L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
I no viuríem més relaxats si els nostres veïns fossin suïssos?
O esquimals. Ha de ser una passada prendre’s un te ben calentet dins un iglú.
Tampoc no m’aniria malament que fossin escocesos, suecs, novaiorquesos o col·leccionistes de segells de correus, mentre no tinguessin tinya ni fossin cleptòmans, presumptuosos o irascibles. No em faria res sentir-los resar el rosari entrada de fosca ni veure’ls sortir ben agençats cap al teatre. Tampoc no en faria cabal que tinguessin un gos de raça, una somera sarda o un falcó ensinistrat. Uns veïns silenciosos com una pantera que col·leccionessin cactus, maquetes nàutiques o monedes fenícies.
M’agradaria trobar-los a la perruqueria, al súper, i ajudar-los a trobar un nom per a una gosseta yorkshire que els duen la setmana que ve: amb garanties que si jo els suggereixo que li posin ‘Sípia’ no m’amenaçaran amb un punyal. M’agradaria poder deixar el meu propi gos amb els veïns quan tinc hora al dentista, en el cas que el pobre ‘Trotski’ no es pugui saltar l’antibiòtic de les cinc a causa de la febre.
M’agradaria poder dir que som amics, que hi confio, que una setmana que me’n vaig anar de creuer varen regar les nostres plantes, varen canviar el butà quan el repartidor va venir i varen recepcionar dos paquets de Seur.
M’agradaria poder-los explicar que la sobrassada no és "manteca colorá", dur-los un paner de gínjols, convidar-los un capvespre a anar a cercar picornells, ensenyar-los de fer un arròs de peix, mostrar-los les les dreceres per pujar el Tomir, dir-los com es fa un planter de margallons salvatges, desenganyar-los de comprar-se una altra moto i suggerir-los de restaurar els interior de casa seva: de posar estors, de renovar la cuina i el bany, de matricular-nos tots a l’escola de música i aprendre de tocar un instrument o d’apuntar-nos tots a un curset de restauració de mobles antics.
M’agradaria, si a ca meva es cala foc, poder demanar auxili. Però no estic gens segura que sigui bona idea. D’altres vegades que s’ha calat foc he vist que en comptes d’aigua hi tiraven benzina.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No haver fet mai la puta i la Ramoneta es pot considerar un encert. He fet els dos papers de l’auca, però alternativament, no alhora. Quan era la puta era la puta i ja està. I quan era la Ramoneta igual. Però tant l’una com l’altra vivien en compartiments estancs i estaven incomunicades. No és doble personalitat (doble personalitat seria si de cas fer els dos papers alhora). És canviar d’estratègia, adoptar un altre posicionament, evolucionar, etc. Però donar la cara. Vull dir, la puta no es podia amagar darrere la Ramoneta i a la viceversa.
Estic molt orgullosa de no haver traït ni perjudicat ni desprestigiat alguns elements que havien fet (i fan infatigablement perquè ja és com un vici que no poden dominar) això mateix amb mi. I em consider molt privilegiada per poder gaudir de l’obra literària d’alguns individus que en realitat són impresentables. Aviat és dit, però és molt difícil això. Poder admirar l’obra d’un que saps que és un indecent i un cínic (sense anar més enfora, Joyce) no és a l’abast de qualsevol. I això que en Joyce és fàcil, una perquè no ens hem conegut i l’altra perquè és mort.
No tenir enveja de res ni de ningú també és una sort immensa que m’ha donat un benestar que fa ràbia a molta gent. L’únic que em molesta són les males vibracions d’aquesta ràbia.
No puc sofrir ni els xafarders ni els que fan currículum (i doblers: una cosa va amb l’altra) llepant esfínters, afalagant o fent d’alcavots als que tenen poder. És una manera ràpida d’estancar-se. I com que no fan res de bo perquè no tenen temps i potser ja ni ambició, es dediquen a segar l’herba davall els peus d’aquells que potencialment se’ls presenten com una amenaça.
Coses que he fet malament. Espantar-me. Si mentre em prenia tranquil·lament una tassa de te verd bullent (que és com m’agrada) algú m’acabussava, la tassa em queia a sobre i em cremava la pell de les cames. Ara s’ha acabat això. Ara el contingut de la tassa bullent cau sempre damunt la pell del qui m’acabussa o em vocifera. I no pot al·legar que no sigui un accident. Ho estic perfeccionant. El que vull aconseguir és no immutar-me, allò que dominava en Miquel Bauçà. Vull dir, no tudar el te.