L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Una amiga m’avisa que Google ha publicat fotos de la revista LIFE i que n’hi ha que li semblen de Pollença

Ha vist moros: els quatre moros esquinçats de la meva infància. A banda d’en Toni Cristo i els de la vella saba que subministrava herois de carn i ossos a l’èpica, la resta devia ser repussall que hi participava per a no haver de pagar l’entrada de la verbena, barrejada amb carn de caserna autèntica que havia estat mobilitzada per combatre dins el brut d’una guerra de mel-i-sucre d’on, així i tot, no en podia desertar o s’exposava a domiciliar els seus ossos al calabós real de la Base d’aviació, on hi hagué, temps era temps, batallons sencers rapats al zero. 
Efectivament: gairebé totes són de Pollença. Hi ha Temple Fielding a la platja de Formentor (l’autor de les guies turístiques, no l’escriptor anglès Fielding amb el qual sovint el confonen) i també l’interior de casa seva, a Formentor mateix. Hi ha el Calvari, la plaça de Pollença, carrers i carreres (les carreres són espais del carrer guanyats a la privacitat domèstica per l’obstinació basculant d’un balancí que vol prendre la fresca) i padrines que no he conegut però que supòs que devien esser nostres. I sobretot, i això no falla, hi ha la silueta impertèrrita de les muntanyes. Ha estat una alegria recuperar alló que els meus ulls, fent carreró amb inútils engrunes atès que no hi ha retorn possible, havien anat escampant pel camí. Les imatges perdudes són el llast que deixàrem com una pell morta per alleugerir el viatge. Si el temps no intervenia, arribaríem al cim esquerp amb tota una somada innecessària.
El ramatge d’un fistó de pins que posava un entredó a les gonelles de la costa s’agita amb cada passa. Aquesta suau línia ondulant als baixos de la fona de la faldilla de la meva amiga na Blanca, que veig que encara se remena a bon ritme, fa caminar totes les altres muntanyes amb les nostres passes, i ara els pins abocats a la vorera ombrejant la platja de sobte es drecen com la oscil·lació dels rulls del cambuix del meu cap mentre es desplaça a bona marxa. Senyores amb la faldilla acampanada, són les muntanyes. No són res d’altre. Si l’entredó verd del brancatge dels pins no deixàs travessar les bastes blanques de les cases, quan el sol ixent no els enlluernava ni estaven entobiades, seria senyal que els penyals de la costa no caminen un al costat de l’altre. I tanmateix les muntanyes caminen perquè les cases entre can Pescador i la Base puguin dir que guaiten i que s’emmirallen. 
Front a l’austera exactitud de les imatges, que no acullen ni una busca dins l’ull ni que fos del tamany d’una mota de pols o d’un gra de pol·len o ja s’emboirarien i així mateix han de destriar els colors i de perfilar els volums i de cercar el seu encaix a cada embalum perquè no s’enlairin i han de distribuir-ne el pes i l’impacte perquè no s’esculin, l’ebullició de les paraules no sempre és fàcil de sotmetre a control ni de posar a ratlla. No crec que les paraules desapareixeran, però què n’haurem de fer si no es decideixen a decantar-se del saluet de les sectes, del murmuri de les capelles, i si no eleven el seu to fins que voleïn i orientin. Les paraules, igualment que el cava i també com els peixos d’una mola erràtica que suara arrencava el bull ran de l’amura d’estribord, fan esclatar una bombolla d’aire a la superfície. Vegades aquest alè s’aïlla dins d’una ampolla de cel·lofana blava i arriba fins al cel, i debades he mirat el cel abuatat de paraules que em varen dir els que ja no parlen. Només que ara, davant de les mateixes imatges de quan aquells mots es pronunciaren, reconec que sovint en saben més elles, unes certes imatges, de fer esclatar cada una de les ampolles que abuaten el cel, i d’alguna manera misteriosa n’alliberen uns continguts ben precisos i exactes, tot i que els seus fluids no discorren per les xarxes senyades sinó que, talment els xaragalls i les serpetones d’or, salten per les dreceres i ensopeguen i s’entrebanquen i s’estavellen i s’estampen. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!