L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Hala idò Mirentxu, aquí la tenim a la joveneta malcriada de casa bona que n’Andolin va veure aguaitar dins els ulls blaus de na Felízia, la primera vegada que travessà, de bracet amb el poeta, la vidriera del bar on ell i jo sempre berenam. Una al·lotona de vint anys en una quinta d’hisendats multimilionaris a escala americana; és a dir, a una escala que mesura amb paràmetres molt diferents de la nostra cinta d’amidar, que és de cosidora de poble o de botiga de teles de l’Eixample, perquè a les Amèriques tot és tan extremat com aquella exageració de les aranyes peludes Mirentxu, i no em diguis que has oblidat el dia que ella m’explicava com s’havia romput el braç. Ja sé que a tu no se’t va bellugar ni un sol múscul de la cara i que va parèixer que senties ploure, entre d’altres coses perquè ja ho devies saber, tu, com se l’havia romput, el braç. A més a més, quin efecte t’havia de fer a tu imaginar-te na Felízia encamellada dalt d’una escala amb la fregona o amb una escombra per ventar granerades a les aranyes peludes que, si ho vaig entendre bé, eren del tamany d’una colflori i queien a terra fent el mateix xaaaaaaaf que haurien fet un meló o una síndria caiguts i esventrats. Només de pensar-hi, ara mateix ja tinc el pèl arreveixinat. No te’n podia fer mai a tu d’efecte, res que na Felízia expliqués, havent trescat Amèrica molt més que ella, amb més riscos, per les selves, pels deserts, per les exuberants frondositats de Costa Rica i els vertígens bolivians amb cefalees que ni rosegant  fulles de coca ni reposant tres dies amb tissanes d’aquell socorregut fullam d’on extrauen la cocaïna, fins i tot en estatges de confiança que sovint eren profitosos contactes del teu marit, et feia l’efecte que no ho podries suportar. Ja ho sabies tu que els jardins podien estar plens d’unes serps amb un redol que tenia barra de ser més gruixat que el tors d’un home, i que la pols i tot d’allà no tenia els mateixos arrambatges que la pols d’aquí, que com tu saps no requereix que en posar taula girin els plats damunt-davall perquè si no ja n’hi hauria un pam i no hi cabria l’estofat. Em fèieu al·lucinar moltíssim vosaltres dues quan em descrivíeu la pols d’Amèrica, sobretot aquella vegada que tu contaves un viatge a Colòmbia (el de la pols) i aquest cop fou na Felízia la que no va bellugar ni un sol múscul de la cara i em va semblar tan insensible com m’ho havies semblat tu el dia de les aranyes peludes. La pols és molt emprenyadora pertot arreu, a mi m’ho has de dir que tinc al·lèrgia, a més d’ als àcars, a tot allò que es presenti polvoritzat sigui farina sigui sucre mòlt sigui pol·len, així és que si em perdo no m’hi cerqueu per Amèrica del sud si la pols hi és un fenomen tan destacat. Just que pensi en aquella polseguera em fugen les ganes de despotricar contra les formigoneres i contra l’asfalt.

          Doncs bé, tornem amb aquella Felízia joveneta enrevoltada d’un estol de mucamas mulates negres i blanques com el redol de núvols que un cap de fibló xucla cap allà on se’n va; tornem amb aquella infanta amb les esclaves pendents d’allò que ella disposés ni que fos la mort de tot el criadam. Com no havia de ser una manaire i una mestressona Mirentxu, amb l’escola que li havien fet fins que es casà?  Ja me l’imagino ja, a aquell rovell d’ou encoixinat per la massa col·loidal del blanc dels davantals que li feien inconcebible fins i tot el lleuger vol del trevelar. No creus Mirentxu que el trevelar i l’ensopegar són vertígens necessaris, per poder concebre ni que sigui el vol poc ambiciós d’una butzeta de teulader? Què hi deixaven entrar dins el cervell de na Felízia, aquella gent? El cervell de na Felízia era molt competent i no va tenir cap falla en gairebé cent anys de funcionar, a la fi a ple rendiment. Ja és que Déu dóna faves a qui no té barram, perquè en comptes de tanta lucidesa li hauria convingut més presentar un tranquil·litzador electroencefalograma pla, més útil per atènyer una petita engruna de felicitat, ni que només la gaudís per poder-se acomiadar amb més conformitat, pobrissona.

          Però a la quinta dels seus fantàstics pares, no hi va assaborir res que no fos insípid, perquè la levitació, si no és una experiència mística molt treballada, diguem que com la de santa Teresa o com el nirvana, és la cosa més soporífera i més narcòtica. A mi em faria més son que una senalla de moixos haver d’estar sempre en cobil·lis amb un adreç de criadum covant-me amb la vista. Ja em veig extasiada, enmig de tanta contemplació tanta devoció i tanta pardaleria. No em sorprèn que els fugís escapadeta com deu-mil llamps. Sort que no era beneita i va veure que si no prenia els atapins d’allà més aviat que depressa seria una estorbada que al final hauria d’acabat violant un jardiner de tota aquella tropa que treballaven als vivers de plantes del seu pare: els primers vivers de plantes que hi va haver a Argentina, ara que hi penso, vaig llegir no sé on. Perquè als amics de la família o als clients del negoci del seu pare ella no els suportava, encara que no ho feia mai coneixedor. A mi m’ho va explicar moltes vegades que no els podia sofrir, que li agradaven més les mucamas. Tanmateix jo ja ho havia descobert, no recordo si t’ho vaig comentar. Vaig descobrir, per la llengua tan cremadora que exhibia  la Felízia de vegades, quan s’emprenyava amb la gent de Tarrella, que havia estat criada per gent baixa. A Tarrella podíem ser ben pobres quan en Bruno va venir, però no érem gent baixa, i no cal dir que no havíem sentit mai aquell llenguatge. Així és que, tot i que li dispensessin el mateix tracte que el blanc d’un nou dispensa al rovell, per continuar amb la mateixa manera de dir de la nostra parla col·loquial, alguna remenada brusca hi degué haver que la posés en contacte amb l’engrut fastigós que l’envoltava i que només l’havia de nodrir com si en fos una dida que despatxarien aviat i amb la qual no hi havia de tenir cap més contacte social que la succió mamària inevitable durant la lactància, el qual no tindria cap avinentesa d’envair el territori d’una excel·lència i distinció que mai no serien a l’abast dels seus subordinats. Les nostres mares respectives, Mirentxu, no se n’haurien refiat d’unes mainaderes tan expressives, i ens haurien fet rentar sempre seguit la boca amb sabó, si ens haguéssim atrevides a conversar amb aquella grolleria. Que el sabó fos Heno de Pravia Mirentxu no va ser cap conhort, oi? Ni ho va ser quan tu vares dir collons ni quan jo vaig dir punyeta, encara que anys a venir tu i jo vàrem riure molt amb les maneres que tenia la generació de les nostres mares de fer-nos passar per les verguetes. I què varen aclarir tanmateix, tant com ens hem divertit flastomant com carreters, tu i jo. Encara ric pensant en la monja que va venir a posar un fax el dia que tu feies l’estofat de vedella que em vares ensenyar (encara el faig Mirentxu, només que la vedella no és de Val d’Aran) i ella ens va explicar que venia de Can Tàpera, d’un curset per a religiosos on els havien aconsellat que flastomessin perquè flastomar és molt bo per desfer-se d’una energia negativa reprimida que ens inclina a la maldat…

          Ja sé que a tu, que has conegut l’estil Imelda Marcos d’unes dones que no varen desfilar mai a la plaça de Mayo amb un mocador blanc, l’estàndard de vida de na Felízia, de la seva germana, dels seus pares… els fastos que la seva família es podia permetre, no t’havia de sobtar, perquè n’havies conegudes moltes que tenien per natural que dins dels seus lligadors hi hagués tres-mil parells de sabates i set catefes de valentinos que potser no arribarien a poder estrenar mai, atès que quan els arribaren de la boutique elles ja s’havien engreixat cinquanta grams. No en vares fer cabal que la família de la Felízia, quan ella i la seva germana varen néixer, ja s’hagués oblidat per complet de l’origen humil, de pobre immigrant italià (tan humil com el de la família d’en Bruno) del pare. Sort en tenien de poder-se aferrar (a banda que el pare de la Felízia sí que va triomfar, sí que va fer fortuna a les Amèriques) als orígens aristocràtics de la seva mare, que es remuntava a un dels cèsars que es va dir Antoni (supòs que n’hi degué haver uns quants) i d’aquí el degli Antoniï del seu llinatge.

          En Gori m’avisa que ja ha estirat el futó i ha desenrotllat la pantalla gegant. No endevinaries mai la pel·lícula que hem de veure en honor teu… Podria ser 9 Reinas, estimada? Ai, el seu protagonista m’acabarà desbaratant el cervell, a això t’ho puc garantir. El cas és que l’estilogràfica de la Comunió se m’ha enganxada, avui, que justament, sempre ho veuràs, tampoc no tinc mal d’esquena…. I no puc amollar la plagueta amb tapes de serrat que et faig fins que no et beneeixi, perquè a desgrat d’acceptar que el teu home financés els teus viatges més estrambòtics només per allunyar-te de la Plaza de Mayo, tu no vares passar ni un sol dijous a Buenos Aires sense desfilar-hi juntament amb les madres, amb un mocador blanc pel cap, moltes vegades de bracet amb la teva mare, quan venia a passar temporades amb vosaltres, fent costat a les abuelas…. Mirentxu: l’enyoro tant, la teva/meva mare; ets la germana que no vaig tenir i que sempre he sospirat. No sé què pagaria ara mateix per saber com està, la nostra mare de Val d’Aran. I ara no em diguis que et recordo en Blai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!