L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

24 d'octubre de 2007
Sense categoria
3 comentaris

I HAVE A DREAM

Dins L’HIDRO tots els negrets anam junts.

Negrets de CIU; negrets d’ERC; negrets de les CUP; negrets del PSM (de l’Entesa i de l’altre); negrets d’UM; negrets de Reagrupament.cat; negrets d’en Joel; negrets de n’Uriel; negrets de la Comissió de la Dignitat; negrets de Sobirania i Progrés; negrets d’Àfrica; negrets de pertot.

Home blanc andalús que no tingui vergonya d’anar amb negres; negrets d’aquella corredissa que varen sortir d’una pastera ‘naufragada’ a Can Picafort o bé amollada com la cistella de Moisès des d’un atrotinat vaixell-mainadera maurità que els va deixar a lloure a barlovento: perquè es poguessin guarir de la SIDA o del que fos que els fes mal… Tothom és ben rebut a L’HIDRO, tant si té papers com si no.

Vine cap aquí Mohamed.

Vente pacá Remedios que te vi a cantá un fandanguiyo de Güerba.

Come one baby and get your dream.

Perturbá: no pué ze cantando azí er fandango que tu tenga toa la zangre catalana.

M’és ben igual el que pensis, germana.

Black is beautiful.

Ja sé que hi ha negrets que som més lletjos que una brega de moixos. Però, si tothom fos guapo, com se coneixeria la bellesa?

No sé què has dit.

Jo tampoc.

No mir contra el govern i no mir contra ningú

Vaig més a favor dels forasters que se fan d’aquí que a favor dels d’aquí que se fan forasters.

Vaig contra la desesperació, vaig a favor de l’alegria, vaig a favor de la prosperitat, vaig a favor de restaurar una caseta de camp, vaig a favor de sembrar ginjolers.

Vaig a favor de demanar permís a l’ajuntament perquè em deixin fer una piscina aquí mateix on hi ha el safareig, vaig a favor de demanar permís a l’ajuntament perquè em deixin fer una mica de piscineta baldament no hi hagi safareig, vaig a favor que em deixin ampliar una mica la caseta de figueral de la padrina, vaig a favor de poder-la llogar els mesos d’estiu per poder-la conservar i no haver-la de vendre, vaig a favor de no haver de vendre res als alemanys.

Estic en contra dels qui havent tancat la terrassa de vidres m’han enclotat. No. Millor dit: estic en contra que quan els veïns que tenc a cada banda del suvenir (un altre suvenir i un bar) varen tancar, m’haguessin enclotat. I estic en contra que em diguin ‘tanca tu idò també’, perquè no vull anar contra la llei.

‘Beneita curta’, em diuen cada dia a cameva. Com així no has tancat? Des que estic enclotada la caixa ha davallat un 45 %. La veritat és que estic espantada. És per això que vaig anar a l’ajuntament.

Bon dia senyor batle.

Bon dia Magdalena.

Venia per saber què em passarà si tanc.

Si els veinats no et denuncien, res. I supòs que no ho faran perquè no ho has fet tu.

Com us diria que ja cerc picapedrer i que cerc vidrier per tancar?

  1. No comença a fer llarg tot això?

    No hi ha llibertat d’expressió. Periodistes botits, vetats o perseguits; diaris tancats; llibres que no troben editor; setmanaris segrestats; escriptores kitch que xerren més que un sac de nous perquè els seus romanços tenen efectes narcòtics; escriptors que només parlen de cardar o de menjar perquè és l’únic que està permès; censura; represàlies econòmiques; gent silenciada, atrapada i perduda dins una xarxa d’omertats alcavotes i narcotraficants que tenen mals arrambatges i estan esplèndidament relacionats; acolloniment general i municipal; aïllament i terror.

    Algú em sabria dir fins on seran capaços d’arribar?

  2. Joan Riera

    L’antimonarquisme de la dreta

    No és nou que segments durs de la dreta espanyola siguin antimonàrquics. La dreta rabiosa només es proclama monàrquica quan pot controlar el cap de l’Estat conforme als seus interessos particulars. Si el rei es manté en una postura neutral, considerant iguals tots els ciutadans, les potadetes arriben tard o d’hora. Els problemes de bon de veres d’Alfons XIII començaren quan destituí el general Primo de Rivera. I quan Franco s’aixecà contra la República el 1936 ho féu per perpetuar-se en el poder, sense cap intenció de restaurar la monarquia. El 1969 Franco obligà l’aleshores príncep Joan Carles, descendent directe de Lluís XIV i Carles III, a jurar els Principios Fundamentales del Movimiento, un acte històricament vergonyós (tammmateix Joan Carles dugué la democràcia un cop fou nomenat rei) que demostra el pelatge dels dretans, que a l’hora de la veritat no respecten ni els símbols institucionals que teòricament els son més preuats, perquè en la pràctica només els interessa si els poden manipular conforme a les seves conveniències i afany de poder. I això nomès al segle XX. En el segle XIX lluites de cúpula entre conservadors i pseudoliberals de l’època (la governació de la nació era un desastre) forçaren la destitució i l’exili d’Isabel II el 1868. Un militar progressista, el català Joan Prim, es comprometé a dur un rei amant de la llibertat, Amadeu de Savoia. Quan Amadeu arribà a Madrid es trobà amb el cadàver de Prim, assassinat en un atemptat encara no aclarit 135 anys després!

    Part de la dreta espanyola centralista, es vesteixi amb roba liberal o amb jac d’aroma ultradretà, només ha anat a la seva durant segles. I ara que la situació s’havia reconduït amb la democràcia reconquerida, ja tornen els problemes, com són els patètics atacs dels kamikaze de torn i les peticions vetllades d’abdicació. La història ens ensenya que la caiguda d’un rei sovint produeix a curt termini moviments revolucionaris. Però el final del procés és un altre: l’arribada d’un general o d’un líder salvador amb el garrot a la mà perquè, com deia Franco, no se os puede dejar solos.


    Joan Riera. Periodista.

  3. VilaWeb.cat
    abelc | Pensaments | divendres, 28 de setembre de 2007 | 22:46h

    L’altre dia vaig llegir en algun racó de Vilaweb un comentari d’una catalana resident als Estats Units que comparava el cas de la crema de fotos del rei amb el gest de Rosa Parks, l’afroamericana que va decidir un dia saltar-se la llei i asseure’s als seients de l’autobús reservats per a blancs. Aquest gest es considera l’inici simbòlic del moviment per a la defensa dels drets civils dels afroamericans. Un comentari que em va fer pensar, i molt.

    Salvant totes les distàncies amb aquells fets, crec que des de l’independentisme hem de convertir la crema de fotos del rei en un nou Cas Rosa Parks. Què en podem extreure d’aquella experiència?

    En primer lloc que és possible extendre la desobediència entre la massa sense nom, el ciutadà de a peu o com carai li’n vulguem dir. Una desobediència incontrolable per a institucions més o menys adherides al sistema, desobeïnt un precepte que és concebut per a la comunitat afectada com a injust. Una desobediència senzilla de realitzar, que contraposa aquest gest senzill a la magnitud d’un procés judicial en un tribunal d’excepció com és l’Audiència Nacional. Alhora, una desobediència que s’estén cada vegada més quan cadascún dels desobedients sent l’escalfor de la solidaritat i la complicitat dels qui l’envolten, que alhora responen imitant aquest gest de desobediència.

    Amb la senzillesa d’un gest com aquest, el sistema es troba momentàniament desconcertat, alhora que veu que els seus mètodes i la seva lògica són inservibles per a extingir aquest foc (i mai millor dit). D’aquesta manera, la desobediència desautoritza per la via dels fets no només al sistema opressor sinó també a aquelles postures dins la comunitat afectada que tendeixen a apostar per una via legalista, de passet a passet, cada vegada més empantanegada en la lògica del sistema fins al punt d’arribar a fondre’s en ell (a l’estil Duran i Lleida).

    D’altra banda, cal també prendre d’aquest exemple la volatilitat de sistemes que semblen tancats i barrats. L’Amèrica profunda dels anys 50 i 60 feia pensar, a simple vista, que era inamovible, i que els afroamericans el millor que podien era intentar fer la viu-viu sense alçar gaire la veu, no fos cas que rebessin. Una mica com amb l’Espanya de la COPE i els catalans.

    En arribar a aquest punt, cal treballar en diferents fronts. El primer d’ells és el de projectar una imatge internacional seguint el símil del David contra Goliat. El segon d’ells és impedir que aquesta lluita es dilueixi en altres que, per molt justes que siguin, no condueixen necessàriament a la consecució dels nostres objectius. Aplicant-ho al cas actual, l’independentisme català no s’ha posat a cremar fotos del rei per a lluitar per l’instauració d’una república a l’estat espanyol. Tampoc s’ha posat a cremar fotos per a aconseguir reformes en l’ordenament jurídic com la despenalització de l’acció en sí o bé la substitució del comandament suprem de l’exèrcit de la persona del rei a la persona del president del govern espanyol.

    L’independentisme tampoc crema la fotografia del rei perquè la monarquia és una institució anacrònica (que també), o bé perquè el rei és un tipus que ens cau malament (que també), o bé perquè li va posar el Franco (que també), o bé perquè és un vividor que es dilapida els diners que paguem en impostos (que també). L’objectiu pel qual l’independentisme es posa a cremar fotos del rei és, i no ho oblidem, perquè el rei és el principal símbol de l’estat que ens oprimeix i que ens nega el dret a decidir si volem viure en un estat independent. I no només això, sinó que el rei és el comandant suprem d’un exèrcit que, entre altres, té la missió d’esclafar a sang i foc qualsevol intent secessionista dins l’estat.

    Jo no sé on portarà tota aquesta lluita. Evidentment, crec que cal defugir de plantejaments utòpics que, en converses de bar, es pregunten amb il·lusió si tot plegat no desembocarà en un referèndum d’autodeterminació. Crec que és molt més complicat. Tot i així, tampoc crec que ens haguem de deixar portar pel pessimisme de creure que al cap del carrer això només serà una foguerada de poques setmanes. Crec que tenim l’oportunitat de guanyar la primera batalla important a l’autonomisme claudicant. La desobediència enfront de pidolar engrunes a Madrid. Una sacsejada de consciències molt important ara que centenars de milers de catalans veuen que la via estatutària està morta i enterrada. Un salt qualitatiu important. Xirinacs, allà on sigui, segur que s’ho mira complagut.

    Comentaris: 3
      • molt bona reflexió
        roger| Adreça electrònica | dimarts, 2 d’octubre de 2007 | 18:33h
        hola,
        t’hem copiat i reproduït l’article a meua.cat, a les opinions de política.
        Esperem que no sigui molèstia 🙂
        Salutacions!

        • Cap problema!
          abelc | dimarts, 2 d’octubre de 2007 | 23:12h
          Cap problema, i a disposar. Acabo de descobrir el vostre projecte i em sembla molt interessant. Ànims i endavant!
      • Cremar revistes velles de Hola i demés…
        Jaume d’Escriu | divendres, 28 de setembre de 2007 | 23:50h
        Cremar, amb força rebombori, revistes velles que continguin fotos del rei faria encara més ridícula la posició de l’audiencia nacional.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

    Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!