No ho era no, Blanca, muntanya venerable i sagrada. Però igualment ens hi varen embolicar…
Benvolguda Xesca,
Les imatges d’avui, impressionants. Una meravella. Les he mirat 4 ó 5 vegades seguides, ben paralitzada per la impressió que m’han produit.Gràcies.
Sempre em venen al cap, amb aquestes imatges i amb la teva introducció, dos dels llibres que més m’han colpit i agradat a la meva vida. La monumental Incerta Glòria, d’en Joan Sales, sobretot, i el que per a mí es una mena de complement diferent, i d’un altre estil: la Recalada, d’en Raimon Galí. Obres que, sobretot la Incerta Glòria, no em canso mai de rellegir, cada dos o tres anys, a l’estiu, una altra vegada.
El teu Viacrucis literari tampoc s’atura. I jo vaig imprimint els capitols, per a llegir-los com cal, tots seguits.
Les teves produccions gastronòmiques. Un altre desafiament al bon gust. I un reconeixement, humil i sincer, de que hi ha molt més que no sé, del poc que conec una mica, a la cuina. I les fotografies que inclous, de vegades, gairebé em fan salivar…
I avui, per acabar-ho d’adobar, mentre em posava una miqueta al dia, veig que esteu organitzant un sarao dels macos, dels divertits. Impressionant. A Pollença també té el dia 24 hores..o es més llarg que a Barcelona, cap i casal de la Catalunya que gairebe´no reconeixem?
Li comentava al meu marit, (el M.), i ha saltat de la cadira. I gairebé solta un renec. O sia que excursions i diades gastronòmiques, i disbauxa de la bona, i el gènere m. a pa i aigua.No s’hi val. I m’ha demanat que li diguis, si us plau, de part seva, al Tomeu que hem d’igualar, o intentar-ho, el repte. Les calderetes que ja no tastem junts…I el Doctor Fornells, i en Gómez, i potser l’AdG, i a veure si aconseguim que el Joan S, vingui. Quan ens podrà tocar a nosaltres, em deia dairebé enfadat el Menorquí, la caldereta desitjada, somiada? Se’n podria assabentar i pensar-ho en Tomeu?.
I m’ho deia enfadat. Al.lucinat gairebé. Jo li he dit que, en realitat, estava envejós i que s’havia d’ocupar una mica més dels plaers a l’abast i menys de les seves lectures i aficions gairebé maniàtiques. No m’ha dit que no….
Bé, benvolguda hiperactiva i multitasking Xesca, Que segueixi aquest ritme…però no el vulguis superar. Impossible.
Enhorabona, moltíssimes gràcies………….i espero saber més de la trobada gastsronòmica…
Bon Dia ….i amb unes imatges impactans. Alguna vegada he tingut que virar perque l’hidroavió no em llencés tota l’aigua. Un bon document; no no era la nostra guerra.
Has vist cap al final de la pel·lícula una llanxa, la Pollença? (la llanxa de Marineria de la Base) Idò aquesta llanxa una vegada va salvar el meu pare, quan tenia la seva primera barca, la Catalina (el nom de la meva mare; després va venir la Gregaló, en homenatge al gregal, el vent que segons Josep Pla té el nom equivocat, perquè no ve de Grècia, sinó de Provença, de Suïssa, i ens porta memòries de la senyora del rellotger…). Doncs bé, ell pescava a la barra (allà on s’acaba Mallorca i hi ha el tall, el fondal); devia pescar xernes, ara no m’ho facis dir. Amb això ell i la tripulació veuen que enrevolten la barca tres peixarros, que just amb una cuejada els haurien girat damunt-davall. Mon pare, desesperat, va agafar un rem per arruixar-los. Però un mariner seu llegia Mobby Dick i li va aguantar el braç perquè no ho fes. De la Base ho varen veure i va sortir la Pollença, i varen disparar contra els molars. L’endemà va sortir un peix foradat de bala en una platja de Catalunya. En Miquel Bota Totxo, que era el corresponsal em pens que d’Eropa Press va fer una entrevista al meu pare, i va sortir a la Vanguardia i pertot, però ara Lisa no em facis cercar els retalls. Els dies tenen efectivament més de 24 hores a Pollença, però encara no hem aconseguit que en tinguin 240… Petonets x
Benvolguda Xesca,
Les imatges d’avui, impressionants. Una meravella. Les he mirat 4 ó 5 vegades seguides, ben paralitzada per la impressió que m’han produit.Gràcies.
Sempre em venen al cap, amb aquestes imatges i amb la teva introducció, dos dels llibres que més m’han colpit i agradat a la meva vida. La monumental Incerta Glòria, d’en Joan Sales, sobretot, i el que per a mí es una mena de complement diferent, i d’un altre estil: la Recalada, d’en Raimon Galí.
Obres que, sobretot la Incerta Glòria, no em canso mai de rellegir, cada dos o tres anys, a l’estiu, una altra vegada.
El teu Viacrucis literari tampoc s’atura. I jo vaig imprimint els capitols, per a llegir-los com cal, tots seguits.
Les teves produccions gastronòmiques. Un altre desafiament al bon gust. I un reconeixement, humil i sincer, de que hi ha molt més que no sé, del poc que conec una mica, a la cuina. I les fotografies que inclous, de vegades, gairebé em fan salivar…
I avui, per acabar-ho d’adobar, mentre em posava una miqueta al dia, veig que esteu organitzant un sarao dels macos, dels divertits. Impressionant. A Pollença també té el dia 24 hores..o es més llarg que a Barcelona, cap i casal de la Catalunya que gairebe´no reconeixem?
Li comentava al meu marit, (el M.), i ha saltat de la cadira. I gairebé solta un renec. O sia que excursions i diades gastronòmiques, i disbauxa de la bona, i el gènere m. a pa i aigua.No s’hi val. I m’ha demanat que li diguis, si us plau, de part seva, al Tomeu que hem d’igualar, o intentar-ho, el repte. Les calderetes que ja no tastem junts…I el Doctor Fornells, i en Gómez, i potser l’AdG, i a veure si aconseguim que el Joan S, vingui. Quan ens podrà tocar a nosaltres, em deia dairebé enfadat el Menorquí, la caldereta desitjada, somiada? Se’n podria assabentar i pensar-ho en Tomeu?.
I m’ho deia enfadat. Al.lucinat gairebé. Jo li he dit que, en realitat, estava envejós i que s’havia d’ocupar una mica més dels plaers a l’abast i menys de les seves lectures i aficions gairebé maniàtiques. No m’ha dit que no….
Bé, benvolguda hiperactiva i multitasking Xesca,
Que segueixi aquest ritme…però no el vulguis superar. Impossible.
Enhorabona, moltíssimes gràcies………….i espero saber més de la trobada gastsronòmica…
Una abraçada,
Lisa
Bon Dia ….i amb unes imatges impactans. Alguna vegada he tingut que virar perque l’hidroavió no em llencés tota l’aigua. Un bon document; no no era la nostra guerra.
Has vist cap al final de la pel·lícula una llanxa, la Pollença? (la llanxa de Marineria de la Base)
Idò aquesta llanxa una vegada va salvar el meu pare, quan tenia la seva primera barca, la Catalina (el nom de la meva mare; després va venir la Gregaló, en homenatge al gregal, el vent que segons Josep Pla té el nom equivocat, perquè no ve de Grècia, sinó de Provença, de Suïssa, i ens porta memòries de la senyora del rellotger…). Doncs bé, ell pescava a la barra (allà on s’acaba Mallorca i hi ha el tall, el fondal); devia pescar xernes, ara no m’ho facis dir. Amb això ell i la tripulació veuen que enrevolten la barca tres peixarros, que just amb una cuejada els haurien girat damunt-davall. Mon pare, desesperat, va agafar un rem per arruixar-los. Però un mariner seu llegia Mobby Dick i li va aguantar el braç perquè no ho fes.
De la Base ho varen veure i va sortir la Pollença, i varen disparar contra els molars.
L’endemà va sortir un peix foradat de bala en una platja de Catalunya.
En Miquel Bota Totxo, que era el corresponsal em pens que d’Eropa Press va fer una entrevista al meu pare, i va sortir a la Vanguardia i pertot, però ara Lisa no em facis cercar els retalls. Els dies tenen efectivament més de 24 hores a Pollença, però encara no hem aconseguit que en tinguin 240…
Petonets
x
Com un ocell ferit, li volien fer tirar bombes. Ell ha nascut per a l’aigua. És magnífic.