Gràcies Tomeu Balutxo pel teu apostolat.
Això és Alabama! (XIV)
DEVUITENA REFLEXIÓ: El cas d?Alabama és un bon referent! Alabama és un referent en la lluita a favor dels drets civils. Una lluita carregada d?obstacles, però guanyada gràcies a la tenacitat i a la resistència incansable. Un símbol lligat, sobretot, a dues persones: Martin Luther King i Malcolm X, amb estils diferents, però qualificats igualment de radicals extremistes. Ambdós varen confluir en un objectiu comú: exigir el respecte dels drets humans i la igualtat entre les persones, sense consideracions de sexe, ètnia, religió, llengua… El seu èxit rau a haver esvaït la por dels negres, presos de la patologia dels esclaus, incapaços de revoltar-se contra els abusos i vindicar els drets humans més elementals. King encapçalà un moviment a Birmingham, Alabama (l?estat més racista del sud), que va permetre obtenir el cens pels votants negres, acabar amb la segregació i aconseguir l?accés a qualsevol escola i allotjament. Quan King va ser detingut (del 12 al 19 d?abril de 1963) va escriure la famosa Carta des de la presó, en resposta als jutges jueus i als eclesiàstics cristians que deien que s?havia de complir la llei vigent, la qual impedia la igualtat dels negres. King va respondre allò que ara diuen els bascos i que passa d?hora que diguem els catalans: els drets dels ciutadans no han d?esperar lleis i, molt menys encara, si aquestes lleis són discriminatòries, perquè les lleis injustes no s?han de respectar, sinó profanar! El conflicte estava cantat. King va cridar a la concentració pacífica. Les dues primeres setmanes només hi acudiren els seus íntims. Dia 7 de maig, prop de tres mil manifestants varen ser dispersats amb porres per la Policia. Hi va haver detencions. King denuncià al món l?agressió que patien i la complicitat de l?FBI amb el Ku Klux Klan. Dia 28 d?agost va convocar una protesta a Washington, davant l?estàtua de Lincoln, on s?hi concentraren gairebé dues-centes mil persones, una xifra ridícula atenent la potencial assistència. Allà King va pronunciar un dels discursos més famosos del segle vint: «I have a dream». El fort impacte del seu somni, va forçar el president Kennedy a negociar. Ja no hi hauria marxa enrere, malgrat les maniobres del director de l?FBI, J. Edgar Hoover, que seguia els moviments de King i enregistrava les converses. Encara l?any següent, King va ser detingut de nou en exigir ser atès a un restaurant exclusiu per blancs a Florida. Després de publicar «Why we can?t wait» (Perquè no podem esperar), li va ser concedit el premi Nobel de la Pau, l?import del qual va anar tot a patrocinar noves accions. La seva família vivia a Atlanta, però King va decidir anar a Selma (Alabama), on l?actitud del governador era clarament permissiva amb els abusos policials (us sona, senyor Socias?) i on encara s?impedia el vot dels negres. El 7 de març de 1965, poc més de cinc-centes persones, encapçalades per King es manifestaren sense permís. La televisió de tot el món va mostrar l?actuació de la Policia dispersant els concentrats amb gas lacrimogen. Aquell dia, conegut com el Bloody Sunday, va ser determinant. El governador va caure. D?aquells fets va néixer el lema que presidiria totes les accions reivindicatives dels negres: Black Power! Finalment, el president Lyndon Johnson signà l?acta del Dret de Vot dels afroamericans. Un discurs menys conegut de King, però que és un referent clarificador de la situació actual que patim, és The American Dream, pronunciat el juliol de 1965, on recorda que el primer somni americà, 180 anys abans, havia estat no dependre del Regne Unit, ni d?un rei, sinó ser una nació lliure, sense estar subordinats a unes terres situades més enllà del mar. Aquell somni s?havia fet realitat, però calia continuar somiant. Assolida la independència, el nou somni era que tots els homes havien de tenir els mateixos drets com a ciutadans d?aquella nació lliure. L?abril de 1967, un any abans de ser assassinat, va fer el discurs «Three dimensions of a complete life», on explicava que els negres, per assolir les dimensions d?una vida completa, necessitaven ser lliures i respectats! (Continuarà si el director d?aquest diari m?ho permet).
Bartomeu Mestre i
Sureda, autor de «La identitat reeixida».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I això que estem parlant dels Estats Units d’Amèrica. Ves què ha de fer aquí, amb aquest grau tan baix i escanyolit de fragant autoestima i els crònics dèficits de pletòrics nivells de civisme. L’Estatut balear, aprovat per la maquinària poc diferenciada PP-PSOE recentment, consagra la desigualdat de drets lingüístics a les Illes. Quina necessitat hi havia de legislar, d’amarrar, de deixar ben clar que els drets lingüístics dels nadius d’un territori on la llengua pròpia és el català són inferiors als d’una gent que hi ha arribada després de segles d’una pràctica lingüística consolidada i brillant?
Per què som tan dissortats, m’ho voleu dir.
En Tomeu m’ha fet pensar en Rose Parker, aquella cosidora que sortia de treballar morta i cansada i va agafar l’autobús. Va veure un seient buit i s’hi va asseure. Però, com era negra, un blanc la va voler fer aixecar.
Sort que ella se’l va mirar de pla, a aquell bergant, i va decidir que no li donava la gana de moure’s del seient. Si ho hagués fet, avui l’aire que ens arriba als pulmons ja seria pràcticament irrespirable.
els escrits del senyor Mestre.
A casa, Tennessee en diem moments Rosa Parks.
L´actitud d ela Rosa va fer que d´un fet inusual i aïllat és veies com una cosa inacceptable i els lluitadors pels drets civils, en aquell temps entre ells un desconegut Martin luter King, amb museu-record a Tennessee van confluir per canviar els USA i potser una mica el món.
Avui el dia de Martin Luter King és festa federal. Rosa Parks tothom la coneix i te una fundació i va ser visitada per presidents del País.
Nosaltres també tenim moments Rosa Parks- els imputats per cremar fotos del rei també son Rosa Parks.
En definitiva, cal recolzar els moments Rosa Parks que tindrem els catalans, sinó malament rai!