L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
‘PROBES’ I DESHONRATS
Si un escriptor es presentava a les eleccions no el votaria ni la seva mare.
Però moltíssima gent, i que consti que ara no estic parlant ni de la nostra pròpia escòria, perquè nosaltres d’escòria pròpia també n’estam servits (vegeu el brillant escrit de Sebastià Alzamora a l’Avui d’ahir) ni de l’escòria importada, abans de votar un lletraferit votaria una narcotraficant de Son Banya que ara amenaça que fundarà un partit polític (i a n’aquesta com és que no l’enxampen diuen quatre pardals que no saben com va el món). Una gran quantitat d’electors empadronats aquí consentirien que el seu vot es perdés, ni que fos un vot del partit que han votat sempre, abans de dipositar dins l’urna la papereta amb una llista on hi ha una senyora que escriu en català o que hi ha escrit.
Ara que els ianquis diuen que lluitaran contra el narcotràfic (alabat sia Déu!) aquí a les Illes sabem ben cert que si na Paca es presentava tots els altres polítics no tindrien res a fer, i no només la votarien els quatre esgarriats que hi pugui haver a Son Banya, que és el més trist. Molts de polítics que ara devoren canapès i croquetes com cadefets, anirien a l’atur o a la privada, si na Paca es presentava a les eleccions.
No em sorprèn que quan el regidor d’Afers Socials de l’ajuntament de Palma va preguntar a un resident de Son Banya si se n’alegrava, de la idea que tenien de llevar tot aquell fems i de fer-los cases perquè hi poguessin estar com les persones, ell se tragués unes claus de cotxe de luxe de dins la butxaca. Això volia dir que no importava que fessin tant de dissabte, els de l’ajuntament.
Si s’arreglava això, el comptador de na Carme-Laura de Coc Ràpid, el de les dones apunyalades, s’aturaria en sec. I uns altres comptadors que no sé si qualcú ha posat en marxa o no, ja no s’engegarien: el de les mares maltractades pels seus fills adolescents que estan de mono. La violència domèstica ja fa estona que ha deixat de ser només de gènere, i és a causa d’aquest fenomen. I encara hi ha un altre comptador esgarrifós que no sé si els comptables preparen: els dels pares toxicòmans que maltracten els bebès que els han sortits plorims i en la nit si els desperten els cremen amb llosques enceses (amb cigarretes que han encès aposta, perquè és bo de veure que si dormien no fumaven) o bé els llencen contra la paret, els seus bebès, o bé els lloguen perquè hi cometin abusos sexuals i amb la mateixa en facin enregistraments porno perquè el negoci o la indústria que acaben de posar creixi i prosperi.
Les persones també estan fetes de químíca, i un mil·lígram d’una determinada substància pot marcar el rumb de la nostra vida. Qualsevol santa d’aquestes que resen de genollons davant el santcristo de la Sang es podria transformar en una mala bèstia sota els efectes de la droga, i jo no confonc una víctima de la droga amb un que no s’ha drogat mai però factura maletes de doblers negres a les Caimán. Pietat per als qui estan enganxats a la droga, codi penal per als caimans.
Els 90 % dels problemes que tenim desapareixerien. Els al·lots de l’institut ja voldrien aprendre de llegiriescriure, els seus pares ja els podrien ensinistrar o millor convèncer sense haver de veure, i vegades consentir i tot amb una aclaparadora impotència, que els narcotitzin perquè siguin més bons d’aregar i així empardalats almenys no els atuparan o no faran mal a ningú altre, que en realitat als pares els preocupa més que rebre ells. És a causa d’això, que en rebre ells ningú no ho sap: perquè ells ho tapen. Perquè els seus fills no els arribin, molts de pares, però sobretot mares, fan els ulls grossos si s’adonen que els doblers que hi havia dins una sucrera que sol estar en una lleixa del rebost s’han evaporat i avui no pot haver estat l’equatoriana perquè sha romput un braç i no ha vinguda.
Vas a prendre un gintònic amb un amic que fa estona que no veus i tot és corredissa cap al vàter que no li arribes a poder contar res. Penses que tens un amic i resulta que no tens cap amic. T’adones que no és a causa de cap debat intel·lectual que es perden els amics, i entens molts de misteris que darrerament et feien voltar el cap.
N’hi ha que tuden els al·lots perquè no els saben educar i n’hi ha que esbotzen un paquet de Marlboro que acabes de treure d’una màquina perquè troben que fumar no te convé i a més fa cutre fa friki fa brut fa pobre i fa marginal, i t’adones que la seva alegria i la seva vitalitat no tenen res a veure amb la dieta sana i amb el consum de cereals amb fibra.
Merda per la droga. No ho poden o no ho volen aturar.
Si els mallorquins haguéssim deixat anar això, ara seríem més rics, en comptes de deixar fer els negocis als alemanys i als espanyols i plantejar un panorama als nostres fills de demanar caritat tota la vida per devers Madrid, ara que tots els negocis els han fet ells i ja s’ho han embutxacat. Tot és llàstima que ens tenen, i això que en feim, i ben molta. Encara ens diuen insolidaris i polakos, amb tot el que ens han pentinat! I s’han posat la seva llengua amb més drets que la nostra i a la nostra la volen llevar. Si no haguéssim caigut dins aquest pou no hauríem hagut de vendre les finques als alemanys ni de regalar-les als espanyols per comprar-nos la dosi. La meva generació, que ens n’havíem rigut dels vells que per comprar un Seat 600 s’havien afluixat d’una quarterada, ara hem quedat escurats per mor de les esnifades. Si no haguéssim estat tan boianos, ara no hi hauria aquesta pressió tan brutal per urbanitzar finques, i no hi hauria aquesta doblerada negra per emblanquinar. I no hi hauria aquesta corredissa dins el Consell per requalificar.
Aquest estiu passat vaig llegir en una Sàpiens d’una pelegrinació de nins a Jerusalem, un reportatge que escarrufava. A l’Edat Mitja, que la gent es moria a 30 anys o abans, els carrers estaven plens d’orfanets i de criatures abandonades que a casa seva no els podien mantenir. Igualment, molts de frares, al·lotots d’una vintena d’anys, s’apuntaven a una croada per anar a matar moros i era que havien passat tota la nit rabiosos de mal de caixal i en aquells temps no hi havia analgèsics per poder-se medicar.
Moltes coses que passen s’expliquen per aquesta causa. A veure si ens en podrem desfer, em deman.
L’únic que avui m’ha animada una mica, ara quan m’han duit els diaris, és que El País posa que CIU s’ha decantada cap a la banda dels sobiranistes. Deo gratias.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A 230 per l’autopista o a tota hòstia per un carrer qualsevol. Molta gent jove seu per sempre en una cadira de rodes per això. Cada dia en veig de nous. Poques mesures per aturar aquesta plaga.
Colles de motoristes desenfrenats que fan curses carrell avall i ningú no els dóna l’alto. La policia només sol intervenir quan molesten els estrangers dels hotels.