Tenen dret a lamentar-se totes les persones que han donat suport en cos i ànima a Unitat i que ara pateixen sentiment de fracàs. Tenen dret a lamentar-se de com s’ha desenvolupat la campanya. Però al que no tenen dret, en nom dels seus fills i de l’estima que han demostrat al seu país, és a tirar els trastos per la borda. Aquest sí que seria un gran error. El país té moltes virtuts, però també un maleït defecte que ens ha refrenat al llarg dels segles: un neuròtic pessimisme que tard o d’hora acaba desembocant en autoodi. Unitat ha estat un dels grans èxits polítics dels darrers trenta anys. Només la capacitat d’entesa de persones d’origen polític i social tan divers per estima al país aporta moltíssima fe en el futur, en les pròximes generacions i en el que representa la nostra personalitat, llengua i cultura.
Aquests dies passats Unitat ha rebut duríssims i cruels atacs per part d’alguns ressentits. Són els mateixos que alabaven Matas ara fa només deu mesos. Són els mateixos que rosegaren claus quan veieren que els diferents partits nacionalistes illencs donaren suport a un govern de canvi i de progrés a les Balears. Són els mateixos que no han pogut pair que el PP passi a l’oposició. Són els que han amagat el cap sota l’ala quan Matas fugia cap a Miami deixant els seus amb un pam de nassos. Aquests són els enemics d’Unitat. Ben poca cosa, certament.
Era lògic que al primer intent la cosa no anàs bé. Era comprensible que alguns no veiessin en Pere Sampol el candidat més adient, o que la campanya electoral s’hauria d’haver fet d’una altra manera. Tot és opinable. Però allò essencial es va aconseguir: una candidatura única nacionalista en un país que fins fa un quart de segle només era una provincia que habla un dialecto. En termes històrics la passa és gegantina i tal volta sigui recordada d’aquí a moltes dècades, quan tots nosaltres ja siguem morts.
La Història no la fa un fet concret, sinó una suma perseverant i toçuda d’acords. Un èxit no és res més que una suma intel·ligent de fracassos. Allò important no són els fracassos, allò que compta és la suma. Res del que ens envolta no és fruit d’una sola derrota o d’una sola victòria, sinó de fil a l’agulla d’avis a néts, de mares a filles.
Els cipaios del matisme fan sabonereta a la boca d’alegria: «Unitat només ha tret 25.000 vots!». Diuen això perquè no són nacionalistes (fugirien també si poguessin?) i perquè no comprenen què significa el nacionalisme democràtic, què implica la transformació d’una banda de germans mal avinguts en una pàtria. No és nou. Sempre s’ha fet befa covarda dels que són capaços d’unir-se per lluitar contra l’espoli extern material i cultural.
Una vegada, a Boston, fa més de 200 anys, una al·lota cosí una bandera. Un grup d’homes, que no sabien cosir, li explicaren com la volien: «Desitjam que dugui un quartó blau, perquè el cel ens fa a tots iguals. I volem que dins aquest quartó hi hagi tretze estrelles, perquè ja no suportam ser colònies i desitjam que els nostres estats brillin ben amunt. I volem que hi posis barres vermelles, que representin la sang de les nostres mares, que ens uneix a elles i a la terra on hem nascut. I desitjam que enmig de cada vermell hi posis barres blanques, que representin la nostra llibertat i la capacitat de decidir conforme al sentit comú, que un dia es dirà constitució. I per fer immortals aquests principis empenyoram les nostres vides, les nostres hisendes i el nostre sagrat honor».
Aquella al·lota, com una aranya d’art subtil, cosí i cosí. I un dia aquella bandera s’aixecà altiva i orgullosa en un poblet que es deia Concord. Formaren línia devora ella mestres d’obra, metges, impressors, mestres d’escola, missers, pagesos, botiguers, comerciants i escriptors. No eren 25.000. No eren 2.500. No eren 250. Eren 57. Plantaren cara a un regiment de mercenaris del rei Jordi. Com és natural, aquells 57 patiren una pallissa de ca extern. Però, tossuts, hi tornaren. L’autoestima els hi obligava. No parlaren de fracàs. No sentien autoodi. Les seves barres es tornaren a aixecar a Lexington. I ja eren més. I un dia foren 25.000. I aquell matí un dels seus capitans, John Adams, que arribaria a president dels Estats Units d’Amèrica, digué als seus 25.000: jo som un guerrer, però jo som un guerrer perquè el meu fill pugui ser un pagès. I el meu fill serà un pagès perquè el seu fill sigui un poeta. I els néts dels poetes aixecaren la primera potència mundial. Han passat més de dos degles des que una al·lota es posà a cosir sang i llibertat, arrels i cel igualitari. Ara l’orgull de ser el que som es pot edificar des de la pau, per la força de la raó i la perseverança democràtica. I així serà, per la nostra autoestima.
Nobles 25.000
Tenen dret a lamentar-se totes les persones que han donat suport en cos i ànima a Unitat i que ara pateixen sentiment de fracàs. Tenen dret a lamentar-se de com s’ha desenvolupat la campanya. Però al que no tenen dret, en nom dels seus fills i de l’estima que han demostrat al seu país, és a tirar els trastos per la borda. Aquest sí que seria un gran error. El país té moltes virtuts, però també un maleït defecte que ens ha refrenat al llarg dels segles: un neuròtic pessimisme que tard o d’hora acaba desembocant en autoodi. Unitat ha estat un dels grans èxits polítics dels darrers trenta anys. Només la capacitat d’entesa de persones d’origen polític i social tan divers per estima al país aporta moltíssima fe en el futur, en les pròximes generacions i en el que representa la nostra personalitat, llengua i cultura.
Aquests dies passats Unitat ha rebut duríssims i cruels atacs per part d’alguns ressentits. Són els mateixos que alabaven Matas ara fa només deu mesos. Són els mateixos que rosegaren claus quan veieren que els diferents partits nacionalistes illencs donaren suport a un govern de canvi i de progrés a les Balears. Són els mateixos que no han pogut pair que el PP passi a l’oposició. Són els que han amagat el cap sota l’ala quan Matas fugia cap a Miami deixant els seus amb un pam de nassos. Aquests són els enemics d’Unitat. Ben poca cosa, certament.
Era lògic que al primer intent la cosa no anàs bé. Era comprensible que alguns no veiessin en Pere Sampol el candidat més adient, o que la campanya electoral s’hauria d’haver fet d’una altra manera. Tot és opinable. Però allò essencial es va aconseguir: una candidatura única nacionalista en un país que fins fa un quart de segle només era una provincia que habla un dialecto. En termes històrics la passa és gegantina i tal volta sigui recordada d’aquí a moltes dècades, quan tots nosaltres ja siguem morts.
La Història no la fa un fet concret, sinó una suma perseverant i toçuda d’acords. Un èxit no és res més que una suma intel·ligent de fracassos. Allò important no són els fracassos, allò que compta és la suma. Res del que ens envolta no és fruit d’una sola derrota o d’una sola victòria, sinó de fil a l’agulla d’avis a néts, de mares a filles.
Els cipaios del matisme fan sabonereta a la boca d’alegria: «Unitat només ha tret 25.000 vots!». Diuen això perquè no són nacionalistes (fugirien també si poguessin?) i perquè no comprenen què significa el nacionalisme democràtic, què implica la transformació d’una banda de germans mal avinguts en una pàtria. No és nou. Sempre s’ha fet befa covarda dels que són capaços d’unir-se per lluitar contra l’espoli extern material i cultural.
Una vegada, a Boston, fa més de 200 anys, una al·lota cosí una bandera. Un grup d’homes, que no sabien cosir, li explicaren com la volien: «Desitjam que dugui un quartó blau, perquè el cel ens fa a tots iguals. I volem que dins aquest quartó hi hagi tretze estrelles, perquè ja no suportam ser colònies i desitjam que els nostres estats brillin ben amunt. I volem que hi posis barres vermelles, que representin la sang de les nostres mares, que ens uneix a elles i a la terra on hem nascut. I desitjam que enmig de cada vermell hi posis barres blanques, que representin la nostra llibertat i la capacitat de decidir conforme al sentit comú, que un dia es dirà constitució. I per fer immortals aquests principis empenyoram les nostres vides, les nostres hisendes i el nostre sagrat honor».
Aquella al·lota, com una aranya d’art subtil, cosí i cosí. I un dia aquella bandera s’aixecà altiva i orgullosa en un poblet que es deia Concord. Formaren línia devora ella mestres d’obra, metges, impressors, mestres d’escola, missers, pagesos, botiguers, comerciants i escriptors. No eren 25.000. No eren 2.500. No eren 250. Eren 57. Plantaren cara a un regiment de mercenaris del rei Jordi. Com és natural, aquells 57 patiren una pallissa de ca extern. Però, tossuts, hi tornaren. L’autoestima els hi obligava. No parlaren de fracàs. No sentien autoodi. Les seves barres es tornaren a aixecar a Lexington. I ja eren més. I un dia foren 25.000. I aquell matí un dels seus capitans, John Adams, que arribaria a president dels Estats Units d’Amèrica, digué als seus 25.000: jo som un guerrer, però jo som un guerrer perquè el meu fill pugui ser un pagès. I el meu fill serà un pagès perquè el seu fill sigui un poeta. I els néts dels poetes aixecaren la primera potència mundial. Han passat més de dos degles des que una al·lota es posà a cosir sang i llibertat, arrels i cel igualitari. Ara l’orgull de ser el que som es pot edificar des de la pau, per la força de la raó i la perseverança democràtica. I així serà, per la nostra autoestima.
Nobles 57! Nobles 25.000!
Gabriel Florit Adéu a un amic coller
Guillem Frontera La culpa és dels «populars» catalans
Llorenç Valverde Un bany de poble
Lluís Maicas Quadern de viatge
Miquel Payeras L’ocupació a la construcció
Miquel Serra 25.000, i alguna cosa més
Pere Fullana Tast postelectoral
Nacionalisme en crisi?