L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Després d’escriure això, faré les maletes. Adéu


Farta de fer de màrtir, i tanmateix per què. Si no és que m’agrada que em diguin endarrerida mental: i tot per no haver sabut adjuntar un arxiu mp3 al bloc. Tret que sigui per altres coses que ara no vull pensar. 
          Sóc conscient que la literatura pot desbaratar el cap, però no és l’única cosa que el desbarata, ni de molt. Crec que actualment la literatura és de les coses que més poc mal poden fer al cervell i en general a la salut, si la saben administrar. Clar que la gràcia és no saber-ne i tirar-s’hi de cap, igualment que en enamorar-se o en fer d’altres disbarats. Flaubert va dir jusque ici, tot assenyalant els seus malucs, quan li preguntaren si calia llençar-s’hi de cap o només amb els peuets en remull, a la literatura. Idò ni una cosa ni l’altra: fins al llombrígol.
         El cas és que quan, tot escrivint una novel·la, t’adones que perds contacte, frena en sec com si anassis amb un Seat 600. En sec però.
          Jo me n’havia anada a caminar una hora, en bon divendres decapvespre, per lluitar contra el sedentarisme literari, els quilos de més i l’astorament que provoca l’escriure. Havia procurat que encara no s’hagués fet ben fosc perquè un dia em va sortir un pocavergonya i em va donar un esglai. I com que a l’hivern això queda molt solitari, la foscor fa com feredat. Benfet. Quan vaig treure el nas vaig veure que hi havia molta gent pel món, amigues de la infància, una cosina meva, un carnisser que fa poc temps que ha caigut vidu, un pescador de la meva mateixa edat. Tot molt normal, molts de com està ta mare, molts de quina la fas, molts de si començam a esperar ens veurem en anar a fer la partida de cartes a la tercera edat, molts de només et veuen el nas als funerals, molts de quines injeccions et poses perquè fa vint anys que et veig igual, molts de no em faràs creure que no t’has estirat la pell d’aquí davall… Pura normalitat municipal.
          Idò no: perquè jo visc a l’estranger, es pot dir, o és com si hi visqués, perquè estic tan desubicada respecte dels referents que donen aferrall al meu imaginari com si visqués a Sidney o a Nova York, no menys. Que el viatge per tornar-hi sigui més curt no ho negaré, però l’efecte és el mateix. Trobar dotzenes de persones del meu redol de sempre no era gens normal. Tenc per norma no fer preguntes i no els vaig preguntar si s’havien perduts o què, tot i que m’envaí un cert neguit. A la gent que anava trobant els deia que enyorava na Blanca (na Blanca és una muntanya del Moll). "Bé, ja li ho direm, que l’enyores",  m’asseguraven. En fi, les frases corrents que s’intercanvia la gent civilitzada i amable que té una noció d’allò que antigament es deia urbanitat.
          Com que em vaig esverar una mica, vaig aturar la novel·la en sec i vaig començar a fer dissabte i cuina, feina amb les mans, molta, moltíssima, de sol a sol. Era quan na Lisa, una amiga del bloc, m’escrivia; va ser quan vaig començar a publicar receptes. Però no vaig detectar cap altre símptoma de res. I fins ahir mateix no vaig saber el que havia passat.
          Vaig anar a caminar, massa tard per cert, però vaig veure que hi havia molta gent pel carrer i que el comerç estava animat (jo que per les festes de Nadal passava tanta pena perquè no venien res!) i davant d’una boutique d’una amiga que ja tancava vaig fer un hostal, fins que ella em va dir espera’m al bar que et convid a un gintònic. I m’informà que havia venut disset jaquetes com una que jo no m’havia volgut, o pogut comprar, i que ara venien una mica perquè així mateix estava animat d’ençà que l’hotel X (5 estrelles) feia unes ofertes, només per a mallorquins, de 3 dies 75 euros cadascun, amb jacuzzi, piscina climatitzada, etc. A aquesta mateixa oferta s’havien aferrat els meus convilatans feia unes quantes setmanes, la meva amiga me’n va informar.
          Vaig al·lucinar: a casa meva no basten de cap manera 75 euros per persona cada 3 dies, i a més havent de fer una feinada i havent d’estar esclaus i encara mal considerats, i havent de traginar caixes de llet amb un remolc de bicicleta, i havent d’estopejar i d’estibar el rentaplats i d’encendre la calefacció… 
          No em sorprèn que s’hagin creat empreses per treure les bosses de fems de cada casa, perquè amb l’excusa que tothom fa feina (no diuen mai que la fan per a ells) ningú no es vol arromangar. El cas és, però, que una cosa és no fer feina i l’altra no cobrar. La bossa de fems avui la traurà na Rita la Pentinadora. I si qualcú sent la pesta que fa, que es posi una gafa o que pegui foc al ble d’un ambientador de parafina i violetes que farà el fet d’haver tret els fems, hauria dit en Miquel Bauçà, o almenys va dir que les aixetes feien el fet de les fontanes. Jo vaig a començar a fer les maletes perquè és tard i vol ploure.
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!