L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

La lluna no feia claredat: niquelava

Ja vàrem comentar que si no hagués estat per la foscor, que no va bé per pintar, en Bruno i na Felízia haurien passat poques estones l’un al costat de l’altre; però gràcies a l’arribada de la nit, encara que la nit els comparegués amb la forma d’una  pantera adormida vora la llar de foc, ells dos s’aplegaven cada vespre en el camp visual de les flamarades que radiaven una energia bellugadissa i remorosa, plena de vitalitat i d’escalfor. Quina alegria que donen els tions encesos dins la foganya i veure que s’enfila un fumerol que dalt la teulada farà tortells de sobretaula de diumenge, o farà  giragonses i punts de minuet com els gorrions que assagen els seus primers maldestres vols, o es fragmentarà com les síl·labes d’una arborada declaració d’amor a la qual un nus a la gola li estronca el doll. Si no, la Felízia no hauria vist mai els peus d’en Bruno lliurats a la clemència d’unes sabatilles: les mateixes sabatilles que li va fer l’Evangelina, la seva germana, amb la pell del tendre borrissó nacrat gris d’un de tants vedells de la estancia. Les taques grises repetides entre orella i orella de tots els caps del bestiar boví de les terres de ca na Felízia feien innecessària cap marca feta amb ferro roent com les que duien, a tall d’identificació, els ramats de les terres veïnes. I la Felízia llavors secretament beneïa la lluna, perquè amb la seva claror metàl·lica hauria niquelat la pintura del seu home en comptes de fer-la visible, i aquesta freda amenaça metal·litzadora també amagava els eslaons de les bastides que permetien abastar una cúpula, un cel-ras que ell pintés, i per això la tornava a beneir, a la més elegant de les alcavotes: la més elegant i l’única que ho fa per vici, atès que no cobra. Tampoc no podia traginar pedres ni plantar arbres, quan la lluna llençava baldes de mercuri damunt la seva esquena. A banda que les hores foscants no es volia bellugar gaire per a no inquietar la pantera, que era molt sensible als moviments poc cautelosos o al nerviosisme dels qui l’envoltaven. La Felízia, els primers temps, a més a més, vivia aterrida amb el pensament que la pantera es podria tornar boja (creia que l’ensinistrament li podia haver produït danys cerebrals) i atacar-los: fins que va filar que si els atacava es moririen junts i abraçats, és a dir, d’una mort simultània, i no com aquells dos benignets de la Julieta i en Romeo, que no varen saber sincronitzar-la. A la Felízia, que tanta por li havia fet morir-se tota sola encara que mai no ho admetés, morir-se amb ell se coneix que li feia patxoca. Ai Mirentxu, quin cap més a adobar, que tenia la joveneta que tant havíem protegit. No sé si a tu també et va dir que va arribar a ser-li indiferent que la pantera un dia es tornés boja li saltés a sobre i se la cruspís.          
          Francament, Mirentxu, no sé d’on va treure la garantia que també se’l cruspiria a ell. Fins i tot les panteres són més frugals, em penso. A més que en Bruno sempre tenia el rifle a tocar, i és impensable, per molt que estimés aquella pantera, que en unes circumstàncies tan extremes no el fes servir.

        Al principi ella es colgava al llit i el deixava escrivint vora la llar de foc després de preparar-li un bol de xocolata desfeta, pensant que no trigaria gaire a tenir-lo al seu costat; però passaven les hores i ell no hi anava, i ella tresca qui tresca el llençol, d’una banda a l’altra de la terra de ningú de l’ardor, d’una banda a l’altra de la terra de ningú d’una casta de flama que no fa ni un fil blanc de cosir de claredat sota les portes, i no fa ni una tara damunt els teixits com els que de vegades es troben amb els saldos un poc més bé de preu. Finalment, ella el mira fascinada tota la nit dins de cada esclat d’una nova flama despresa de sobte de cada un dels calius que ajuntava en atiar el foc, dins de cada rugit de les flames esqueixant-se com les cintes dels escapularis que voleien l’abaixada de les ermites. Ja no se’n va tota sola al seu llit a esperar-lo i el segueix, sense oposar-hi resistència, aquelles interminables i esgotadores nits en què ell no tan sols cerca una sortida digna per a la cendra miserable dels difunts, sinó que cerca els termes d’una nova redempció, la litúrgia d’un nou sagrament. Si els troba, qualsevol escrivent, qualsevol picapedrer, qualsevol sastre, qualsevol forner o bodeguista o sellater o pagès o apotecari, qualsevol rendista, qualsevol picaplets, i també els mestres, els pares, els filòsofs o els poetes, consagrats amb les mans d’en Bruno es convertiran en el fantasma venerable que a nosaltres dues al principi ens aterrí i finalment vàrem tolerar: el mateix fantasma que ara en Gori ha adoptat com si fos una mascota; com a mínim, en Gori no l’ha traït, perquè és el mateix estil d’en Bruno quan adoptà la pantera, el del meu fill, només que (per a la meva tranquil·litat) sense tant de risc. Aquesta manipulació dels cossos inerts perquè poguessin transcendir, aquesta maniobra, els proporcionaria el respecte que en vida no s’havien sabut guanyar, mesquins. No em preguntis si vull passar l’eternitat transfigurada en àmfora, en reclinatori, en tassa o en pot d’ungüent perfumat o si m’estimaria més que un artista no figuratiu respectés la forma més lliure a què segurament aspira la meva ànima. Ja m’ha bastat la clovella del cos, per haver d’acabar transfigurada en una àmfora com les que els fenicis duien plenes d’oli i els pescadors de tant en tant pugen embarriolades amb les xarxes que lleven, i damunt coberta apareixen calcinades de closques de caragolí. Els contorns tan definits assenyalen amb massa precisió els límits de la nostra fragilitat. Penso que és més bona de trencar una àmfora que no pas una ànima. Si en Bruno va pensar en la fragilitat de la ceràmica hauré de creure que era malintencionat, i no consta enlloc; almenys no consta d’una forma tan explícita. Prefereixo pensar que no coneixia aquell conte xinès de l’emperador i les vint gerres que per a ell valien més que les persones i per això quan se n’havia trencat una havia fet matar el criat que les guardava. Admiro el coratge del ministre que davant ell va trencar les altres dinou per salvar les dinou vides que, en un moment o en l’altre (perquè allò que és fràgil sempre acaba destruït) s’haurien perdut (hi ha un rerefons econòmic, a més a més, en tot aquest afer). L’any 1946 en Bruno encara feia esgarrifar la gent amb aquella indústria de la rehabilitació dels cadàvers, ell que no va abandonar una idea mai i que va reprendre tots els seus projectes; era un home amb els peus ben plans enterra perennement obnubilat per la obstinada resolució de volar amunt. Si hagués tingut dubtes hauria estat invencible.

         Quan vaig llegir (astorada) el reportatge, enganxat en un dels àlbums de retalls, de no sé quina revista il·lustrada amb dotzenes de fotografies, sota el títol  Ser útil més enllà de la mort,  t’asseguro que vaig estar devers una setmana amb els cabells arreveixinats. Tu ja saps que la idea de ser útil a mi m’obsessiona, encara que ser-ho més enllà de la mort, si no és per l’herència que pugui deixar, que no serà gran cosa, i el profit que en puguin treure (previ esquarterament) els bancs d’ulls o de ronyons i els equips de transplantament que m’hauran d’arrencar el cor  i els equips que s’ocupin de la medul·la òssia  (aquests, suposo que trinxen els seus bufets amb serra elèctrica) la meva còrpora, deia, no deixarà res per a  l’eternitat. Que en facin el que vulguin: tant m’és que ho venguin a tant el kilo a una fàbrica de galetes o raholes per a gats i gossos o adobs orgànics per a jardineria, com que ho submergeixin dins recipients plens de formol a les sales de dissecció de les facultats de medicina: ni que només sigui perquè quedi ben clar que de paciència jo n’he arribada a tenir un sac.

          De la lectura d’aquell esgarrifós reportatge me n’ha quedat una imatge d’en Bruno que no és la que prefereixo, fotografiat davant la boca del forn quan treia un càntir fet amb les cendres d’un parent. Suposo que aquella fotografia, en uns moments històrics on la premsa de tot el món difonia milers d’imatges de forns com els de Birkenau, en devia esglaiar més de dos. Ja tenim el ‘fantasma tutelar’ d’en Bruno perpètuament de servei defensant la solidesa de la casa des dels totxos de les parets mestres fins a la teulada i protegint els càntirs amb una mena d’aura pneumàtica; però no sé si ja pot dir-se sense espantar la població, que entre les ales d’aquell fantasma –segons en Bruno- s’hi estiraven els ordits inesgotables de l’eternitat. No el trobaran pretensiós i ridícul quan  expliquem que en Bruno Clementi va voler comprimir el temps i s’arribà a creure que havia suprimit la distància que separa generacions molt allunyades? Suposo que s’imaginava que el transcurs del temps (com ho deu ser també l’espai per a un instal.lador de cables telefònics) era un fil, o era una cadena com la que va de la coberta d’un vaixell fins a l’àncora unint la superfici de l’aigua i el fondal sorrenc on el ferro s’arrapa. De vegades també crec que el fantasma d’en Bruno era com la cofa que conté, ben plegat, un palangre, i, en conseqüència, que tenia una noció de la nissaga tan rudimentària com la que dóna la llendera quan ja han calat el palangre, amb cada vida humana que s’hi afegeix tal com s’amarra al palangre el nylon que du l’ham, separat de l’ham que deixa enrere i del que es fixarà més endavant per la distància exacta d’una braça: una idea del món que la podia concebre el pescador més toix i que cabia dins una cofa feta de jonc. No he pogut evitar aquesta imatge perquè en Bruno s’hi podia haver inspirat, igualment estic ben segura que quan ensenyava de llegir als pescadors i quan els explicava com era el món i com eren les coses enfora de Tarrella, per fer-se entendre havia d’adaptar els conceptes que els traslladava als ormeigs i als objectes amb què estaven familiaritzats. També sabem que en Bruno podria haver teixit el fantasma de la família Clementi amb una altra fibra, hi havia molts de teixits i moltes teles a la vida d’en Bruno, i ara pensava en la peça de roba de fil que va comprar a Florència i que ell mateix va brodar de punt mallorquí. Però no vull descartar el cànem de la llendera dels palangres, car ell també moltes vegades llevava palangres amb els pescadors i s’havia sentit el volantí en pegar un cap-roig i havia salpat aquell peix vermell travessant el cos quiet i fosc del mar com si una artèria se li hagués rebentat dormint.

         El que ja no s’explica Mirentxu és que amb aquest pensament pogués concebre i posar en marxa tota una indústria. M’imagino la cara de l’empleat de l’oficina de patents quan en Bruno va anar a fer el registre de la Ceràmica Recordatòria: les seves escudelles per al cafè amb llet, el got per a l’aigua i, en fi, tota la gamma de recipients tornejats amb una argila que incorporava un pessic de la cendra en què s’havia convertit el cos d’aquell que no volien oblidar (o que volien retenir ‘físicament’, tot i que d’una manera precària) o incorporava la pols d’una rosa triturada que ell hagués olorat, o per ventura també la cendra d’un guant que havia duit, separada delicadament de la cendra del caliu on aquest guant s’havia incinerat. M’imagino els tràmits administratius amb les autoritats sanitàries, les topades amb l’esglèsia, l’horror de la gent, per molt que els argentins professin un estrany culte als morts, per molt que freqüentin una estranya proximitat amb ells; una proximitat que vista amb els nostres ulls difícilment pot ser confosa amb allò que entenem per companyia, sinó que més tost ens sembla morbós o truculent. No comprenc com na Felízia, que ens va amagar tantes coses, no ens havia provat d’amagar també aquesta. I ara et vull dir un secret: estic en contacte amb una ceramista ianqui que ha obert taller a Tarrella i m’accepta com alumna: només que he de trobar la forma i l’ús que ha de tenir la peça d’argila que tinc la intenció de pastar amb el grapat de cendra de na Felízia que em vaig guardar, barrejada amb un fragment que el restaurador no va poder confegir en el plat d’en Bruno fet a la fàbrica de La Roqueta: el que es va trencar dins de l’esglai de la becària. Creuria en la força de la paraula si aquest escrit et persuadís de prendre-hi part.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!