L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
V I A C R U C I S, 31
De quan na Felízia els hagué de fugir
Ahir vàrem deixar la nostra protegida gronxant-se amb els mateixos esplendors que feien centellejar la estancia de la seva família, a la província de Buenos Aires, uns terrenys on s’hi instal·laren els primers vivers de plantes de la seva propietat (i també del país com tu bé saps) i on infatigablement ella va cavalcar a la gropa dels seus petisos, fins que es va donar a la fuga. Només que a mi em fa l’efecte Mirentxu que la Felízia va deixar de cavalcar un poc abans de fugir amb en Bruno. No creus, tu també, que renunciar a Panocha i a Pamperito feia part d’una mateixa crisi, que no era res d’altre que unes ànsies de llibertat que ja no admetien més dilacions? Era quan va reflexionar sobre la doma, crec jo, que el tel de ceba amb què la repetició ens impermeabilitza el cervell i no hi deixa entrar res, encara que ens sembli que tot hi entra perquè és transparent com la cel·lofana, es va esqueixar. I aleshores, el pelleringo d’animal escorxat que era aquell tel de ceba, ara estripat i a trinxes, va començar a agrumollar-se, i cada grumoll era un nou pensament. Les cavil·lacions de na Felízia eren pelleringos per fer-ne pedaços d’espolsar, que ella agitava amb l’energia que sempre va nodrir el seu vigor, davant l’astorament de la seva germana Evangelina-Ismène, la qual, passats més de seixanta anys i ja anciana vídua d’un pilot de boeings a Nova York, encara recordava atònita la transformació de la seva adorada Felízia i els patiments que li havia causat el seu abandó.
L’Evangelina recordava una esquadra militar solcant el cel oceànic de la pampa, quan la seva germana li va dir que veia barcos o que veia núvols negres o que no sabia què veia ara de sobte navegant el cel: allò que ella mateixa, l’Evangelina, hi va veure per sempre més, quan l’Edward estava de servei.
La batalla naval no era una altra cosa que el domador, Mirentxu. Els ensinistradors del bestiar de la hisenda se li varen començar a aparèixer com els gurús d’una secta. A mi també m’ho semblen si vols que et digui la veritat, i m’ho semblen tots els gautxos, els gautxos d’en Borges, els gautxos d’en Güiraldes, els gautxos d’en Clementi… tant els gautxos de la reality com els gautxos de l’art i de la literatura, que són els únics que jo he coneguts, i suposo que tu també (perquè ara no em diguis que el folklore d’enlloc conserva una sola cèl·lula de vida i de batec, ni que ens agradi a totes dues de fer turisme i hàgim passat una setmana en una estancia). Doncs fins i tot aquests mateixos, més que ramaders que areguen bestiar o que treballen a la indústria turística, també se m’apareixen com els gurús d’una secta, els quals necessiten de captar adeptes per al seu fanatisme.
Poques vegades la vaig veure plorar, Mirentxu, però les seves llàgrimes gairebé sempre xopaven la crinera dels seus cavalls, encara que hagués començat a plorar per unes altres coses que no hi tenien res a veure. Així, a partir d’un moment determinat (poc abans de la fuga, ja ho he dit) quan el gautxo ensinistrava els cavalls que neixien cada any al ranxo, ella es va pensar si es moriria, tant l’aclaparava de cop i bolei l’espectacle de la brutalitat, de la violència amb què aconseguien la submissió, la humiliació, la obediència dels seus petisos preferits.
Els primers temps d’aquest neguit sobtat va practicar l’autoengany o bé l’evasió, i no mirava per cap finestra oberta al camp on un llaç llençat amb boles pogués enrevoltar el coll de Panocha o de Pampero. Cridava les mucamas perquè hi anessin a clausurar les finestres, a fer córrer les cortines d’un caient feixuc com les planxes d’acer que produeix la indústria metal·lúrgica. Cridava les minyones perquè li servissin una nit perfecta en safata d’alpaca: per si de cas la perfecció pogués ser tenebrosa. A la sala més lluminosa del fulgurant casal, la Felízia hi volia enfonyar el vespre. La nostra protegida volia fer un forat al sol que brillava dins del cercle d’or del blat madur que envoltava la estancia on vivia amb els seus pares. La nostra aviciada volia fer una clapa a la claredat com la que fa una dent despresa amb el propòsit maligne d’enfosquir el somriure més bell que ningú mai no hagi vist brillar en una cara. El sol que regnava a la clapa d’espigues de blat madur color d’or que il·luminava la quinta enmig d’un cercle furtat a la untuosa gelatina dels porracis ombús on bategava la pampa, on les closques dels insectes crepitaven, on les serps treien la llengua duplicada i els basiliscs feien la flamarada seguida igual que els saldadors dels lampistes. Suposo que la Felízia es posava dins de la pell del seu animaló, i hi endevinava les mateixes marques que l’obediència li deixava també a ella, per a fer-la encaixar dins d’aquell sistema feudal, entre xicra i xicra de xocolata i una incalculable infinitud de melindros i de pastissos fets amb ametlla capolada, sucre i ous batuts que ella i l’Evangelina consumien pacientment al costat de la mama i les seves amigues, senyores de molta missa que predicaven i sermonejaven afectuosament les seves nenes. Fins que un bell dia la Felízia, custodiada per la filla de l’admininistrador i una mucama, se’n va a veure l’exposició de pintura Mallorca 1921 i allà, xaaaaf, s’estavellà contra aquest mateix penyal on m’estavello cada vespre amb tu jo ara, crec que ja et vaig dir que el vespre la muntanya s’acosta i queda enganxada a la vela del Molí que tu ja saps.
… yo vivo en un suspiro nomás desde el primer momento que te vi llegar. Agarrá y vení conmigo acá…
No caldria haver-te d’escriure (a tu!, precisament a tu!) que la mucama, tota plorim, perquè aquest tipus de gent no té res dins del capoll, la va ajudar a fugir. Però cal que ho faci per poder posar, ben planes, les fites d’allò més important que jo t’he d’explicar.
Tanmateix, ja sento la flaire de les crispetes que surt del microones. En Gori ha après de fer-ne una bossa per a cadascun, la seva i la meva com exigeixen els nens petits, en pla autista i possessiu. A mi em sembla perfecte avui, perquè toca Bellissima d’en Visconti i dubto molt que en Gori necessiti proveir-se de kleenex. Jo sí Miretxu. Avui sí. Ja sé que tu i jo no ploràvem mai a les pel·licules argentines de baix pressupost que ens embogien. Però aquests últims temps, per compensar l’astorament i la indiferència d’una realitat que només mostra la superfície de les coses, les imatges, i enterboleix els continguts, a les pel·licules ploro com una magdalena, i així de passada mato dos pardals amb un sol tret, perquè això em serveix de vàlvula de descompressió. Ara bé: si en Gori avui em fa befa, li amollaré que l’aprengui ben arreu a la lliçó que li pot ensenyar aquesta pel·lícula, ell que em troba tan endarrerida mental i tan inútil. Al capdavall, la meva vida no haurà estat un càsting com els que es veuen forçats a patir els aspirants a l’èxit via Operación Triunfo. No li voldré fer mal i no li voldré dir que per a ell no hem previst una altra cosa que no sigui aquest camí que no l’ha de dur enlloc. Em desespera Mirentxu, em capola, em fa puré, em fa caldo el pensament que la nostra generació no hem estat capaços de proporcionar als qui hem posat en el món ni tan sols les oportunitats que nosaltres mateixos vàrem tenir, encara que ens vulguin fer creure que eren uns temps pitjors. Almenys, foren uns temps que ens acostaren al sentit de la nostra pròpia vida: a la plenitud i a la felicitat que només podran assolir els que aconsegueixin d’elevar el seu to i de fer volar el seu esperit.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
he arribat a quedar-me sense boca i els ulls com imantats. Una sensació com aquesta només la vaig sentir el primer cop que em vaig topar amb els Cent Anys de García Márquez, i amb alguns paràgrafs de l’Ulisses. D’on ho ha tret això? I m’adonava que començava a menjar-me paraules i corria cap al final per trobar la cita adient i còrrrer cap a la llibreria més propera.
He comprès que ho havies fet tu i que es tractava del 31è episodi o tall, com he vist que els anomenes, tafanejant pel bloc.
No entenc que no et ploguin ofertes editorials, en català no conec res que s’aproximi a les irradiacions sensorials que saps trametre.
Felicitats!