L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Va conèixer que el poeta-alquimista Josep Palau i Fabre s’havia reencarnat i ara mateix ja era un petit dofí

No ens hauríem de sentir tan rara avis tu i jo Mirentxu a causa dels nostres fracassos conjugals, havent tingut el privilegi de poder contemplar des d’una posició estratègica d’espietes la delirant peripècia de l’estranya parella que na Felízia i en Bruno varen constituir, un doll seguit que no estroncà el seu cabal fins que no hagué rajat onze anys de tira. Però què dic d’estroncar, quan tots els meus porus adesiara cal que succionin els membranosos excedents de la compactada mercaderia que el seu oceà havia precipitat per les mateixes muntanyes que posen límits al meu espai vital i així mateix em decanten de tu, maldecap meu. Justament, si vaig endevinar que el seu amor no fou autèntic va ser perquè encara se’n podia detectar el murmuri, i no és aquesta la manera en què l’amor executa les seves sentències, absolutament totes. Totes Mirentxu, sense cap excepció a tan implacable regla. Repara que els amors eterns ho foren perquè una mort prematura va pactar amb la bellesa que aquella idolatria mai no es pogués extingir. Mira n’Antígona i el fill de Creont, mira en Romeo i na Julieta, mira-te’ls, pobrissons, a quin preu varen pagar les nostres fantasies d’amor etern. Les sentències que executa l’enamorament sempre són de mort a la foguera, no hi ha un altre estadi anímic tan destructiu ni tan despietat; l’amor és l’únic criminal que necessita cerciorar-se que de tot allò que la seva indústria ha produït l’altri no se’n podrà aprofitar. Aprés moi le délouge, ja t’arreglaràs, sigui el rei Sol sigui un faraó que va dispondre que devora ell a la piràmide hi volia tenir l’or les esclaves les concubines les esposes i el moix, o potser sigui un marit hindú el qui exigeix que quan incinerin la seva carnadura llencin també a la pira, viva, la jove vídua que ell haurà hagut d’abandonar si us plau per força: perquè no pugui prendre mal, ¿no és així? O bé sirà perquè no en quedi cap rastre d’allò gaudit, amb totes les garanties que l’altri no trobarà res més que cendra allà on hi va haver el seu caliu. Més de la Inquisició Espanyola que l’amor no hi ha un altre botxí Mirentxu, perquè et secorra fins i tot en efígie per confiscar-te els béns, i d’aquesta manera amb la mateixa se cerciora que ni els fills i tot no podran sobreviure al mateix incident que els ha duits fins aquí, perquè encara tot sigui més esgarrifós i espantable que no és. L’amor és com la padrina, que ni quan es va morir no en digué ni un borrall d’on va enterrar l’olleta de les joies; la mateixa olleta que una emblanquinadora troba quan ja han transcorregut cent anys, i encara, perquè la granereta d’emblanquinar és rastellada a Pollença prop del pou del Verger, allà on feien llatra allà on pentinaven palmes de fasser. Devia ser de garballó de Formentor la granereta elàstica flexible competent. La va trobar perquè Déu va voler que deaslloriguedorament l’emblanquinadora la trobés. Devia ser d’una verge devia ser d’una bruixa  qui sap de qui degué ser la granereta feta amb unes palmes com les que en Bruno se’n va dur cap a Argentina quan se’n tornà, dins pedaços banyats contra la rigidesa i contra la mort; una fibra sensible que canta un tec-a-tenc diferent en passar per damunt del sospitat buit que hi podria haver banda dins d’una foganya que ningú encara no havia emblanquinat mai. Sort que la madona d’aquí és molt neta o no hauria trobat el tresor, diu l’emblanquinadora; sort que és arromangada. Suposo que amb les nostres respectives trajectòries, vida, ja podrem prescindir de l’emfàsi cada vegada que ens haguem de referir a l’amor, la qual cosa, si vols que et sigui franca, a mi em sembla una indemnització força justa i tranquillitzadora.Tanmateix, insisteixo que havia de ser delirant la vida conjugal d’un vell que no va arribar a ser-ne mai amb una noia jove que per aprendre a captenir-se amb l’alegre lleugeresa del jovent va haver de menester més de noranta anys. Els períodes de maduració de cadascú són prou elàstics per donar aquesta mena d’esglais. Ara no n’estic ben segura, però crec que era en un llibre de Salvador Pàniker on vaig llegir que com a mínim hauríem de viure cinc-mil anys per adquirir una mica de noció del que és la vida humana, així és que no em sorprèn que n’hi hagi que necessitin reencarnar-se moltes vegades per saber de què va. No és el meu cas Mirentxu. Per res del món no voldria viure tant, llevat que em garantissin que seria un petit dofí com el que anava embastant les amures de la Riva amb els seus salts el dia que tu i jo vam navegar per veure el Niu de l’Àguila. Segur com sóc Gostina que no l’has oblidat.

          Així, retrobam en Bruno amb l’espantada Lucía que de tot d’una no havia pogut resistir la mirada de la meva padrineta ni en diferit, dins una pinzellada que era com un parpelleig, i que va acabar fugant-se de tots els sanatoris per a tuberculosos on va estar per llençar-se dins els braços del seu home i fer bogeries amb ell tota la primavera redolant abraçats pels turons peluts d’herba escruixint-se amb el seu pes duplicat; fins que ben aviat la pobre tísica va assolir, amb els aires d’encara adolescent que varen obnubilar la nostra patrocinada i li varen desbaratar el cervell com tu saps, la rígida serenitat que només la bellesa, la mort i unes certes porcellanes xineses saben perfeccionar. És curiós que ahir mateix n’Andolin a l’hora del berenar, ran de la mateixa finestra de sempre, una obertura que s’ha convertit en la pantalla on na Felízia s’hi projecta com s’hi va projectar la primera vegada que la vam veure, encara em va comentar que la vellesa de la senyora (ell l’anomena igual)  li pareixia, més que una cataplasma feta amb l’estovada de la senectud, un catàleg d’incompetències i travaments similar al que exhibeixen els adolescents. Va esmentar en Gori i em va fer venir vertigen, però tot d’una va començar a dir que na Felízia tenia una manera de palesar la seva incompetència per resoldre coses de tipus pràctic que a ell, a n’Andolin, li evocava, a més de la inexperiència dels adolescents, les xiquetes de casa bona. Sé que penses que el cas de na Felízia es podria resumir d’aquesta manera mateix.

          L’espantada Lucia que no va poder mirar mai a la cara la meva padrineta no va tenir cap fill amb el seu marit; segons la Felízia, perquè les germanes d’ell la varen dispensar de la maternitat a causa de ser tísica: uns miraments, per cert, ara que hi penso, que no varen tenir amb ella. A la Felízia com tu saps més que no jo no l’eximiren de les molèsties de la gestació, el part i el puerperi, aquelles bruixes de la Itàlia profunda. Amb aquest historial no em sorprèn que la nostra protegida volgués cerciorar-se que no era ella l’eixorca. Igualment, crec que era per defensar el seu honor de dona que havia remenat els draps bruts de la família Clementi fins que hi va trobar una malaltia que en Bruno havia patit de nin i que no havia rebut el tractament adequat (sempre per manca de doblers) i que era una explicació suficient de l’esterilitat del seu marit. D’altra banda, l’aspecte físic d’en Bruno no deixà de ser mai vigorós i potent, i no va perdre aquell esplèndid aire juvenil que tenia quan va venir aquí, sempre enfilat per les bastides o abocat al caire dels esgarrifosos penya-segats que va seguir pintant també al seu país fins que li va arribr, com a tothom, l’haver-se de morir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!