L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

27 d'octubre de 2007
Sense categoria
5 comentaris

SOBREN ESCRIPTORS I FALTEN LAMPISTES

I com és això.

Hauria de ser a l’inrevés, perquè és més bo de fer fer-se lampista que fer-se escriptor.

Per fer-se lampista basta posar dos manats de canonada de PVC de diàmetres diferents dins una furgoneta i dues caixes de rosques de plàstic i dues de llautó amb les arandeles corresponents. Pensa a posar-hi un saldador també, basta d’aquests que s’enrosquen a una ampolleta de càmping gas, i sobra, perquè avui canvies la peça,  no fas saldadures. Més que res, és per si vas a una casa que encara tingui les canonades de plom. No sé si us he de dir que agafeu estopa o que no n’agafeu, hi ha molt per discutir amb això de les estopades. Fan brutor. Avui tot fa brutor. Posen fils i posen busques pertot, i n’hi ha que no li saben veure la part positiva.

Jo dins la furgoneta hi duria solets, però reconec que els solets han passat a la història. Jo sempre en tenc de solets, i si no en tenc en faig. L’altre dia em varen canviar la càmera d’una roda de bicicleta nova d’estrena, d’en nou en nou. Idò. No hi ha hagut manera en tot l’estiu d’estrenar una bicicleta, entre una cosa i l’altra. I jo no sóc de la tudamenta i no em va donar la gana de llençar una cosa que no havia estrenada, i en vaig fer solets i els vaig arrebossar amb pólvors de talc perquè no s’aclareixin i els vaig estotjar dins una capsa d’eines amb compartiments de plàstic.

Ara veig que els lampistes dins les furgonetes duen moltes ampolles de productes per desembussar, inclòs el proletari salfumant, encara que el tenen una mica amagat perquè és barat i n’hi ha que diuen que forada. No foradava, ha de ser ara que foradi. Podria ser que foradàs avui en dia ara que me revé, perquè per no fregar n’hi deuen tirar una ampolla cada vegada que fan servir el vàter (sobretot si contractes una d’aquestes empreses de neteja que els matins t’envien tres al·lotes per repassar, per un preu fet cada mes que sol esser assequible a Mallorca, en temporada baixa, i que si ets clienta de tot l’any i no et fa res sentir corredissa per dins casa teva mentre escrius, també en pots assumir les tarifes, més raonables que no ho solen esser en temporada alta).

No cal endur-se’n tornavisos ni desengramponadors; clau anglesa sí, per afluixar les rosques de plàstic.

Ara, el que és essencial és la silicona. Si la silicona no existís, tal com avui funcionen els llanterners, l’hauríem d’inventar. Si no hi ha silicona no hi ha lampista.

Jo hi tinc un contenciós particular amb la silicona, però m’estim més mossegar-me la llengua que no exposar la meva vida. A banda de no poder desprestigiar el rei ni la seva família, ningú no pot apostrofar la silicona sense arriscar-se. I no sé si val la pena ser un heroi o una heroina, just per haver actuat en detriment d’una favada com la silicona.

Pensau a embarcar colzes de rentador, de rentaplats, de vàter i de lavabo. Ja he dit que dur o no dur estopa era molt discutible. Ara bé, no endur-se’n un manyoc d’espart (basta desfer una ansa de caixó de peix antic, si en trobau), com si diguéssim un fregall d’escurar antic (això sí, ben eixut) és una negligència i és un crim. Jo el duc dins el mateix compartiment del ciment-cola i de la cola de contacte. És per quan les rosques es desgasten i no tanquen bé i vessen.

Ja he dit que no importava endur-se’n eines, basta endur-se’n recanvis.

En dia us enviïn a demanar en una casa anegada, la primera cosa que heu de fer abans de pujar-hi és tancar la clau de pas de l’aigua. Ho dic perquè n’hi ha molts que no hi pensen. La majoria, no hi pensen.

Ara veig que els lampistes (els que vénen) no posen ni botiga. S’anuncien mitjançant una mena de teclat de piano a l’entrada de la pastisseria, devora els adhesius de les targes de crèdit. Tu arrabasses una tecla i tens el telèfon d’un fontaner que generalment és argentí o marroquí. Els que tenen una indústria només volen fer blocs de pisos, xalets nous, instal·lacions de calefacció i depuradores de piscina. Si a la junta del vàter amb les rajoles hi trobau suquet, més val que us aferreu a una d’aquestes tecles, i que sigui el que Déu vulgui.

Cada tecla té un so diferent, i jo n’he trobades de desafinades. Un bergant argentí que s’engatava amb el meu whisky va aprofitar que el vaig haver de deixar totsol per telefonar a la seva família de Buenos Aires cada dia durant una setmana, i em va venir un porro de 900 euros de telèfon que li vaig descomptant un poc cada setmana. Evidentment, aquest no va cobrar ding-ding. Jo ja n’estic assaciada de fer el ferreret. Pagar i no beure.

Però n’hi va haver un altre, també argentí (eren de la mateixa companyia), que no només és el meu llanterner fix: és el llanterner de totes les meves amistats. A més de la fontaneria, assumeix les ‘xapusses’ de les cases massa velles i aguantades amb saliva dejuna que tots tenim. Sé que són molt poètiques aquestes antigalles que habitam, però jo ja n’estic assaciada de veure la rebava groga que fan tots els tractaments contra l’humitat (sempre amb un component a base de silicona) davall la pintura, farta de sentir passar el celistre per davall les portes i tipa del nyic-nyic nyic-nyic que fan els vidres de les vidrieres tot d’una que s’atura el llebeig i la tramuntana asseca els vergarons.

Crec que he escrit massa. Els escriptors són els lloros: tu els dónes pipes i fan unes xerrades…. 

  1. La casa on visc des de fa trenta anys és tan bella i vella que demana l’assistència d’un lampista permanent al qual el faig conviure amb els llibres, mal li pesi.
    El cas és que, dut(s) per la necessitat, som la mateixa persona.

  2. Jo abans de ser Johny vaig ser lampista, o llauner com s’endeia abans. A aquesta banda del toll d’aigua els lampistes som a més a més electrecistes i jo fins i tot havia tocat el gas i canviat vidres. Som a més a més pedagogs, confessors i assessors.

    O erem.

    O ho era jo.

    Tant se val car ara sóc un Johny, un Guy of Infantery, un mercenari assalariat.

    I tot i que duia cinta de teflón sempre duia també i en una boseta un poc d’estopada…per si de cas. Quan jo vaig començar fèia les juntes dels ràcors amb estopada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!