Vat aquí una faula del Llibre de les bèsties de Ramon Llull
En una terra s’esdevenc que totes les bèsties s’acordaren que donassen tots dies una bèstia al lleó, per ço que no les treballàs en son caçar: e el lleó les en apellà quíties. Tots dies aquelles bèsties gitaven sorts, e aquella bèstia sobre qui caïa la sort anava al lleó, e menja-va-la. Un dia s’esdevenc que caec la sort sobre una llebre, e aquella llebre trigà a anar al lleó, tro hora de mig-dia, per ço car temia morir. Molt fo irat lo lleó com tant s’havia estat la llebre, car gran fam havia, e dix a la llebre per què havia tant estat. E la llebre s’excusà e dix que, pres d’aquell bosc, havia un lleó qui deia que era rei d’aquella terra e qui l’havia cuidada prendre. Lo lleó fo molt irat e cuidà’s que fos veritat ço que la llebre li hac dit, e digué que li mostràs lo lleó. La llebre se mès primera e lo lleó la seguí: e la llebre venc a un gran pèlag d’aigua, lo qual era en una bassa que era environada, de totes parts, d’un gran mur. Com la llebre fo sobre l’aigua e l’ombra d’ella e del lleó aparegueren en l’aigua, dix la llebre al lleó: -Sènyer, veus lo lleó qui és ací en l’aigua e vol menjar una llebre?- Lo lleó se cuidà de la sua ombra que fos lleó e saltà en l’aigua per ço que es combatés ab aquell lleó. Lo lleó negà’s e morí en l’aigua, e la llebre ab sa certesa romàs com havia fet morir lo lleó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!