L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
PARAULES SAGRADES (V)
Vaig anar a comprar una llauna de salsitxes de Frankfurt autèntiques: d’importació. I la vaig compartir amb en Miquel Bauçà ben fosca negra en un banc del passeig. No hi vàrem posar els dits. Ell havia apariat una pua de fasser per a cadascú. Pues de washingtònia de la zona turística per fitorar el contingut de la llauna importada.
Males lectures, Hom fa. Sempre hi ha hagut vellards que vivien i que, aparentment, volien continuar vivint indefinidament i de qualsevol manera: havien de restar immòbils i s’havien d’arrossegar amb crosses inversemblants. La mala lectura és que els animava una passió de no dir per la vida. La veritat és que és la mateixa de quan tenien 3 o 33 anys, per dir millor: automàtica, insignificant, trista o clarament sòrdida… Aquesta mala lectura s’ha anat repetint de generació en generació. L’he llegida en un escriptor romà i en una pel·lícula molt coneguda.
Catalanitat, La. (…) L’apatricitat. Tenir una pàtria -amb la seva forma visible d’un Estat- és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre’ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d’abjecta murriesa. Si no, la tribalitat es manifesta en forma d’una vaga sentimentalitat lletja i obscena, que és la cosa que cal suprimir. Un Estat produeix la corrupció i altres inconveniències, però són pitjor les que produeix el fet de no tenir-ne.
Un apàtrida és bell; quatre-cents mil, concentrats, cohabitant, una beneitura fastigosa. Una tribu ha de tenir una pàtria, si més no per gomboldar els poetes i poetesses que apareixen en el seu si, concretament per respectar-los llur llenguatge i perquè coneixen millor les regles de llur tribalitat (trivialitat)… Que sigui precisament el contrari és només una manifestació del Mal. A la Bíblia, el fenomen és explicat a bastament. Comprenc que nosaltres rebutgem sistemàticament el tribut de sang que cal per tal de construir-la. És bèstia, aquest impost, però sembla que no hi ha altre remei, que el Mal imposa. I cal ser obseqüent amb el Mal.
Dulce et decorum est pro patria mori. És poc, molt poc. Cal fer més. Cal occir els enemics, ser intolerants. El pitjor de néixer en el si d’una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo. També té avantatges, però jo, personalment, hauria preferit les coses arranjades.
(El Canvi, Miquel Bauçà. Empúries, 1998. Barcelona)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs perquè m’hi convidaren els mateixos que no varen comparèixer a l’única festa que fores capaç diguem-ne d’organitzar en tota la vida. Vivies al Born, prop de Santa Maria del Mar, en una casa grandiosa i buida, ben fregada, les portes netes i untades, fora mobles, només la post amb la màquina elèctrica ben encastada, ben ajustada (al mil·límetre) precursora d’aquella mena d’invent del TBO on escrivies a la casa on et varen trobar mort. Pareixia un local annex a la parròquia, molt adequat per ensinistrar la joventut esgarriada. L’abús de la paciència de la gent (al marge que no hi hagués una cadira per seure i que no tothom estava per acceptar seure al teu llit) era la quantitat industrial (sí: industrial) d’horrnacines, algunes buides, però moltes amb el sant o la santa. No sé aquell gènere d’on podia haver sortit. Tu no robaves, eres molt antiquat. I ja em diràs quin capellà quan renova el mobiliari llenci les capelletes en un contenidor de reciclatge; per axò hi ha les sagristies. Ja sé que molts de capellans estan sonats i a tu d’on et podia venir la sonadura.
Era aquell vespre que em vares obligar (fermada) a escoltar-te balbucejar, en el més delirant dels dialectes del quequeig que cap embarbussament enara no ha somiat, un polidíssim mecanoscrit de Carrer Marsala. Res a veure amb el farcell infame de GOLOBÀS, l’origen de El Canvi. No em sorprèn que no fos admès a concurs als premis Ciutat de Palma, baldament en Josep Maria Llompart, que tant et va protegir (com ningú mai) fos membre del jurat. Tu vivies indefinidament apalancat a casa seva quan decidires concursar. No vares fer ni còpies, agafares el manat així talment embolicat amb paper de diari i el vares dur a Cort. No sé si la funcionària el degué admetre, però el devia prendre, perquè si no el jurat no l’hauria pogut rebutjar. Fulls solts de mides diferents, quartilles, bocins com esqueixats, mecanografiats amb màquines d’escriure diferents. Tu no sabies escriure a mà. Un altre que tampoc no agafava llapis i ho duia tot dins el cap era n’Andreu Vidal. Si jo no m’hagués posat a picar més de dues vegades, nyisclis que us n’hauríeu enrecordat i ho hauríeu pogut publicar. Ja en parlarem un altre dia de Golobàs (híbrid entre Colombàs i…. i?)
Record que va aterrar un àngel que mirava contra el govern: un àngel estràbic. I no era l’arcàngel sant Miquel, mal dugués una beina penjada. Amb això de sant Miquel em vares prendre el pèl. No és ver que quan estàs per morir-te et comparegui sant Miquel, l’hivern passat em vaig treure el gat del sac. No era un tron i no tenia res de seràfic, no era un querubí.i,sobretot, no era custodi, que era el que tu i jo havíem de menester; ni dominant, això fou l’únic avantatge. Només lleugerament satànic. Com un escat o com un emperador de Roma. Potser l’àngel Nerón? Ni ganes d’aclarir-ho ni de tornar-hi a pensar.
Els mallorquins residents a Barcelona que vàrem avisar havien de dur 230 (o eren 240?) grams de formatge i una ampolla de vi negre, i la casa, ni que fos gran i gens enxubada, va arribar a fer una pesta de no dir. Ningú va comprar pa ni galetes, i aquella betum rodolant rost avall amb el foc procedent de les ampolles com un gargall, escorxava els conductes talment un fermall d’espareguera, càrritx i aritja com els que amollen pel forat dela xemeneia per arrabassar el sutge de tot l’hivern passat.
(fins demà)