L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

En primer lloc que és possible extendre la desobediència entre la massa sense nom, el ciutadà de a peu o com carai li’n vulguem dir. Una desobediència incontrolable per a institucions més o menys adherides al sistema, desobeïnt un precepte que és concebut per a la comunitat afectada com a injust. Una desobediència senzilla de realitzar, que contraposa aquest gest senzill a la magnitud d’un procés judicial en un tribunal d’excepció com és l’Audiència Nacional. Alhora, una desobediència que s’estén cada vegada més quan cadascún dels desobedients sent l’escalfor de la solidaritat i la complicitat dels qui l’envolten, que alhora responen imitant aquest gest de desobediència.

Amb la senzillesa d’un gest com aquest, el sistema es troba momentàniament desconcertat, alhora que veu que els seus mètodes i la seva lògica són inservibles per a extingir aquest foc (i mai millor dit). D’aquesta manera, la desobediència desautoritza per la via dels fets no només al sistema opressor sinó també a aquelles postures dins la comunitat afectada que tendeixen a apostar per una via legalista, de passet a passet, cada vegada més empantanegada en la lògica del sistema fins al punt d’arribar a fondre’s en ell (a l’estil Duran i Lleida).

D’altra banda, cal també prendre d’aquest exemple la volatilitat de sistemes que semblen tancats i barrats. L’Amèrica profunda dels anys 50 i 60 feia pensar, a simple vista, que era inamovible, i que els afroamericans el millor que podien era intentar fer la viu-viu sense alçar gaire la veu, no fos cas que rebessin. Una mica com amb l’Espanya de la COPE i els catalans.

En arribar a aquest punt, cal treballar en diferents fronts. El primer d’ells és el de projectar una imatge internacional seguint el símil del David contra Goliat. El segon d’ells és impedir que aquesta lluita es dilueixi en altres que, per molt justes que siguin, no condueixen necessàriament a la consecució dels nostres objectius. Aplicant-ho al cas actual, l’independentisme català no s’ha posat a cremar fotos del rei per a lluitar per l’instauració d’una república a l’estat espanyol. Tampoc s’ha posat a cremar fotos per a aconseguir reformes en l’ordenament jurídic com la despenalització de l’acció en sí o bé la substitució del comandament suprem de l’exèrcit de la persona del rei a la persona del president del govern espanyol.

L’independentisme tampoc crema la fotografia del rei perquè la monarquia és una institució anacrònica (que també), o bé perquè el rei és un tipus que ens cau malament (que també), o bé perquè li va posar el Franco (que també), o bé perquè és un vividor que es dilapida els diners que paguem en impostos (que també). L’objectiu pel qual l’independentisme es posa a cremar fotos del rei és, i no ho oblidem, perquè el rei és el principal símbol de l’estat que ens oprimeix i que ens nega el dret a decidir si volem viure en un estat independent. I no només això, sinó que el rei és el comandant suprem d’un exèrcit que, entre altres, té la missió d’esclafar a sang i foc qualsevol intent secessionista dins l’estat.

Jo no sé on portarà tota aquesta lluita. Evidentment, crec que cal defugir de plantejaments utòpics que, en converses de bar, es pregunten amb il·lusió si tot plegat no desembocarà en un referèndum d’autodeterminació. Crec que és molt més complicat. Tot i així, tampoc crec que ens haguem de deixar portar pel pessimisme de creure que al cap del carrer això només serà una foguerada de poques setmanes. Crec que tenim l’oportunitat de guanyar la primera batalla important a l’autonomisme claudicant. La desobediència enfront de pidolar engrunes a Madrid. Una sacsejada de consciències molt important ara que centenars de milers de catalans veuen que la via estatutària està morta i enterrada. Un salt qualitatiu important. Xirinacs, allà on sigui, segur que s’ho mira complagut.