L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
UN ARTICLE DE GUILLEM FRONTERA
Per asserenar els ànims agitats a compte de la brutalitat imperial
D’aquí a diumenge
Per respecte a nosaltres mateixos, hauríem d’impedir que se’ns empelti artificialment la por. Ja sabem prou bé què hem de témer de qui –i qui ens terroritza. I per quines raons. En la nostra situació, hauríem d’haver après que hi ha una part de nosaltres –territori, llengua, cultura…– que per a les grans formacions no és més que un compromís assumit amb desgrat, una causa percebuda com un llast que dificulta el desenvolupament normal de la seva estratègia política. Hem de fer memòria i recordar en quines reflexions s’extraviaren alguns principis que havien defensat els partits integrants del Pacte de Progrés. I com, per exemple, les reflexions sobre la llengua entesa com una càrrega s’estan expressant sense pudor en sectors de l’actual govern –i en l’Estatut. Preguntau-vos per quina claveguera s’ha escolat l’esperit de Salvem la Real o quin és el motiu residual de crítica del GOB al govern autònom. La vulnerabilitat d’unes actituds amb un marcat component ètic –i no utòpic– en front dels huracans electorals de les grans formacions llinda amb la indefensió. Hauríem de preguntar-nos –i no deixar-ho per a més endavant– si estam disposats a ser còmplices de la desaparició del que significa tot allò que ens ha definit com a mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers; o si, per contra, li volem guanyar un lloc en el futur en condicions que en permetin la supervivència. A la nostra gent l’ha ennoblit l’esperit dels moviments ciutadans que decantaren el PP del govern de les Balears, l’ha ennoblit l’anterior tractament estatutari de la llengua, que PP i PSOE varen debilitar en l’actual Estatut, l’ennobleix la feina de mestres, d’associacions, d’artistes i d’intel·lectuals, de l’OCB, de la Unió de Pagesos… El gruix de tot plegat és, per als partits majoritaris, merament accessori –en el millor dels casos. La seva debilitació no la viurien com un drama. La seva desaparició no els suposaria cap tragèdia. Què no farien per implantar un bipartidisme granític, que els alliberàs de tenir-nos en compte com a comunitat amb una personalitat pròpia?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Naturalment, el diari El País, full parroquial dels socialistes, ha sortit en defensa de la voluntat de l’Ajuntament. Però ho ha fet tergiversant la història i emparant-se en els diaris d’aquella dictadura. Així, en un escrit titulat “¿Fue la dictadura o la perspectiva?”, El País fonamenta la seva tesi dient que “algunos periódicos de hoy [22 de desembre de 1928] publican fotografías para demostrar gráficamente la desproporción de dichas columnas frente al Palacio Nacional y aplauden esta medida [la demolició] adoptada por la dirección del certamen”. És a dir, que l’enderrocament de les Quatre Columnes ordenat pel catalanofòbic Primo de Rivera no es devia al fet que fossin un símbol d’afirmació del poble català, sinó a raons merament estètiques. Això ho diu el diari El País. Talment com si hom defensés les decisions del franquisme basant-se en el que en deia la “premsa lliure” d’aleshores.
Queda clar, per tant, que l’Ajuntament està ideològicament en contra de la simbologia de les Quatre Columnes i que, mancat d’arguments, no té escrúpols a servir-se de les “raons estètiques” del primer dictador espanyol del segle XX. Per sort, ha estat el mateix arquitecte encarregat del projecte de restitució, Elies Torres, qui ha posat en evidència el Consistori dient que la qüestió del lloc i la posició de les columnes no és potestat seva, ja que es tracta d’una “decisió política”. CiU i ERC, amb el suport del Col•legi d’Arquitectes i del Col•legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics, n’exigeixen la restitució total, amb les columnes en posició frontal, i ICV, com sempre, incapaç de portar la contra al PSC, no diu res. La recuperació de la memòria històrica, però, consisteix justament en això: en la restitució i dignificació de tot allò que va ser destruït per la força bruta de
DEL DIVORCI ENTRE ELS POLÍTICS I LA CIUTADANIA
Avatars de la política
Miquel de Palol / Escriptor
ANTHONY GARNER
Ja som a la recta final de la campanya d’unes eleccions on es constata més que en les anteriors i menys que a les següents el divorci entre ciutadania i classe política. Però, arribats a aquest punt, un té la impressió que el mea culpa dels polítics sobre l’abstenció ja forma part de la retòrica electoral i que, mal que no ho reconeixeran, ja els està bé assimilar la manca d’afluència a les urnes amb la pròpia de les democràcies més consolidades del món: la gent van a votar massivament -no parlo dels referèndums de les dictadures- quan en passa una de grossa i, encara més, quan es tracta de fer fora algú del govern. Quan tot va bé, es queden a casa.
EL PP HA ANAT UN PAS MÉS ENLLÀ I, CONSCIENT de la casuística electoral, estimula l’abstenció pensant que l’afavorirà. Però aquest és un futurible amb massa variants per ara endinsar-nos-hi. Més en primera línia hi ha el triangle sentimental format per Catalunya, Zapatero i Espanya. Un triangle d’amors, odis i menyspreus direccionals no correspostos, i amb un força probable desenllaç més digne d’història sadomasoquista que de comèdia romàntica. Zapatero perd el cul per Espanya i està obligat a una sobreactuació patriòtica, perquè els del PP li seguen l’herba sota els peus. Per Zapatero passen davant de tot les exigències de l’Espanya immemorial i profunda, tant li fa el mal tracte a Catalunya i a Euskadi. Euskadi tant li fa, perquè són pocs diputats; per Catalunya no cal patir, perquè els catalans tenen la síndrome d’Estocolm i, passi el que passi, sempre ens acaben votant.
L’AFER DE KOSOVO IL·LUSTRA AMB transparència la situació. Que no són el mateix Kosovo i Catalunya, fins aquí hi arriba un nen de cinc anys. És innecessari dir-ho, tret que no s’estigui convençut que es tracta amb autèntics imbècils, o que no sigui l’inici patètic d’un discurs molt més elaborat i sibil·lí. Fem un cop d’ull al voltant.
QUE HAGIN RECONEGUT L’ENTITAT ESTATAL de Kosovo els Estats Units, Alemanya i Itàlia no té en si mateix rellevància remarcable. Però, des de la nostra particularitat, que també ho hagin fet França, el Regne Unit i Bèlgica és força més interessant, perquè aquests països tenen conflictes territorials oberts, en el cas de França menys evidents i immediats, però pel que fa a Bèlgica i al Regne Unit, prou clars, amb els afers d’Escòcia i de Flandes, respectivament.
ELS NERVIS D’EN MORATINOS I COMPANYIA no denoten un discurs maquiavèl·lic, ni la sospita de tractar amb subnormals. És molt més senzill: l’únic missatge que el govern espanyol -amb la crosta franquista del PP enclastada als baixos- transmet a la ciutadania és que l’estructura estatal i política d’Espanya no està consolidada, que, per més que diguin els uns i els altres des de dins i des de fora, els poders fàctics i efectius senten la inestabilitat sota els peus, senten que això no s’ha acabat, que les espases encara són enlaire, que el vol d’una papallona als antípodes els pot engegar enlaire la parada.
PER TANT, SI ENTRE ELS AMABLES LECTORS algú pensa que Catalunya mereix alguna cosa més que ser la bèstia de càrrega d’Espanya, l’ase dels cops i la riota, que no es desanimi ni perdi la il·lusió, perquè les millors expectatives són possibles. Aquest cronista sempre ho ha cregut, tan sols a canvi d’una mica de valor, d’un mínim coratge i sentit del risc. Però això ja ho he dit prou vegades. Si la sobirania no fos possible, el govern d’Espanya -que, no ens enganyem, pel que ens afecta sempre és el mateix, PSOE o PP- i l’oposició no mostrarien tant de neguit a les primeres de canvi.
SI CATALUNYA -I EUSKADI- NO TINGUESSIN ni la més remota possibilitat de ser independents, els prínceps espanyols no s’haurien posat mai en evidència. Tal com han fet els Estats democràtics europeus de debò consolidats com a tals -remarco: de debò consolidats-, haurien reconegut la independència de Kosovo. No haver-ho fet els deixa en ridícul en els fòrums polítics internacionals, i per ells encara pot ser contraproduent, perquè han aixecat la llebre i ara fins i tot Putin es recorda que existeixen Catalunya i Euskadi.
PERÒ, COM ENS DEIXA ALS CATALANS i als bascos? Presos en tanta desgana que ni tan sols hem estat capaços de treure rendiment polític a una mostra tan flagrant d’estupidesa i d’ineptitud. La síndrome d’Estocolm està en plena esplendor. L’AVE, Rodalies, els peatges de les autopistes, el túnel de la Sagrada Família, les balances fiscals, l’esplomissada de l’Estatut -de les matrícules dels cotxes, qui se’n recorda?-, tant li fa, vénen tan seguides i tan impunes que ja no cal ni vaselina.
LA JUGADA MESTRA FINAL ÉS BANDEJAR dels grans debats tots els partits que no són PSOE i PP. Com que a Catalunya -afortunadament, i que ho puguem dir per molts anys- el PP no té res a pelar, l’operació pro socialistes és rodona. Però, en rigor, és democràtica? La Junta Electoral no hi té res a dir? I aquí, a callar i a abaixar-se les calces. Els més perjudicats per la política del PSOE, els catalans, són els qui els aportaran els vots determinants per guanyar aquestes eleccions. En la lògica de la història -i per més que la nit del 9 li encantaria haver-se de menjar això que ara dirà-, aquest cronista està convençut que el PSOE tindrà majoria absoluta.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 28. Dimarts, 4 de març del 2008
ordenades cronològicament i
classificades per tema, reflexions
breus de Josep-Maria Terricabras
sobre qüestions d’actualitat.
El dia 9: Decideixo decidir!
DILLUNS, 3 DE MARÇ DEL 2008 | Països Catalans
Encara queden cinc dies de campanya electoral, ens agradi més o menys. Aquest portal és també una plataforma d’arguments i contraarguments, molts d’ells prou interessants. M’ha semblat que jo no hi havia d’insistir, que ja havia dit el que creia que havia de dir. Per això avui dedicaré el post setmanal a fer propaganda d’una activitat reivindicativa que també s’ha de desenvolupar diumenge vinent, en paral·lel amb les votacions electorals. Potser tots ja ho coneixeu, però no em sembla sobrer tornar-hi i donar-ho a conèixer.
La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) -la que va organitzar les grans manifestacions del 18 de febrer del 2006 i de l’1 de desembre del 2007- ha organitzat fa temps una campanya de recollida de signatures a favor que es puguin convocar referèndums vinculants des de Catalunya. Aprofitant ara la jornada electoral, es posaran taules a tantes poblacions dels PPCC com es pugui, per recollir signatures a favor del dret al referèndum. Per dur-ho a terme amb els pocs mitjans de què disposa la Plataforma, es demana la col·laboració ciutadana, tant per a muntar taules com per a fer-hi presència.
En el davantal d’aquest mateix portal es parla d’això i es donen indicacions per contactar amb la Plataforma i amb la campanya. Ara, però, em permeto de copiar aquí un dels darrers comunicats rebuts dels responsables de la campanya, en què es donen detalls de com està anant l’organització de les taules del dia 9 i del bon eco que està tenint la iniciativa. El text rebut fa així:
“Benvolgut/benvolguda,
De nou ens posem en contacte per fer-vos saber la marxa de la campanya “Decideixo decidir” i l’acció concreta del 9 de març.
En aquests moments, a data 29 de febrer ja tenim 190 taules confirmades, que ja consten en el web de la campanya. A més, n’hi ha una cinquantena llarga que podrem confirmar en els propers dies, un cop ja se’ls hagi lliurat tot el material. Esperem arribar a la fita de 300 taules el dia 9M.
La gran majoria de taules són al Principat de Catalunya, però també n’hi haurà al País Valencià i a les Illes, i esperem que a la Franja de Ponent. També hi ha 2 taules confirmades a la Catalunya Nord. Per altra banda, i d’una manera més simbòlica però no per això menys important, també tindrem taules a l’estranger. En concret, en aquest moment ja n’hi ha confirmades a 13 països de 4 continents.
La resposta de la societat catalana a aquesta acció concreta és una indicació que el país es mou i que la seva gent vol demostrar que existim com a poble. Tot i els recursos limitats de què disposem per poder organitzar una acció d’aquest abast (ja que tenim com a repte autofinançar la campanya), el suport popular que estem rebent ens referma en la nostra convicció que val la pena seguir endavant.
En aquest sentit, us convoquem a col·laborar en aquesta acció i us suggerim la possibilitat de fer diverses actuacions:
– Ser a una de les taules el dia 9 de març, durant una estona. Si hi esteu interessats, ens envieu un correu de resposta a aquest mail, indicant-hi a quina població i zona us aniria bé ser i a quina hora, així com un telèfon de contacte. D’aquesta manera, la setmana següent, i quan tinguem tancades totes les taules, ens posaríem en contacte per confirmar-vos el lloc i l’hora.
– Posar el banner “Jo també hi seré” al vostre web, en cas que disposeu de web. El banner esta disponible a la web, a l’adreça
http://www.decideixodecidir.cat/_img/banner/banner_jo_tambe_hi_sere_1.png“
– Fer difusió de l’acció per tal que el major nombre possible de gent vagi a signar la nostra petició el dia 9 de març.
Recordeu que si teniu cap dubte, pregunta o suggeriment, us podeu adreçar a aquest mateix mail.
Des de la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés us agraïm la vostra col·laboració, i us animem a dir amb nosaltres “Jo també hi seré”
Cordialment,
Comissió organitzadora del 9M.
Campanya “Decideixo decidir”
Per a més informació de la campanya, cliqueu aquí.
Aquesta em sembla una excel·lent iniciativa -perquè mobilitza i ajuda a crear consciència nacional-, a la qual us convido a tots a participar, tant als que esteu més decidits a anar a votar com als que n’esteu menys o als que esteu decidits a no anar-hi. Hem d’exigir el dret de decidir en referèndum, per dignitat i per sentit democràtic. L’acció reivindicativa del dia 9 no serà decisiva, ja ho sé. Però també sé que les coses decisives només acaben passant quan abans s’han fent un munt d’accions i reivindicacions que, separadament, no eren ni decisives ni finals.
