L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

La pantera ensinistrada a força d’amor

Mira-te-la ara Mirentxu, amb un vestidet blanc de fil asseguda al sofà verd, cama-de-sastre perquè la pantera s’ha quedat torrada a un pèl de la seva sabata. Prefereix estar incòmoda, fora descavalcar la cama enrampada per a no deixondir la gateta. Sap que no li farà cap mal, però tanmateix s’estima més que la pantera no es desperti: per a que no distregui en Bruno. Al final s’ha casada amb aquell vell sonat que es passa les nits escrivint. I encara, sort en té la Felízia, considera ella mateixa, que el sol es pongui regularment i la foscor planti el seu envelat en camps de desertors o de vençuts. Els exèrcits en retirada omplen la fosca de sentit, després de tants braols, de tants rugits en el fragor de totes les batalles, sempre diürnes perquè la bala pugui identificar el target, perquè la munició no faci la calada buida. Si no fos per la misericòrdia de l’obscur, que barra el pas als qui fan mort i vida encamellats dalt les bastides o fan d’artillers amb els exèrcits que han estat mobilitzats o toquen la corneta per fer el senyal d’atac o per hissar o arborar les banderes, si no fos per la treva de l’obscuritat, que ja és l’única cosa que sap embalsamar els hiperactius dins d’un redol de quietud, ella no hauria vist mai el seu marit plàcidament aposentat vora la llar de foc. I baldament fos una placidesa compartida amb una pantera negra, ella se conformava. El pensament que en Bruno havia hagut d’ensinistrar aquella pantera, algun cop va agitar un parrac negre davant dels ulls color de cel de la nostra nena malcriada. Afortunadament, la Felízia va poder tenir la certesa que en Bruno no va aregar el seu felí preferit amb el sistema amb què els gautxos afeblien la personalitat dels poltres que corrien desenfrenats per les dilatades planures del pamperam. Se l’hauria cruspit, suposo, la pantera, si en Bruno hagués actuat així. No ho creus tu també, Mirentxu? Ni tampoc (encara menys!) amb els mètodes sense escrúpols que fan servir els gurús per aplegar submisos escolans. No s’estan de drogar-los, als seus adeptes, si no els poden convèncer.

          Tu què t’estimaries més, si t’obliguessin a actuar contra la teva voluntat: obeir en l’acte, fingir obediència per poder resistir els maltractaments físics, o bé t’acolliries al pietós conhort d’un beuratge sabent que és droga? O potser i tot et lliuraries, amb una voluptuositat calcada de la d’una Julieta desinhibida com la que va seleccionar Franco Zefirelli per a fer la pel·lícula que hem de veure avui mateix; una pel·lícula que no he tornat a visitar d’ençà de l’estrena, quan era adolescent, i de la qual només en recordo la impaciència, el desig fervent, l’anhelant ansietat de Julieta per reunir-se amb Romeo: la qual cosa no seré jo qui et digui que no està molt bé. Què se n’hauria de recordar de Julieta si no és aquest voluptuós anhel i la infinita alegria de saber-lo recíproc, la garantia de saber que Romeo sent exactament allò mateix, i aquí està la gràcia com tu i jo i tothom del món sabem perfectament. Si no, no s’haurien hagut de morir aquells pobrissons, i les pàgines més absolutament vibrants i belles de la literatura no tindrien sentit. Què hauria estat de la pobre Julieta si en comptes d’amorrar-se obscenament al flascó ben conscient que rera aquell últim gest del seu desig més innegociable hi trobaria els braços de la mort, si hagués fet com els dos estrúmbols de Flaubert, Bouvard i Pécuchet, que havien pujat al porxo per penjar-se pel coll amb una corda passada per una jàssera, i en veure la processó que sortia de les matines de Nadal amb els ciriets encesos, el seu coret ja en tingué prou per rescabalar el seu fracàs i s’alegraren com els perfectes endarrerits mentals que eren i es varen oblidar per complet d’allò que havien de fer al porxo…. Si Romeo i Julieta haguessin fet igual que aquells dos estorbats, ara serien tan ridículs com ells. Mira quina planta no faria la Julieta de Shakespeare amb un davantal d’Ikea com els que tu i jo ens posam en sortir de la feina com deu-mil llamps. Si no m’hagués de rentar jo mateixa la roba o tingués tot el temps del món, ja fa anys que n’hauria prescindit del davantal, perquè dóna massa estatus d’empardalada irrecuperable. Només em manca en Mastroiani per ser na Sofia Loren, en trabucar la pasta damunt del plat escorredor dins la pica de la verdura amb un raig d’oli i, tot d’una, una bona remenada amb la cullera de fusta perquè els espaguetis no s’enganxin, si en Gori encara no ha arribat de l’institut. Tanta voltera només per recordar-te les vegades que vàrem comentar que en Bruno era una reencarnació de sant Francesc i que s’havia guanyat el favor i l’afecte de les bèsties només acariciant-les; només passant-los la mà plana per allà on el pèl els jeia o cridant-les amb un nom que ell els havia posat. En Bruno Clementi no necessitava ni llaços gautxos ni fuets per governar la fauna silvestre, i no cal ni dir que no li podia haver passat mai pel cap de reduir un animal salvatge injectant-li una droga. Això sí, sempre va dur el rifle quan anava a donar un tomb amb la pantera; recorda que la Felízia moltes vegades ens ho va explicar.

          Igual que ara, Mirentxu: justa la fusta. Ara que entabanen la població (digues-li permisivitat impunitat accessibilitat; ja sé que el govern no aprofita l’infraestructura de les campanyes de vacunació per xutar els ciutadans casa per casa. Tampoc no els cal: per embrutir la llista de gent empadronada als municipis ja tenen la televisió, que ho fa d’una manera més incruenta però molt més efectiva que cap substància estupefaent). Surt més barat que educar i dóna més bon compte, perquè no produeix individus que discorrin i que els qüestionin, i això sense haver-los d’ensinistrar. Sense haver de fer força i sense haver de suar. La nostra generació cavil·lava massa Mirentxu: per això ens han posat aquesta mala fama de criada respondona que fa tanta de caguera a tothom i de la qual ja no ens en podrem desempallegar mai. És a dir: ens desprestigien perquè discorrem, perquè el nostre pensament és sòlid, perquè raonam. I ens donen a triar entre la ridiculesa d’aqueslls dos oligofrènics de Flaubert o el friquisme que ens apartarà dels greens justament ara que m’havia decidida a associar-me a un club de golf, ara que l’asma no sempre em permet de fer les setenta piscines que em calen per sobreviure a la taula de l’oficina d’arbitris que em força a cultivar una mort sedentària. A banda que aixecar-me cada dia a les cinc per poder dur aquest trot, rebenta, mata i espenya, per dir-ho com el poeta Guillem d’Efak.

             Ja ho veus, idò: la brutalitat i la droga són els mètodes pedagògics més efectius Mirentxu, i els més barats. Si no, basta fer un cop d’ull a tot quant ens enrevolta per adonar-nos que el mercat, els negocis, els sentiments, els llibres, els pensaments, s’expandeixen i es difonen, igual que la natura, mitjançant una volumetria de mínim consum energètic: la bombolla, sí senyora. Sé que ho havies pensat perquè infatigablement la convocàvem, els dies que ens vam poder permetre el luxe de diferir la resta de la família lluny de casa perquè ens deixessin treballar com endimoniades. Mira quants cops la Felízia i en Rodríguez Bisbal, que encara no sé on devien passar l’estona, ens trobaren exhaustes i ben torrades amb el cap sobre els braços creuats, tu a la teva taula i jo a la mateixa taula d’en Rodríguez Bisbal on cada vespre durant una hora tu i jo ens trobam. I ells ens reviscolaven amb una ‘pava’ de mate i una safata de sandvitxos del Càtering Babalusa que ens enviava na Biana Muntaner. La bombolla serà la nostra metàfora, per diversos motius: un, perquè a partir dels quaranta anys qualsevol es menjaria un infant mort de pigota degut a les frustracions de la vida i a les coses com són. Però n’hi ha més de motius per dedicar-se a la manduca i no pensar en res d’altre, i al capdavall els models vigents promouen pràctiques de mínim esforç, més econòmiques, més ràpides; feines mal fotudes, en una paraula; feines mal pagades. Pizzes mal repartides i amb tota la mozzarella aferrada a la capsa de cartró perquè el motorista se salta semàfors en vermell i va a tota hòstia, com faríem tu i jo si només ens pagaven sis-cents euros la mesada. La gent vol resultats tot d’una, no poden esperar tant com tu o com jo, no poden esperar gairebé cent anys com la Felízia ni poden esperar els que ha hagut d’esperar en Bruno Clementi perquè la seva obra hagi pogut atreure una mirada atenta i llargament contemplada com ara. És la mateixa via que ha liquidat les paraules. Com vols que triomfin les paraules, encara que aproximin posicions i fonguin nusos i malentesos? Com poden triomfar mai les llargues sessions de diàleg per aproximar postures, per molt bons resultats i moltes alegries que donin, si qualsevol pot posar-se content en l’acte només pegant una ensumada. Ja sé que és una alegria immensa poder abraçar una persona que s’havia distanciat a causa d’un malentès com jo voldria abraçar-te a tu, la que poden donar les paraules quan actuen: quan les pauses les transporten pels calmosos oceans de la voluntat d’entendre’s igualment que s’enlaira un estol d’aus que cerca un clima més benigne per poder-se aparellar. No sé tu, però el que és jo, no em veig amb ànims de competir amb una substància química, ja t’he dit que m’estim més jugar a golf. No em vull provar amb cap narcòtic per escatir qui sap fer detonar millor les càrregues. M’estimo més seguir ignorant si en sap més la meva pirotècnia de cuquetes de colorins esclatant damunt la superfície del cel nocturn, o la pols blanca de la traca de quan s’acaba la festa, que espetega i esquitxa mentre volta la plaça i els cans i els moixos fugen escapadets d’aquell rodal perquè les detonacions els espanten.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!