però s’haurien d’haver salvat més coses de l’estada a Tarrella, ja que fou tan intensa, ja que ell en parlava tant i ja que a les hemeroteques argentines n’hi ha tantes cròniques, articles i reportatges. És per això que fa l’efecte que en Bruno Clementi, per a la gent d’aquí només va viure fins que l’última persona que ell conegué va exhalar el seu últim alè, mentre que per a la cultura pràcticament no va existir fins que no vares venir tu. Deixa’m dir-te que de cartes d’en Bruno n’hi podia haver hagut fins i tot a casa meva, i segur que en uns altres temps n’hi va haver, però no vaig perdre ni un minut per trobar-ne cap. És bo de veure que l’àvia no s’havia atrevida a destruir el retrat, com havia fet ell quan el va tallar en una posterior etapa més puritana, més compromesa o més perillosa, enamorat bojament com estava de la preciosa Lucía, la qual, pobrissona, amb el pas del temps va patir, a mans de la nostra dictadora preferida, els mateixos carnatges; però segurament en devia cremar les cartes la meva padrineta, quan es va casar amb l’avi navegant. Igualment en Bruno també havia cremat 70 quadres amb querosè, en una combustió que durà dues hores, encara que amb un sentit diferent: l’època en què va sostenir enèrgicament que la veritable obra d’art és la que encara no s’ha fet, car un cop realitzada perd importància i és per això que pot cremar-la, a banda que és aquí on demostra el seu menyspreu dels diners, ja que si el quadre no tenia importància l’hauria pogut vendre. No trobes que aquesta dèria d’en Bruno també és aplicable al cos humà, que només serveix mentre creix i belluga però que quan s’atura de bellugar cal treure les despulles de seguida d’enmig?  

 No sé si en Bruno va conèixer en Pere-Andreu, però sé que hauria escrit el seu nom correctament, i no com Güiraldes, que a desgrat de ser el gran artífex de Don Segundo Sombra encapçala un breu escrit amb un  PER ANDREU que costa pena de desxifrar fins que t’adones que és el nom (compost) d’una persona. Recordo vagament haver sentit parlar el meu pare de can Pere-Andreu, i vaig estar un parell de dies amb el cap emboirat repetint aquest nom i combinant-lo amb oficis diversos o amb el comerç que hi podia haver en aquells temps, per trobar-li un sentit que en una primera exploració no tenia. Així, em vaig passejar dos dies de la feina a casa i de casa a la feina repetint (sense moure els llavis, per a no donar la raó als que s’havien begut tota la zitzània que havia escampat en Rodríguez Bisbal sobre una depressió de menopàusica): la bodega de can Pere-Andreu, la bodega de can Pere-Andreu, la bodega de can Pere-Andreu… Però la veritat és que no en treia l’aigua clara. Fins que un dia, no sé com, vaig descobrir que ‘la barberia de can Pere-Andreu’ trobava més ressonància que els altres oficis. Encara no he fet les comprovacions escaients, no he anat a veure cap vell, però interiorment estic completament segura que en Pere-Andreu va ser barber. “És un hombre grande y muy fuerte –el descriu Güiraldes-, tan grande que su amistad parece un favor”.  El cas és que aquesta descripció s’ajusta a la d’una altra persona de la meva infància de nom Pere-Josep (també de nom compost! Una coincidència definitiva per associar-los i  per convertir el Per Andreu güiraldià en un Pere-Andreu que segurament és la mateixa persona que sovint el meu pare anomenava). No hi ha tants  perendreus o perandreus en un poble com Tarrella: que n’hi hagi un i tot, i també que hi hagi un Pere-Josep, ja és com un miracle, i és per això que també l’he recordat. Pensa que el meu pare fa més de trenta anys que és mort,  pensa que és un prodigi que el meu pobre pare hagi perdurat en la ressonància d’un mot que jo podria no haver pronunciat mai, car no l’hauria hagut de menester mai. Mira de quina manera, Mirentxu, les paraules ens barregen amb l’eternitat. És també mitjançant algunes paraules esparses, escampades amb una intenció diferent, que m’adono que de tots els argentins que vingueren a Tarrella (i segurament a Mallorca) a finals del s.XIX i a començaments del s.XX, en Bruno era l’únic que va aprendre el català (els tarrellencs de llavors no sabíem parlar cap altra llengua). En Bruno és l’únic de tots els que jo he consultat que transcrivia correctament el que li deien els pagesos i els pescadors, és l’únic que ens ha sabut explicar amb tota nitidesa que quan entrava a demanar un got d’aigua en unes cases de possessió en els encontorns d’on ell solia pintar, l’escometien, I no s’estimaria més un bocí de coca i un tassó de vi el senyoret?, o qualsevol altra frase de les que hem trobat tu i jo anotades amb lleialtat en els seus manuscrits, mentre que Güiraldes (que va ser incomparablement més bon escriptor que en Bruno, val a dir-ho) no para d’emboirar-me les idees amb transcripcions que demostren que no ens enteníem gens nosaltres i ell, o ens enteníem d’una manera rudimentària, i ara penso en una nina que gronxava el seu germanet Tomeu a la qual Güiraldes atribueix un maldestre “Dorm, dorm. Yo vol que dorm. Tomeu yo vol que estés més dormit” que corrobora que en Bruno era un exemplar dels més rars entre aquells estrangers passavolants: un dels pocs que realment ens miraren als ulls. Com a mínim, va tenir la finesa d’adonar-se que els mallorquins no som ganduls i no solem respondre (tret de casos excepcionals) a malintencionats clixés com els que va fer circular George Sand, ni a les expectatives de mollor que l’Illa de la Calma ens havia prohibit de defraudar només que fos per impedir que els esguerréssim el llibre, el quadre o el que haguessin vingut a fer aquí, en el decurs d’una de les moltes vegades que els externs ens varen exhumar. Fou d’aquesta manera que Güiraldes titllà en Pere-Andreu de gandul, malpensant que era mandra de caminar el que va tenir un dia que quan s’acostà a la casa de l’escriptor amb el llum de carbur que cada dia li preparava, el va encontrar en el camí i el va escometre.

          –Si vostè ve, ja no hauré de venir jo –Güiraldes no s’aturà ni un instant a considerar que hi podia haver un client que l’esperés a la barberia, ni va advertir que els barbers de Tarrella no ho eren a jornada completa, sinó que a tot estirar afaitaven una estona quan venien de llevar palangres o quan havien inhalat durant hores els bafos terrosos de les bollidures d’escorça amb què tenyien els ormeigs amb taní; ni volgué tenir present que potser en Pere-Andreu aquell mateix dia li havia duit un viatge de llenya serrada seva i ell mateix l’havia composta amb la perfecta geometria i el sentit econòmic amb què les abelles construeixen llurs bresques, en el llenyer que a casa de l’escriptor hi devia haver dins el corral.   

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!