El Dalai Lama rep la medalla d’or del Congrés nord-americà
És la distinció cívica més important als Estats Units
El Congrés nord-americà ha lliurat al Dalai Lama la distinció més important que atorga el país, la medalla d’or. Malgrat la forta reticència del govern xinès, George Bush ha assistit finalment a la cerimònia, i s’ha convertit en el primer president nord-americà de la història d’aparèixer en públic amb el Dalai Lama. Bush ha argumentat la seva presència, perquè admira el Dalai Lama, i perquè ambdós defensen la llibertat religiosa.
Així mateix, Bush ha encoratjat el govern xinès a reunir-se amb el líder tibetà perquè, segons que ha dit, és un home pacífic que busca la reconciliació. Tot amb tot, la presència de Bush s’interpreta sobretot com una jugada del Congrés nord-americà per posar el president en una situació incòmode amb la Xina.
Reacció dura de Pequín
Sigui com sigui, el portaveu del Ministeri xinès d’afers estrangers, Liu Jianchao, ha estat contundent en contra de la distinció al Dalai Lama: ‘la Xina està molt ofesa per aquest tema, i s’hi oposa frontalment’, ha assegurat. I és que el govern xinès acusa el Dalai Lama de treballar per la independència del Tibet, i creu que Bush no s’hi pot reunir, per no interferir en els afers interns xinesos. Així les coses, el diari estatal China Daily ha publicat avui un editorial titulat ‘Wrong move by US‘, que assegura que aquest fet enrarirà sens dubte les relacions entre els dos països.
…em vénen al cap tres emprenyades fortes. Una fa poc amb Alemanya, perquè la cancellera va rebre el Dalai Lama al seu despatx oficial. Una altra amb la Generalitat: no varen estar bons fins que en Maragall no va expulsar els tibetans del Fòrum de les Religions (tanmateix si no ho hagués fet per iniciativa pròpia, que no sé si és el cas, des de Madrid li haurien fet amollar el mac a terra). Una altra quan el Parlament de Catalunya, aquest estiu prop-passat, el va rebre.
A mi els xinesos quan agafen aquests botons em recorden moltíssim uns altres que també pareix que sempre estan rabiosos. Com si tinguessin un atac de banyes. Igual.
Quan vaig preguntar als meus amics xinesos si la seva llengua era el cantonès o el mandarí, em varen respondre, irats: "mandalín! mandalín!". Aquella irritació indicava que tenien alguna cosa contra el cantonès, però no vaig saber quina objecció hi posaven. El seu fill petit, H. (en realitat el meu veritable amic, i també M., la seva germana, una mica més gran que H.) em van escriure fa dos estius des de Xangai, on els seus pares els havien enviat amb uns familiars per tal d’operar H. de les amígdales.
Jo no sóc ningú per plantejar objeccions a la medicina xinesa, amb una pràctica avalada per milers d’anys i un prestigi inqüestionable; però sabia que amb H. l’acupuntura no funcionaria, com no m’ha funcionat a mi. Tot i que ell és xinès i jo sóc mallorquinament pollencinament i rabiüdament occidental, en el fons H. i jo ens assemblam més que cap xinès a ell i cap fill meu a mi.
Vaig saber que la seva padrina, a la qual jo tenia vista de per aquí, sempre amb d’altres xineses que se com esplugaven al sol o es donaven massatges (no ho vaig aclarir), allà era de les més beates i tot lo dia resava en un temple de Buda que estava prop de casa seva. Era, doncs, una dissident activa i declarada. Els horabaixes se n’hi menava H. i M. i els feia encendre espelmes al seu sant, i els al·lots m’explicaven per carta, en un català perfecte (evidentment amb mi parlaven la modalitat pollencina, que per cert no els embullava gens, encara que no fos la mateixa de la seva escola. Però per escrit no es nota gens el pollencí, això és l’avantatge) com el que parlàvem amb fluidesa aquí, que era un rotllo i que ja tenien ganes de prendre el te amb mi els capvespres a la terrassa.
Un dia, la senyora que s’ocupava del manteniment del petit temple budista va acusar els meus amics a la seva àvia, sobretot H.; li va dir que hi anava moltes vegades, totsol, i que demanava devotament a Buda, després d’encendre un o més ciris, que el metge que l’havia d’operar de viu en viu es morís.
Va arribar el dia fatídic i jo vaig telefonar al meu amic a Xangai una hora abans que sortissin de casa cap a l’hospital, perquè el seu pare (l’educació de H. era a càrrec del seu pare i la de M., de la seva mare) m’havia assegurat que la meva intervenció era del tot necessària, perquè el noi s’havia renegat.
Jo no n’estava gens segura que podria convèncer H., perquè moltes vegades que el vaig voler corrompre a tall de pagament per fer-me un favor (de vegades l’enviava a comprar el pa, i d’altres encàrrecs) i li donava un euro de propina, no l’havia acceptat, perquè son pare ho prohibia. I atès que els amics, igual que els fills i igual que tothom, veig, ara, es compren com totes les altres mercaderies (i em sap moltíssim de greu haver-ho de reconèixer), aquella responsabilitat m’aclaparà.
Després d’una sèrie que no semblava tenir fi de hu-hu hi-hi hu-hu hi-hi en xinès mandarí (no n’hauria mancat d’altra!) em van respondre en català. Com que el mètode que vaig utilitzar per persuadir el meu petit amic era bastant infame, m’estim més no ser explícita, aquesta vegada.
Va sortir regular, perquè H. va agredir el metge (em digueren que li va donar un esplet de coces que pareixia una somera o un ase) i només li pogueren extreure l’amígdala d’una banda. I passats quinze dies li varen extirpar la que quedava.
El seu oncle, per dur-lo al metge a 300 Km d’on estaven, havia hagut de contractar un traductor, el qual, a causa de les hores extres que varen haver de fer i de tots els conflictes que varen sorgir arran del mal comport del meu protegit, va triplicar la quantitat acordada.
Que per desplaçar-se a una distància de 300 Km o menys els xinesos no s’entenguin (parlant el mateix "mandalín", hem de suposar) esper que expliqui a qualcú que estigjui menys convençut que jo la importància que té el registre estàndard de qualsevol llengua, i que mostri a bastament la jugada enemiga de fer-nos defensar "les modalitats" del català a ultrança, i la desgràcia que suposa haver pogut arribar a fer creure a molts de valencians que en principi van de bona fe que la llengua que parlen no és la mateixa que parlam nosaltres, a més de dir-se ‘valenciana’.
…em vénen al cap tres emprenyades fortes. Una fa poc amb Alemanya, perquè la cancellera va rebre el Dalai Lama al seu despatx oficial. Una altra amb la Generalitat: no varen estar bons fins que en Maragall no va expulsar els tibetans del Fòrum de les Religions (tanmateix si no ho hagués fet per iniciativa pròpia, que no sé si és el cas, des de Madrid li haurien fet amollar el mac a terra). Una altra quan el Parlament de Catalunya, aquest estiu prop-passat, el va rebre.
A mi els xinesos quan agafen aquests botons em recorden moltíssim uns altres que també pareix que sempre estan rabiosos. Com si tinguessin un atac de banyes. Igual.
Quan vaig preguntar als meus amics xinesos si la seva llengua era el cantonès o el mandarí, em varen respondre, irats: "mandalín! mandalín!". Aquella irritació indicava que tenien alguna cosa contra el cantonès, però no vaig saber quina objecció hi posaven. El seu fill petit, H. (en realitat el meu veritable amic, i també M., la seva germana, una mica més gran que H.) em van escriure fa dos estius des de Xangai, on els seus pares els havien enviat amb uns familiars per tal d’operar H. de les amígdales.
Jo no sóc ningú per plantejar objeccions a la medicina xinesa, amb una pràctica avalada per milers d’anys i un prestigi inqüestionable; però sabia que amb H. l’acupuntura no funcionaria, com no m’ha funcionat a mi. Tot i que ell és xinès i jo sóc mallorquinament pollencinament i rabiüdament occidental, en el fons H. i jo ens assemblam més que cap xinès a ell i cap fill meu a mi.
Vaig saber que la seva padrina, a la qual jo tenia vista de per aquí, sempre amb d’altres xineses que se com esplugaven al sol o es donaven massatges (no ho vaig aclarir), allà era de les més beates i tot lo dia resava en un temple de Buda que estava prop de casa seva. Era, doncs, una dissident activa i declarada. Els horabaixes se n’hi menava H. i M. i els feia encendre espelmes al seu sant, i els al·lots m’explicaven per carta, en un català perfecte (evidentment amb mi parlaven la modalitat pollencina, que per cert no els embullava gens, encara que no fos la mateixa de la seva escola. Però per escrit no es nota gens el pollencí, això és l’avantatge) com el que parlàvem amb fluidesa aquí, que era un rotllo i que ja tenien ganes de prendre el te amb mi els capvespres a la terrassa.
Un dia, la senyora que s’ocupava del manteniment del petit temple budista va acusar els meus amics a la seva àvia, sobretot H.; li va dir que hi anava moltes vegades, totsol, i que demanava devotament a Buda, després d’encendre un o més ciris, que el metge que l’havia d’operar de viu en viu es morís.
Va arribar el dia fatídic i jo vaig telefonar al meu amic a Xangai una hora abans que sortissin de casa cap a l’hospital, perquè el seu pare (l’educació de H. era a càrrec del seu pare i la de M., de la seva mare) m’havia assegurat que la meva intervenció era del tot necessària, perquè el noi s’havia renegat.
Jo no n’estava gens segura que podria convèncer H., perquè moltes vegades que el vaig voler corrompre a tall de pagament per fer-me un favor (de vegades l’enviava a comprar el pa, i d’altres encàrrecs) i li donava un euro de propina, no l’havia acceptat, perquè son pare ho prohibia. I atès que els amics, igual que els fills i igual que tothom, veig, ara, es compren com totes les altres mercaderies (i em sap moltíssim de greu haver-ho de reconèixer), aquella responsabilitat m’aclaparà.
Després d’una sèrie que no semblava tenir fi de hu-hu hi-hi hu-hu hi-hi en xinès mandarí (no n’hauria mancat d’altra!) em van respondre en català. Com que el mètode que vaig utilitzar per persuadir el meu petit amic era bastant infame, m’estim més no ser explícita, aquesta vegada.
Va sortir regular, perquè H. va agredir el metge (em digueren que li va donar un esplet de coces que pareixia una somera o un ase) i només li pogueren extreure l’amígdala d’una banda. I passats quinze dies li varen extirpar la que quedava.
El seu oncle, per dur-lo al metge a 300 Km d’on estaven, havia hagut de contractar un traductor, el qual, a causa de les hores extres que varen haver de fer i de tots els conflictes que varen sorgir arran del mal comport del meu protegit, va triplicar la quantitat acordada.
Que per desplaçar-se a una distància de 300 Km o menys els xinesos no s’entenguin (parlant el mateix "mandalín", hem de suposar) esper que expliqui a qualcú que estigjui menys convençut que jo la importància que té el registre estàndard de qualsevol llengua, i que mostri a bastament la jugada enemiga de fer-nos defensar "les modalitats" del català a ultrança, i la desgràcia que suposa haver pogut arribar a fer creure a molts de valencians que en principi van de bona fe que la llengua que parlen no és la mateixa que parlam nosaltres, a més de dir-se ‘valenciana’.