L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Si la vista no m’enganya torn a estar dins el brut. Per variar no hi guanyaré ni un duro, hi podria haver blat d’ase i tot i encara diran que em va la marxa.

Ja ho vaig dir que l’altre dia varen voler forçar una al·lota que acabava d’arribar d’Amèrica amb les mans damunt el cap; de l’Amèrica dels pobres. Encara no he aclarit si ja n’han donat part a les autoritats, d’aquell intent d’agressió sexual a una presa fàcil: una persona sense sostre i sense papers, la víctima ideal per blindar la impunitat de qualsevol empirreume que vagi fora corda, passegi mitja turca perquè tot l’horabaixa ha tocat la corneta i sigui dels qui tenen mala beguda, o pertanyi al trist i pollós club de la cutror que empara els incapaços de captenir-se per res ni per ningú i de governar els seus actes. Farta de gent que circula sense politxó i atropella els altres. Ni si l’hagués endevinada i tot i l’hagués morta no n’haurien parlat gaire. Cada dia en maten. Veig que les ganivetades no donen molts de maldecaps a ningú, llevat dels qui els ha tocat de rebre’n, hom suposa. Preocupen molt més els robatoris a la platja. Si heu de deixar una maleta plena de doblers o de joies i no sabeu on, deixau-la a la platja. Jo hi he deixat rellotges, hi he deixat mòbils, hi he deixat roba esportiva cara i tovalloles de ris americà, he nedat dues milles (que aviat és dit) i encara és l’hora que hagi trobat a faltar ni unes ulleres de sol de bona marca ni un caramel d’eucaliptus i tot ni uns esclops de pell dels més cars d’aquests que es venen només a les farmàcies. I hi vaig cada dia sis mesos a l’any, si el temps acompanya. No he d’anar gaire enfora, devers vint passes.

Aquestes platges que a l’estiu estan estibades de generosa carn a la brasa estampada d’obsessius tatuatges que sens dubte garanteixen la prosperitat dels dermatòlegs que aprenen d’esborrar-los amb oxigen, a l’hivern són un camp de batalla per a gossos de raça fora corretja i aregats amb carn crua a fi que aprenguin a matar apetitoses criatures de quatre anys. Però no és d’aquest mal rotllo que vull parlar-vos ara. De tota manera, deixau-me dir que molts dels qui aquests dies cobraran la quitança de final de contracte fix discontinu a l’hotel, o d’un contracte més precari i tot del tipus fems, es compraran un cadell d’unes races de ca que em fan pell de gallina. Ara en veig uns que tenen cara de moix que em fan voltar molt el cap. Si avui el manescal ve a fer un cafè n’hi demanaré informes.

Jo volia anar al refugi a adoptar un yorkshire abandonat i me n’estic perquè ja veig que tota la gossada d’aquí ens empaitarà, quan posi el gos dins el remolc de la bicicleta i anem a fer quilòmetres per les rodalies aprofitant que ja no hi ha tant de trànsit. A banda d’una moto o d’un cotxe, si encara no en tenien, m’hi juc el coll que es compraran un cadell de tot d’una molt graciós, però que devers Nadal ja serà una mala bèstia. 

Ja no la veig a aquella al·lota com índia que em deia ‘la señora catalana’. Com se’n deu haver desfeta de l’atropell? Quina feina podrà trobar, ara que la temporada ja ha acabat? Li volia oferir donar paper de vidre a dues dotzenes de persianes que necessiten una passada de pintura i que esper que no plogui per pintar-les.

A la pensió encara hi ha els treballadors de la construcció peninsulars no residents, d’una empresa especialitzada a perforar. No sé si fan pous o soterranis, jo no deman tant.

Dins el mateix vagó de tren on viatjaven aquest degenerat que va apallissar una al·lota i la pròpia víctima, hi seia tan tranquil que li podien torrar faves al cul un argentí que va fer orelles de cònsol. Em va recordar aquell cas del joc de rol que va passar ja fa uns quants anys a Madrid. Uns tudats varen seguir un home fins a la parada final d’un bus. Era un raval, però hi havia edificis de pisos. No tothom dormia, veien llums encesos a qualque casa i vidrieres obertes. Feia calor.

Quan la policia va interrogar els estadants d’aquestes cases arran de l’assassinat d’un home a la parada, n’hi va haver uns que declararen que varen sentir crits en demanda d’auxili i varen tancar les finestres perquè no els deixaven dormir i l’endemà havien de ser a la feina d’hora. No hi havien trobat res d’anòmal en aquesta demanda d’auxili. La policia mirava de fer-los veure que demanar auxili no és normal, però tanmateix ells l’hi ho trobaven. 

D’aquest pas, és bo de veure que estar desesperats serà la norma, en cas que ja no ho sigui. Normal i municipal. I obligat, per si fos poc.

Sobre l’al·lota que quan vaig a prendre cafè (ara no estaré molt, en acabar aquest escrit) cada dia m’adon que s’ha llevada d’enmig, què faig. Me la trec del cap? Com? Anant a prendre el cafè a la cafeteria de guiris que hi ha just davant? Estic preparada després d’uns dies de treball esgotador per consentir (impassible) que em diguin que sempre estic ficada en merders i que això és perquè m’agrada? Podré resistir tant de desgast, d’un vent i de l’altre, després d’aquesta sèrie d’unes dietes criminals que vegades s’han allargat fins les quatre de la matinada i que cap sindicat no lluitarà perquè em donin profit i benestar a les velleses?

Quan he començat aquest escrit no ho veia clar. Tanmateix, ara ja sí. Deu ser la força brutal que poden tenir les paraules, fins i tot les pròpies, no les de quan els altres ens han ferit o ens han afalagat.

Necessit un cafè, i també necessit la companyia i el caliu de la gent de carn i ossos. A la cafeteria de guiris hi fa feina una al·lota que em cau molt bé, una al·lota mallorquina que em fa cas, m’estima, em dóna una besada tot d’una que entr i m’hi he de barallar cada vegada perquè no pagui el meu tiquet amb doblers del seu moneder. Però com que m’agraden els merders i ja fa setmanes que vaig prendre la decisió irrevocable d’estar sempre dins el brut fins que em moriré, me’n vaig al bar de la pensió. Estic disposada a deixar vint cèntims de propina dins el recipient de plàstic on em posaran el tiquet. Fins i tot, estic disposada a beure’m la copa de mançanilla que un picapedrer dels més pesats s’entesta a fer-me tastar cada matí des que li vaig cantar un fandango de Güerva. Però no descansaré de l’esgotament que duc si no em donen notícies d’aquell succés. Justament me’n vaig témer perquè passava la nit desperta escrivint i es produí com un correlat de les paraules que trobava.

Esper no haver de presumir, ara fent el cafè, de tenir amics guardiacivils.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!